"El tren s'aturà a Breda. Va baixar a l'andana i sentí el baf calent d'un raig de vapor que s'escapava del vagó. Feia un fred viu, tallant. Els camps estaven gebrats i eren d'una blancor grisa i somorta.

Quan sortí de l'estació, veié el Montseny, amb la neu dels cims, majestuós i enorme. Va sentir una alegria intensa i desproporcionada. No sabia per què. Però era exactament un impuls alegre i magnífic."

("Un dia sense sol", dins Diana i la mar morta)

* * *

"Va enfortint-se, definint-se, damunt un fons blanc que violenta l'estructura de l'ull i apareix en successives transformacions, menys generós potser, però més simple, amb una innocència d'infant una mica pervertida i que us inquieta a causa de la seva absoluta concreció i astúcia. Llavors esdevé, en aquest món diàfan, el descobriment d'una floració encantada i matinal que us reclama a cada instant i gira amb aèria trajectòria, s'ultrapassa i retrocedeix, apunta a una lluna blava o a una estrella roja i periclita amb les arrels alçades, entorn del personatge de la mà negra. Tot això és per dir-vos que no hi ha mur que detingui aquest cataclisme, aquesta vida en perpetu moviment i que desconcerta com una tremenda explosió."

("Joan Miró", dins Diana i la mar morta)

* * *

"Passa un aire fi sota les oliveres cendroses, vora l'ona salada. Albertina contempla el vol d'un gavinot. és omnipotent, quant a la caça. És bella i forta. Ha llegit l'obra del Dr. Chaim Weizmann sobre Palestina i s'apassiona amb els seus amics jueus. A la mà dreta porta un braçalet de corall, d'orfebreria molt filigranada, que li regalà canònicament el gran sacerdot del Temple. Albertina beu un aperitiu en una solitària terrassa sobre la Mar Morta. Escriu:

'Estimada Beryl: El viatge fins a Alexandreta ha estat magnífic, com tu ja saps per les meves cartes anteriors. Ara, Alexandreta és una ciutat bruta, com gairebé totes les de pròxim Orient, però molt pintoresca, també, sí, com gairebé totes, etc. Hi ha un cònsol jove, molt galant i molt esportiu, que s'ha interessat per l'adquisició d'uns quants pots de greix Wooley per als meus tres Remingtons i m'ha promès desplegar tota la seva influència per arreplegar-ne alguns. Si ho aconsegueix –encara que ho dubto–, a la meva tornada, camí de Damasc, els recolliré. Ara t'escric…'.

Diana consulta el seu rellotge. Fa una mica de fred. Les mutilades estàtues de la terrassa esdevenen una mica desemparades i innòcues. S'ha anat entenebrint, i en la llunyania llampegueja. Albertina mira la mar embetumada que va prenent ara tonalitats sinistres i implacables. Pensa en París i recorda la dansa 'chez Maxim's' i els esports de neu a Girschtenkirten. Comença a ploure. El cambrer enretira taules, a corre-cuita, i Nunú, maliciosa i lunar, fuma una cigarreta sota el porxo patriarcal. Plou. 'Ah madame, je vous aime!'. 'Me non, mon cher Swann'. Heus aquí la plaça del Rei, a Barcelona. La columna romana i les pedres daurades, rosades. Swann pren dos tiquets per entrar al saló del Tinell. Maurice Molho hi dóna una explicació complicadíssima sobre l'enorme valor del fur de Jaca. Albertina, Diana, Nunú. 'Ah, je vous aime!'.

'No sé pas on anirem a parar', es digué l'escriptor, un bon xic lassat, mentre encenia una fària i n'aspirava l'aroma. La vida es complica cada vegada més.

Realment, certes influències, en literatura, són nefastes."

("Exercici literari", dins Diana i la mar morta)

* * *

"No fa gaire vaig veure a la rambla de Catalunya, organitzat pel gremi barceloní de la fruita amb la col·laboració de la Generalitat, un espectacle bellíssim i insòlit. Tot un tram del carrer era ocupat per un rutilant episodi de les Mil i una nits vist en un film en technicolor. El protagonista d'aquest espectacle era la fruita (o, més ben dit, el color de la fruita), les diverses varietats i les classes de fruita exposades com una visió oriental de llum i color sota un cobert que més aviat semblava una haima o un tenderol d'un príncep àrab, somiada en les assedegades postes de sol del desert.

L'espectacle era fascinant. El groc, el verd, el carmí apareixien en sobtades i, a voltes, en suavíssimes gradacions que trobaren suport en un repertori inimaginable dels fruits de la terra. Piràmides, muntanyes de llimones, taronges, magranes, pomes, mandarines, melons, peres, maduixes, síndries, alternaven els espais sàviament disposats. L'acumulació corpòria invitava al tacte, a la felícia de la consumació. En això participava el que he dit abans, el caràcter oriental d'aquesta mostra evidentment sensual. Semblava que ens trobéssim en un tumultuós mercat, ple d'exasperades coloracions, del Caire o Tel-Aviv. Allà, les coses apareixen en un esclat barroc per a ésser vistes i sospesades, tant incita el desig de la seva possessió amagant-nos la fugacitat de la seva aparença, tant com la fatalitat de la seva destrucció. Molta d'aquesta bellesa anirà als dipòsits d'escombraries.

Els ulls, però, són fèrtils. Ho digué el poeta Paul Eluard en el títol d'un dels seus llibres, Les yeux fertiles, llibre que he llegit i rellegit moltes vegades, sobretot en la meva joventut. Amb aquest títol, el gran poeta volia significar la fertilitat de l'ull davant dels ininterromputs impactes de la imatges i del color.

Des del primer matí de la creació, l'home restà impressionat per les coses que veien els seus ulls. Quan, després del pecat, les coses foren motiu de condemnació, sant Joan va poder parlar, amb gravetat, de la concupiscència dels ulls."

("La concupiscència dels ulls", dins Carnet d'un diletant)