Joan Prat i Esteve, més conegut pel seu pseudònim d'Armand Obiols, neix a Sabadell el 18 de juny de 1904. Autodidacta, des de ben jove col·labora a la premsa local, especialment al Diari de Sabadell, on publica articles i poemes. Amb Francesc Trabal i Joan Oliver formen el Grup de Sabadell, que té com objectiu la renovació cultural i social des de la creació literària i artística. També funda l'editorial La Mirada, que comença a publicar les primeres publicacions l'any 1925.

Fa de corresponsal de la seva ciutat i escriu diverses cròniques a La Veu de Catalunya, on signa amb el nom de White. Cap a l'any 1927, escriu diverses crítiques literàries al diari La Publicitat que li aporten un gran reconeixement entre el món cultural de l'època. Escriu poesies amb una clara influència de Paul Valéry, Josep Carner i Carles Riba. Al mateix temps, inicia contes i novel·les que no acaba perquè, a més de la seva indecisió, té un sentit extrem de la perfecció.

Quan es proclama la República ingressa al partit d'Acció Catalana, en el qual participa activament. Col·labora a La Publicitat i més tard a La Nau, el diari vespertí fundat per Rovira i Virgili, on signa amb el pseudònim Buirac. Durant la guerra del 36, Obiols col·labora amb el Servei de Biblioteques del Front i amb l'Agrupació d'Escriptors Catalans. L'any 1937, es casa amb Montserrat Trabal, germana del seu amic cofundador del Grup de Sabadell. Quan es crea la Institució de les Lletres Catalanes, és nomenat cap de redacció de la Revista de Catalunya, càrrec que exerceix intermitentment fins al 1947.

El 1939 marxa a l'exili, primer a Perpinyà i Tolosa de Llenguadoc i més tard al castell de Roissy-en Brie, prop de París, facilitat pel comitè d'ajut als escriptors espanyols que presideix André Gide. És en aquests anys que comença la seva relació amb Mercè Rodoreda, que no acaba fins a la mort de l'autor sabadellenc.

Amb l'ocupació alemanya de França durant la segona guerra mundial, és obligat a anar cap al sud. És detingut a Llimotges i passa a treballar en una pedrera a la vora de Bordeus i a un camp controlat pels nazis en la mateixa ciutat. Finalment, és membre del Service Central de la Main-Oeuvre depenent del Ministeri de Treball francès. Acabada la guerra, obté la feina de traductor a les oficines de l'ONU de Ginebra i anys després és assessor cultural d'aquest organisme a Viena, ciutat on mor l'any 1971 a causa d'una afecció cerebral.

El seu esperit exigent i abúlic alhora fa que les seves obres només es publiquin pòstumament. A partir de 1973, apareix el seu primer llibre de Poemes, editat per Proa. Posteriorment, el 1988, l'Ajuntament de Sabadell i la Fundació La Mirada inicien la publicació de la seva obra. Una part encara resta inèdita. L'any 2004, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Aula Carles Riba de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i la Fundació La Mirada commemoren el centenari del seu naixement amb una jornada dedicada a glossar-ne la figura.