"L'Ítaca de Damià Pons"

Cinc llibres de desigual extensió i arrels -Teranyina, Exercicis per a la desintegració, Mapa del desig, Territori d'incògnites i Rastres, a més de l'epíleg d'Octavi Rosselló- proporcionen una visió clara de la trajectòria de Damià Pons i Pons (Campanet, Mallorca, 1951), la recopilació de la seua obra poètica escrita entre el 1970 i el 2000. Un poeta que arrenca a les primeries dels anys setanta amb un tractament intens de la naturalesa de la poesia i dels sentiments, com un pas iniciàtic a les portes de l'edat adulta. Els dos següents llibres proporcionen un to més personal encara, on els versos reforcen llur significació alhora que es redueix quasi al mínim l'expressió formal. És una poesia construïda sobre una abundor d'imatges que delata els trets del simbolisme i l'avantguardisme de principi de segle. Territori d'incògnites marca un punt d'inflexió en la poesia de Pons i Pons, on el to s'asserena i les reflexions se centren en la pròpia naturalesa de la poesia, les preocupacions de tipus diguem-ne cívic, i per un amor més serè que ha substituït l'anterior foll amor d'arrel ausiasmarquiana. Rastres, al seu torn, recull la breu obra de la darrera dècada i ens mostra alguns homenatges -a Llompart i a Damià Huguet- juntament amb la profunda reflexió de l'home que amb la perspectiva dels cinquanta anys d'edat mira al seu voltant i s'enfronta en veu amb el pas del temps i la seua collita desigual d'absències i presències. El poema "Cinquanta" -dins Rastres se'ns revela com un d'aquests inhabituals poemes que per si sol podria justificar plenament un llibre, àdhuc un poeta si no n'haguera escrit cap més. No és el cas, però, car el lector troba en Pons i Pons una veu d'expressió potent i sincera, amb aquesta cruesa i sensibilitat que sols els poetes amb ofici -la duresa de l'ofici de l'escriptor que deia Flaubert- poden mostrar.

(Alexandre Navarro: El Temps (València), núm. 918, 15 - 21 gener 2002, p. 97)