"ACTE PRIMER

Menjador de la villa Fontfreda, tan ric com se puga, amb lo benentès que les pintures de la decoració no han de ser ni gòtiques, ni renaixement, ni estrambòtiques; val més blanques.

ESCENA PRIMERA

MIQUEL, MARINETA

MIQUEL: I bé? Com va la seua mestressa? (Parant taula.)

MARINETA: Ja podria dir la nostra… Sembla la pobra senyora que no siga de la casa.

MIQUEL: Ella bé diu la meua cambrera, parlant de vostè.

MARINETA: Perquè em féu venir expressament pel seu cuidado. Tots vosaltres la servíeu de mala gana, embabiecats amb la senyoreta…

MIQUEL: La nostra jove! La nora! (Irònic, rient.) Com diu la senyora… sembla quan anomena a la senyoreta que s'empassi d'agulles… Bé, nostra o de vostè, com se troba?

MARINETA: Malament! Si li repeteix l'atac, no se n'aixeca.

MIQUEL: Ha degut morir tantes vegades!

MARINETA: Ara va de bo! Només fa que gemegar.

MIQUEL: D'ençà que ahir vespre se les tingué tan tiesses amb la senyoreta!… jo era per allí fora aconduint les regadores dintre la caseta de les eines… havia regat les hortènsies, la senyora americana havia eixit a contemplar la lluna… tot ho vaig sentir… 'Que quan vinga el noi li diré lo que aquí passa, lo poc respecte que se'm té, la mala criança que dónes als nens, lo sovint que els deixes anar a no sé on… amb ton cosí!'.

MARINETA: Això li digué! Tant la renyà!

MIQUEL: Tant i tant que la féu enfadar com mai l'havia vista. Jo me les mirava d'allí, (El jardí.) los ulls li eixien del cap, los llavis li tremolaven… semblava que lo digués coses de part de dintre… sols li respongué amb molta ràbia: 'Mal cor! Vostè és un mal cor!', deixant-la amb la paraula a la boca. Llavors la vieca s'enfurismà més que més… la cridà a vostè, cridà a la seua inseparable Helena, me cridà a mi… (Rient.) amb una mica més crida al sereno.

MARINETA: Jo la vaig ajudar a despullar-se, es ficà al llit parlant-se sola, sospirant.

MIQUEL: ¿I quan per lla a les deu, ans de retirar-se, la senyora li portà una tassa… de no sé què?…

MARINETA: Ni siquiera es va girar. La senyoreta em va deixar la tassa recomanant-me que li fes prendre… Quan va ser fora la vaig llençar.

MIQUEL: Per què?

MARINETA: La senyora m'ho va manar: 'Marineta, buida-la bé, renta-la de dins i de fora. No vull prendre res de mans seues', me digué amb ràbia.

MIQUEL: Que té por que l'emmetzinin? ¿Que la seua nora l'emmetzini? (Rient.) Quin gènio!… De vostè bé va prendre aquella tassa de sopa amb rovells d'ou, i avui, si no m'erro ha pres… (Mostrant la tassa i cobert que hi haurà damunt del trinxant.)

MARINETA: Lo cert és que ha passat molt mala nit… ha tingut basca,vòmit…

MIQUEL: Millor! Això li haurà buidat lo raconet de ràbies que té dintre el cos… Sèriament… ¿vostè creu que està malalta? Com jo! Si fa llit és per atendrir a son fill quan avui arribi, per a donar-li a entendre lo molt que sa nora la fa sofrir, los martiris que passa… Tot és comèdia… Cada vegada que el senyoret se'n va pels seus negocis, al tornar, troba males cares… Jo d'ell, ric com és, ja hi posaria bon ordre… Casat, casa vol!

ESCENA II

Anteriors, DOCTOR GRAU.

MARINETA: Ai, senyor doctor! Quan la senyora el vegi. Ja es pot amanir… Déu lo guard! Déu lo guard!

DOCTOR: (Espolsant-se amb lo fuet, eixugant-se el front.) I això? Que s'ha posat més mala? (Saluda amb lo cap.)

MIQUEL: (Ràpid.) Acaba de prendre una sopeta, mitja perdiu, compota de préssecs…

MARINETA: Lo vam enviar a cercar ahir vespre a les onze… i arriba ara…

DOCTOR: No era a casa… avui de matinada he tingut d'anar molt lluny… a veure un malalt de bo de bo… Aneu, dieu-li que sóc aquí!

Surt MARINETA.

ESCENA III

DOCTOR, MIQUEL, entra PAU.

DOCTOR: Hola, eixerit! quin vent te porta?

MIQUEL pren lo barret de PAU, algun paquet que el DOCTOR duia a la mà. Surt.

PAU: Déu lo guard, doctor! Arribo esbufegat. La cosina m'ha enviat un recado dient-me que la tia estava indisposada, per altra part lo Quimet serà dintre pocs minuts a l'estació. (Mira el seu rellotge consultant-lo amb lo de damunt de la ximenea.) voldria anar a rebre'l… per les feines que tenim, fins és desatenció no acompanyar a qui va i ve de les nostres masies a l'estació, a la vila… Que ja l'ha vista? (A sa tia.)

DOCTOR: No… Per certs detalls… (Lo plat i cobert de damunt lo trinxant.) per l'experiència que tinc de la meua amiga i clienta, suposo que no serà gran cosa… la malaltia de sempre! La de quan arriba son fill, ton estimat cosí.

PAU: Senyor Grau! (Reptant-lo.)

DOCTOR: Sembla que dubtis del meu diagnòstic?

ESCENA IV

Anteriors i MARINETA.

MARINETA: La senyora em fa dir que tingui la bondat d'esperar-se. S'està vestint.

DOCTOR: (A la cambrera que es retira.) L'esperaré. (A PAU.) Lo que té la nostra malalta són malalties imaginàries, de les que no fan morir. En primer lloc, té la malatia de trobar mal dit lo que diu sa nora, mal fet lo que fa. Com res de lo que Enriqueta diu o fa li agrada, passa la vida reptant, enfadant-se… donant disgustos a tots… que naturalment, són disgustos per ella. Quan ha pres una bona enrabiada, té basques, mal de cap, atacs de bilis; refusa els cuidados de sa nora, dient –ho diu a sa cambrera que és dir-ho a tot el servei– que té por d'una mala beguda, insinuant coses! (Molt sèrio i marcat.) i lo més grave és que s'imagina de bona fe totes les negrors que conta. No he dit, no he volgut dir que la teua tia fingeixi, que es faci venir malalties, dic solament que no li desagrada… del tot, tenir alguna indisposició quan son fill arriba… com és grat al soldat ser vist amb un braç embenat si la ferida és lleugera.

ESCENA V

Anteriors i MARINETA.

MARINETA: (Que ha tornat, arreplega el servei de l'esmorzar de sa mestressa i es barreja en la conversa.) Vostè em dispensarà, senyor Grau, però lo que és aquesta vegada la senyora ha tingut un atropell molt sèrio; per poc se'm mor entre els braços.

DOCTOR: (A PAU, que es dirigeix corrent a la cambra de sa tia.) No corris, creu-me, deixa dir a la cambrera. Porta tal afecte (Irònic.) a la seua senyora, que comparteix tots los seus odis.

PAU: Odis!

DOCTOR: Antipaties, si la paraula et sembla massa forta.

PAU: Ni antipaties.

DOCTOR: … I quan l'estimació, en lloc de calmar, irrita, potser fóra més profitosa si fos menos exhuberant.

MARINETA: Per mi la senyora primer que tot… Quan veig una…

PAU: Marineta! (Reptant-la.)

DOCTOR: Deixa-la dir… ens anava a repetir paraules de sa mestressa… la senyora tia.

MARINETA: Quan una senyoreta jove vol saber més que una senyora… de pes, m'indigno, dono la raó…

DOCTOR: A la senyora de pes.

PAU: De totes maneres! (Indignat, senyalant a MARINETA la porta.)

MARINETA se'n va.

ESCENA VI

DOCTOR, PAU, ENRIQUETA.

ENRIQUETA porta grans manocs de gramínees, de flors de bosc quals cues anirà tallant amb un elegant secator, arreglant les flors dintre gerros de les raconeres i panerets de sobre la taula. Lo DOCTOR s'aixeca del balancí on seia i la saluda amb carinyo. PAU li dóna la mà amb afecte; ella li posa una floreta al trau del gec i li diu amistosament irònica:

ENRIQUETA: Com premi de celeritat! Te vaig enviar recado ahir, que no eren les onze, fent-te saber la indisposició de la mamà… i arribes ara! Per venir del teu mas, que està lluny d'aquí… mitja horeta, has estat casi mig dia, has caminat a raó de… Ajudi'm (AL DOCTOR.) a calcular quants quilòmetros ha fet per hora.

PAU: Quan arribà el recado ahir vespre…

ENRIQUETA: Estudiaves astronomia, passejant-te al ras…

PAU: Havia sortit i al tornar a casa tothom dormia. T'asseguro, Enriqueta, que fins ara mateix no he sapigut la novedat.

DOCTOR: Bé, bé, no s'alarmin. És la indisposició de rigor en semblants casos… efecte de l'emoció. (Irònic.)

ENRIQUETA: Lo senyor doctor no creu la mitat de lo que els seus malalts li conten.

DOCTOR: Dispensi, senyora, no crec lo que em conten certs malalts… Per altra part, la seua senyora sogra no m'ha contat res, encara no l'he vista.

ENRIQUETA: Doncs cregui que ens alarmà de veres… No volgué sopar, li vaig preparar una tasseta de te i la rebutjà amb un fàstic!…

DOCTOR: Ha sigut menos rigorosa amb sa cambrera… ha pres bons aliments… i segons m'ha fet dir, està vestint-se… (Pausa.) De manera que, no tenint malalt de cuidado, voldria afanyar la visita donant consells…

PAU: (Rient.) No hi ha res que es doni amb més generositat.

DOCTOR: (A Enriqueta.) Com estan los nens? Bé?… I tu, Pauet? Ja no deus tenir palpitacions? Dolorets sords? Molt sords! Recordes? Los dolorets de quan vas vindre acompanyant a la tia i a la seua hermosa amiga Mistress Price, (Rient.) la bella Helena!

ENRIQUETA s'entreté arreglant les flors.

PAU: No senyor, no, cap doloret, ni sord… ni mut.

DOCTOR: Si ja t'ho deia… no et moguis, Pablito, no hi tornis a grans ciutats on la vida enerva… als que s'afanyen; per lo treball excessiu del cervell, als qui tenen la fortuna feta –és lo teu cas– per la facilitat de sensacions, lo molt parlar, discutir, viure de nit… No hi ha com lo camp per a curar dolorets sords… Plantar-se al mig del rocam, respirar bons aires, beure aigües pures…

PAU: O vins! (Rient.)

DOCTOR: No m'hi oposo… vins purs i vegetar!

ENRIQUETA va i ve arreglant los gerros, fins ix de l'escena, hi torna portant un objet qualsevulga, ad libitum.

PAU: Sobretot vegetar!

DOCTOR: Llevar-se a trenc d'auba, desdejunar-se amb forquilla, esmorzar a les vuit, fer les deu, dinar a migdia, cafè amb bona cosa de sucre perquè congestioni una mica, un glopet de rom, llarga siesta, berenar, passejada higiènica a cavall, sopar amb la claror del dia, un cigarret a la porta, l'istiu; a vora el foc, l'hivern… i a retiro!… lo qual no vol dir a dormir… (Pausa.) Veritat que és agradable, finestres obertes, lo fullejar llibres amics? Lo treballar enmig de la solemne pau de la natura que sembla reposar-se, sense que la quietud siga interrompuda més que per lo lladrar dels gossos, que una veu llunyana deixondeix; lo crit de l'òliba, d'algun aucellot nocturn que conta amoretes a sa companya!

PAU: M'ha costat una mica fer-m'hi. Los primers dies, del camp, m'incomodaven los viaranys pedregosos; dels arbres, a l'assentar-m'hi sota, els insectes que en queien; de la gent pagesa, les respostes evasives, la innata desconfiança… de la Masia Gran, la més habitable de les que em deixà el meu pare, les mal juntades portes, lo pati empedrat de còdols, de palets que tallen los peus…

DOCTOR: I t'hi has anat avesant, veritat?… Més dificultós és lo fer-se al soroll dels tramvies, al trasbals dels carros, al terratrèmol de les grans ciutats… i no obstant hi ha desgraciats que s'hi fan. Jo que et parlo, he passat la mitat de la meua vida en ciutats grans. Quan lo meu regiment anava de guarnició a població poc important, permutava amb un company, intrigava, cansava als amics, a ton oncle Lluís, que fou tants anys diputat, fins que conseguia quedar-me a Madrid, a Sevilla, a l'Havana, a Barcelona… (A ENRIQUETA.) Que no van a rebre l'amo de casa?

ENRIQUETA: Prou hi aniria… ho havia promès als nens…

DOCTOR: Per què estan? Per la malaltia de la seua sogra? (Rialler.) No s'alarmi. Jo li responc de tot… Vagin, i aquí els espero… tinc un company molt amable. (Un llibret que es treu de la butxaca.)

ENRIQUETA: Ens espera? Esmorzarà amb nosaltres?

DOCTOR: Si esmorzen de seguit, a l'arribar de l'estació, accepto; per mi serà com si fes les deu… Si ens posem a taula com l'altre dia que eren les onze tocades!…

ENRIQUETA: No, senyor, no; (Mirant al rellotge.) a les deu en punt a taula.

DOCTOR: Allò que s'n diu en punt!

ENRIQUETA: Bé, un punt…

PAU: Elàstic… (Al DOCTOR.) No regategi. A les deu i deu.

DOCTOR: Encara que siga… i vint… Entesos!

ENRIQUETA: (Es posa un barret de camp, pren los guants. PAU li dóna una sombrilla que li haurà portat una CAMBRERA a qui diu:) Los nens!… acompanyi'ls fins al caminal… (A PAU.) Anem! (Pren son braç.)

PAU: (Al DOCTOR.) Tingui… vol diaris? (Se'n treu dos o tres de la butxaca.)

DOCTOR: Diaris, jo! Mai ne llegeixo… sempre diuen lo mateix… conten històries. Jo he preferit fer-ne. Mentres he sigut jove, he ajudat a fer la història del meu temps… curant febres, extraent bales… de lliberals, de carlistes presoners… perseguint, perseguint!… De la història només val la pena de saber-ne els fets grossos… Les causes, les conseqüències un les dedueix, les endevina, són casi sempre les mateixes."

(Fragment de Sogra i Nora, dins Teatre 1. Tarragona: Arola, 2005)