"Pin era, a més, un intel·lectual independent i de mal domesticar, i aquestes qualitats sovint han pesat de manera molt negativa sobre la valoració de la seva obra. Encara, i no en darrer terme, J. Pin i Soler va ser, en expressió de Josep M. Domingo, no un escriptor, sinó unes quantes menes successives d'escriptor: el primer costumista en llengua catalana, un novel·lista potent, un dramaturg renovador, un narrador de viatges, un constant traductor d'humanistes, a més de polemista i articulista. Encara, per a després de la seva mort, va deixar preparat aquell repertori de sagacitats, boutades, retrats precisos i exageracions que van constituir Comentaris sobre llibres i autors."

(Magí Sunyer. "L'edició de les obres de Josep Pin i Soler", Serra d'Or, núm. 559-560, juliol-agost 2006, p. 97)

* * *

"La recepció dels textos estrenats per Pin i Soler en els anys noranta va establir el segell personal de la seva contribució al teatre català vuitcentista: la de ser l'impulsor i el màxim representant de la comèdia ciutadana de base realista, tal i com ha recollit i acceptat sense gaires matisos la historiografia literària fins avui. […]

La qüestió, però, de la dificultat que quallés el model dramàtic de Pin en l'escena catalana és una altra, és de rerefons. O de base, i aleshores transcendeix absolutament els defectes i les virtuts dramàtiques de l'obra de Josep Pin i Soler. El teatre català, millor dit, el teatre en llengua catalana no va aconseguir mai ser una manifestació, un producte o un bé cultural, acceptat, assumit, respectat i promogut per tots els estaments i sectors socials del nostre país. Com a mínim fins a la guerra civil, va quedar circumscrit als sectors populars, amb exclusió tàcita del conjunt de la burgesia com a classe."

(Enric Gallén. "Estudi introductori" a J. Pin i Soler: Teatre, 1. Tarragona: Arola, 2005)

* * *

"Els comentaris que ara ens arriben havien estat publicats després de la mort de l'autor en una edició de bibliòfil molt difícil d'aconseguir (Tarragona, 1947), i no mancava qui els considerés desencertats i que hauria preferit que romanguessin inèdits per sempre. Ara, vistos amb uns nous ulls, ens suggestionen per la seva llibertat, tant si hi estem d'acord com si ens semblen exagerats o incomplets, i ens sorprenen pels detalls minuciosos que ofereixen respecte als autors catalans o estrangers que Pin i Soler tenia a la seva escollida biblioteca."

(Francesc Amengual. "Notes de lectura", Serra d'Or, núm. 549, setembre 2005, p. 74)

* * *

"Quan es tracta de l'encaix de l'art de novel·lar de Pin amb el realisme, s'aborda el conflicte amb què topa la llibertat de base romàntica del creador i les pròpies reflexions de Pin sobre el gènere, tant en el temps de creació de la trilogia com posteriorment. L'estudi interior de les novel·les –narrador, personatges, narració– confirma l'ús de la llibertat creadora que converteix Pin, tal com havia assenyalat part de la crítica contemporània, en heterodox respecte dels cànons del realisme, circumstància que és interpretada ja llavors com un llast romàntic que destorba la unitat narrativa amb la inclusió d'abundants excursos de tota mena, però que, alhora, ens el presenta com a extraordinàriament avançat en el conjunt de la narrativa catalana del seu temps, en aspectes com l'enfocament antiarcàdic de la vida rural, fins i tot en el cas que no consideréssim sinó les dates de publicació –i no les de redacció– de les novel·les. L'estudi de la llengua de les novel·les posa l'accent en l'originalitat d'estil, la varietat de registres i l'eficàcia del discurs."

(Magí Sunyer. "Un estudi sobre Pin i Soler", Revista de Catalunya, núm. 113, desembre del 1996, p. 136-137)

* * *

"De La família dels Garrigas a Níobe, doncs, cada novel·la del cicle dels Garriga és un estadi distint d'un procés d'anorreament en què, desaparegut el vell ordre (La família), es fan problemàtics per als individus el lloc en el món, la felicitat (La família, Jaume, Níobe) i, finalment, la mateixa identitat (Níobe). Segons els seus mateixos plantejaments, és, així, la trilogia publicada, el vehicle d'una faula estretament lligada a l'elegia del costumisme rural: el trencament del vell ordre duu aparellada la instal·lació en la desorientació, la inseguretat i, en darrer terme, l'adversitat del món modern. I és que els protagonistes de la segona i de la tercera novel·les (com la resta dels Garrigas) es mouen en un món de complexitat, i hostilitat, i negativitat del qual les seves pròpies històries en són paràbola: històries que no són sinó aventures d'uns herois moderns en el sentit que deixen constància de la impossibilitat del retorn a qualsevol forma de món acollidor. En definitiva, la faula romàntica que el notable repertori de topoi característics sosté. L'interior i l'exterior del marc pairal (és a dir: el marc pairal i el món modern) són correlació de l'Edat d'Or liquidada i el present d'aflicció de l'agonia romàntica. Fora del marc pairal hi ha la dificultat, la lluita i el dolor. Hi ha, també, la descoberta d'una nova imatge del món –i d'un altre sentit de l'existència. Tots dos tràgics."

(Josep M. Domingo. "Les novel·les dels Garriga de Josep Pin i Soler. Una lectura", Els Marges, núm. 49, març del 1994)