Llegir constituïa la seva gran passió i la seva finalitat immediata. Ara, la passió per la lectura es traduïa en una vasta informació dels corrents literaris universals, i li permetia de formular judicis que, apassionats, sarcàstics o inexorables, impressionaven per la seguretat i la lucidesa amb què els formulava. De tant en tant, corria la veu que preparava un assaig literari "important". Era cert? Amics seus afirmaven haver-ne llegit fragments. Però tot quedava enlaire. Per donar fe de vida, de tant en tant, a tongades, publicava articles a La Publicitat. Els que tendien a l'assaig literari eren més aviat barrocs i deliberadament obscurs; els pròpiament periodístics, vius, incisius i directes. A La Nau inicià una secció que fou suspesa per excessivamet mordaç. El seu prestigi s'afermà en els darrers temps del règim autònom, en fer-se càrrec de la Revista de Catalunya, mal que no hi publiqués ni el més breu article signat. Tot el que quedava fora de l'art i de la literatura li inspirava el més profund menyspreu. O només ho semblava: posat a prova pel seu partit, Acció Catalana, resultà un orador i conferenciant polític excel·lent. Més endavant, demostraria que, tot i semblar-ne obsedit, podia fins a cert punt prescindir de la literatura i absorbir-se en altres treballs. Sens dubte Obiols era un cas de doble personalitat.

Entretant, el que més el complaïa era sentir-se voltat d'una aurèola de poeta. ¿On eren, però, els poemes? Joan Oliver assegura que Armand Obiols n'havia ja publicat precoçment i amb una certa continuïtat al diari que animaven a Sabadell. Fora d'aquella localitat, no devien haver tingut gaires lectors. I en l'època a la qual ara ens referim, ell no tenia cap interès a fer-los conèixer. O més aviat el seu interès tendia a fer-los oblidar. Al principi havia estat sota la influència de Carner, més endavant entrà naturalment a l'òrbita de Carles Riba. Però la lectura de Paul Valéry, enllà de la ressonància que donava al seu nom la publicació de La Jeune Parque, enlluernà Obiols de tal manera que una profunda crisi paralitzà la seva producció poètica. El concepte de "poesia absoluta" de Valéry li obria un panorama de possibilitats il·limitades en el qual, però, no volia endinsar-se sense una llarga preparació. Com per tants d'altres seguidors de Valéry, teoritzadors o exegetes, la poesia esdevenia per a ell una mística, una religió, la finalitat sacramental de la qual era la pròpia poesia. Hom en començava a descobrir aquelles "virtuts inconegudes", anunciades per Maragall en dos inesperats i inspirats versos profètics.

(Domènec Guansé. "Poesia d'Armand Obiols", dins De Maragall a l'exili. Assaigs de crítica literària. Tarragona: El Mèdol, 1994, p. 134)

* * *

Estances de Riba, i en aquest sentit caldria remarcar l'abundor de formes de negació, d'anihilació gairebé, que arriben al paroxisme a "Quan serem morts":

"En nostre cel, tot lívid, un dolç ocell rendit
confegirà, com d'esma, els mots que no ens hem dit."

Absència, soledat, oblit i enyor són motius als quals fan referència contínuament les imatges, combinats amb altres elements comuns de l'escriptura simbolista, derivats de la immaterialitat, del desenclavament del temps, condicions en les quals els simbolistes cerquen el món transcendent - un món paradoxalment inabastable- i que els permeten d'assolir una mena d'absolut verbal. Els ulls, les aigües, els miralls, el cel, els núvols, les transparències, l'oreig, el silenci són alguns d'aquests elements comuns, situats en aquell registre de les coses fugisseres que sembla constituir l'essencial de la realitat per als simbolistes. El mar, el pèlag, el llac, elements d'una realitat vivent i mòbil, fluent com la vida dels homes, centren així els moments cabdals de l'existència: l'amor ("Amor, dintre ton pèlag l'onada és dolça i greu /gravidesa d'atzur feixuga d'estelada") i la mort, vora les aigües (ribes, sorrals, etc.) o prefigurada per les aigües mateixes ("l'aigua fosca i estèril de l'oblit"). I alhora, seguint la tradició simbolista, tots aquests elements són capaços de reflectir els espais estel·lars, emblema d'un enllà incopsable directament.

(Joaquim Sala-Sanahuja. "Armand Obiols en temps de simbolisme", dins Armand Obiols: Mirall antic i altres poemes. Sabadell: Ajuntament de Sabadell. Ragtime,2. 1988, p. 22-23)

* * *

Si tornem a les nostres Lectures del romanticisme, observem que són també un diàleg amb Montserrat Trabal i pressuposen unes respostes de l'alumna al professor. En el dietari, Obiols dóna notícia que rebia cartes d'ella. Per tant, no és agosarat pensar que el curset formi part d'un epistolari ideal. D'altra part, els escrits tenen també tot l'aire d'unes notes extenses, d'uns apunts que un professor prepara per a les seves classes. En el nostre cas, un curs que es compon de dues parts. Una teòrica, en la qual hi ha formulades per escrit i potser oralment una sèrie d'informacions objectives i subjectives sobre un període historicoliterari, amb profusió de cites d'obres i noms, tot destacant les relacions i les fonts entre diversos escrits capitals, des dels més antics, que sens dubte han contribuït a arrodonir una època que es proposa amb el nom de romanticisme. I una part pràctica, que consisteix en el lliurament de llibres per comprendre, a través de la fruïció de la lectura, els períodes exposats en teoria en els escrits. Encara un detall enriquidor, per damunt de les consideracions d'Armand Obiols com a historiador de la literatura, l'orientació de les idees exposades fan clara una intenció de comparatista; és a dir, de relacionar contínuament obres i autors d'una època o una altra, de manera que tot sigui més explícit i comprensible, segons la preceptiva literària francesa de l'explication de textes. No és necessari potser recordar que en aquelles dates, a finals dels anys vint, quan encara Catalunya no es trobava en el "somni" politicocultural que va representar la República, no eren pas tan difosos els estudis d'aquesta especialitat de la filologia. És precisament amb el romanticisme que neix l'interès cap a les literatures del passat medieval.

Cal reconèixer a Armand Obiols aspectes innovadors en la metodologia de l'ensenyament de la literatura. Una aportació que va quedar a l'ombra per la injustícia d'una guerra i d'un exili i que es manifesta en un mèrit tangible de relacions de fonts, de dependències i de lligams que va establint Obiols entre un autor i un altre o com una obra és deutora d'una d'anterior. L'avanç de les especulacions o els raonaments del "neoprofessor" són la demostració inequívoca que autoritzen a qualificar-lo com a mestre en aquesta matèria. La bona literatura, els clàssics que ens han precedit en l'exercici de la imaginació escrita, cal llegir-los i rellegir-los, perquè, com subratlla Obiols, "Una primera lectura deixa generalment en el llindar d'aquests llibres. (Està parlant d'Homer i de Shakespeare, p.119-120) Per atenta i minuciosa que sigui sempre deixa racons inexplorats, coses incompreses. Són, en una paraula, llibres sempre nous a rellegir, com una festa, tota la vida…

(Anna Maria Saludes i Amat. "Armand Obiols, entre el poder de la paraula i la força del silenci", dins Armand Obiols: Lectures del Romanticisme. Sabadell: Fundació La Mirada, 2006, p. 20-22)

* * *

És a Paraules on Obiols comença el seu tercer camp d'actuació, que acabarà incidint en el conreu de la seva crítica, molt aviat pendent dels debats sobre la novel·la a Catalunya. Si fins ara l'hem vist com a poeta i crític, a Paraules comença a traduir narrativa estrangera al català, activitat que , paral·lela a la de Carner, Riba i Folguera, continuarà al Diari de Sabadell i el durà, fins i tot , al conreu de la narrativa breu - i a aquell mític projecte de novel·la del qual tothom parla, del qual Oliver recorda alguns detalls i que qui sap si caldria veure com una de les bromes d'Obiols, potser, fins i tot, amb la complicitat d'Oliver.

Aquests contes traduïts a Paraules entren de ple en la idea que diversos escriptors noucentistes havien difós del gènere: peces breus, amb conflictes quotidians que mai sobrepassen els límits del que és civilitzat (res de truculències a la manera modernista, ni tan sols en aquells casos en què apareix un mort) i que, en tot cas, sempre són presentats des del distanciament irònic. Com a mínim en una ocasió, a més, la traducció implica el llançament alliçonador de sagetes a l'entorn sabadellenc que , com ja hem vist, Obiols començava amb la seva paròdia salvatiana; ara és el torn dels jocfloralistes:

Per correu he rebut un llibret amb el títol de Els raïms negres.

És un recull de versos molt mediocres en els quals tothom pot trobar-hi les parelles d'indispensables conegudíssimes, vels i estels, sonatina i cortina, sense parlar, entenem-nos, de mirada i amada, que no falten en cap d'aquestes líriques disbauxes.

I, és clar, de la burgesia que es despreocupa de la cultura, ja que, en darrer terme, aquest conte és una crítica a un comerciant que escriu l'esmentat llibre de poemes com a targeta d'entrada en els cercles literaris per vendre-hi els seus vins.

(Jordi Marrugat. "Armand Obiols i la configuració del Grup de Sabadell (1918-1928)", Els Marges, núm. 85, 2008)