"L'hereu Garriga arribà a boca de fosc.

Tornava de dar un volt per la hisenda i, quan fou hora de sopar, reparant que l'hereuet no compareixia, preguntà sense anomenar-lo:
–A on és, aquell?
–Deu ser a vila –li respongué sa germana.

I sense que ningú digués cap paraula més, soparen, resaren com de costum i es dispersaren per fora.

A quarts de deu, l'hereu, que prenia la fresca pel baluart, entrà preguntant altre cop per l'hereuet, i com ningú responia, puix ningú tenia resposta per a donar-li, l'emprengué tot cremat amb lo Jaume.
–A on és, aquell?

Lo Jaume, que mentres son pare prenia el fresc havia tret lo violí de sa bossa, i amb la solfa damunt d'un banc i una bombeta encesa davant s'escarmenava per a traure bé certs exercicis de Beriot, deixà de tocar i es quedà fet un mussol.

Siga que no havent anomenat lo pare a ningú, lo Jaume no sabés de qui li parlava, siga la sorpresa de veure's atrapat en una ocupació tan prohibida, lo cert fou que res li respongué… i, no deixant-lo d'ull, caragolava les solfes, destrempava el violí, mirant com encantat lo sever visatge paternal.
–Que t'has tornat sord? –afegí el Garriga, amb aquella veu precursora sempre d'una nova tempestat.
–No sabia que em parlésseu.

I amb un gran esglai amagà darrere seu arquet i violí.

Son pare no havia hagut esment de lo que el Jaume feia, estudiava pianíssimo, de manera que al veure a son fill dret davant seu, una cadira al costat, amb lo llum damunt, les mans darrere l'esquena, cregué que es mofava d'ell.
–Què són, aquestes comèdies? –i al mateix temps li agafà el braç amb una revolada.

Lo Jaume, prenent un posat sèrio i desfent-se de la mà de son pare, respongué, lacònic:
–Estudiava…

I en son semblant se llegí que el fill deixava de ser noi per a ser home. Al tremolor i esglai amb què, involuntàriament, amagà el violí al veure entrar son pare, seguí una reacció de coratge, demostrada en lo mirar ferm, en lo moviment franc i atrevit amb què presentà el violí i sobretot en la sequedat de la resposta: 'estudiava!'.

Lo Garriga, impressionat per l'actitud enèrgica del fill que s'atrevia mirar-lo fit a fit, prengué tal actitud per insolència. Encegant-se… aixecà la mà!, i el Jaume, per a parar lo cop, avançà el violí, que el puny clos del Garriga féu miques i bocins.

Al mateix temps corrien a interposar-se entre pare i fill, tia i neboda; però no tant prompte per a impedir que el Garriga, entrebancant-se amb la cadira darrere la quina lo Jaume s'havia retirat, caigués per terra tan llarg com Déu l'havia fet.

Lo noi prengué en tal circumstància lo millor partit… corregué escales amunt i no se'l vegé més…

La Mercè ajudava a aixecar a son pare i el Narcís i la tia procuraven calmar-lo.
–Però… Déu meu, Verge Santíssima! Què ha sigut? Què passa?

La Mercè plorava abraçada al coll del pare, que, groc, desfet, cridava amb veu de tro:
–Mal fill! Déu te'n donarà el pago!
–No us mogueu, pare– feia la Mercè, arrepenjant-se al seu coll.

Lo vell volia seguir escala amunt, però el Narcís lo retenia per un braç i, com la cadira en la quina l'havien assentat era baixeta, no podia aixecar-se.
–Llevar la mà a son pare– s'exclamava el Garriga–. És un mal fill! Tots faran cap al pal!

La Mercè volia fer-li comprendre que el Jaume sols havia parat lo cop, però el vell acabà per enfadar-se fins amb la nena, i se n'anà a sa cambra convençut de que son fill l'havia amenaçat… amb un violí! Sort iniqua, amb la causa de tots los disgutos, puix pel Garriga era innegable que l'afició del seu fill per la música era el motiu del curs perdut…

–I quan si tingués una mica de sentit– se deia el pobre pare– hauria de procurar complaure'm guanyant lo temps malgastat, en compte de repassar los seus llibres i procurar ser admès per setembre… no pensa més que en cançons!

Per lo Garriga, ser Pare era ser-ho tot!

Per a ell, voluntats, desitjos, inclinacions dels seus fills eren zeros. Sentia en son cor que llur benestar futur l'interessava més que altra cosa… però eixa felicitat, eix benestar, devien rebre-lo fet i pastat per ses mans. Creia que son fill gran faria bé continuant l'ofici i tradicions de la família, estava convençut de que el Jaume no podia aspirar a res més alt que el sacerdoci i per a ell la més petita oposició era un crim.

Després de prou crits, lo Garriga es calmà un poc, i sèrio, grave, posat, anà ell mateix a tancar les portes.

A l'estirar lo darrer enferrollat, digué al vailet que li feia llum:
–Cuidado que ningú responga si aquell truca… Fareu lo sord… que passi la nit on ha passat la vesprada.

La Mercè i la tia muntaren angunioses buscant pertot al Jaume, que no trobaven…
–On deu ser?– se preguntaven mútuament.
–Per por del pare, potser s'ha amagat a la golfa.
–Lo Narcís ne baixa i no l'ha vist.
–Al Molí Vell, a la pallissa.

Com tot estava tancat a pany i clau i com les claus se les havia endut lo Garriga, fou impossible eixir i anar a veure-ho.

Per fi, essent ja tard i no quedat cap més racó per escorcollar, determinaren anar a jaure, si bé abans la Mercè procurà obtenir les claus, baix un pretexte; mes son pare, creient que serviren per a obrir quan l'hereuet vingués, no volgué desfer-se'n.

Prompre en la masia tot fou quietud… quietud exterior.

Dintre el cor de cada u dels seus habitants, la congoixa, los propòsits, los records, les previsions de l'esdevenidor, tot s'aixecava alhora, formant una barreja silenciosa… més tràgica que els crits i soroll de poc ara."

(Fragment de La família dels Garrigas. Tarragona: Arola, 2003)