Joan Perucho i Gutiérrez neix el 7 de novembre del 1920 a la Vila de Gràcia de Barcelona. Als disset anys és mobilitzat per l'exèrcit de la República, al cos d'artilleria a les bateries antiaèries del barri del Carmel de Barcelona. En acabar la guerra, s'ha d'incorporar a l'exèrcit franquista i forma part de les tropes d'ocupació de Menorca, darrer reducte republicà en tot el territori de l'Estat espanyol. Malgrat tot, els fets viscuts a la guerra i la postguerra són pràcticament absents en la seva obra, i durant molts anys se l'ha considerat un autor allunyat dels corrents literaris dominants: els seus textos no sols obvien els temes relacionats amb la confrontació civil, sinó que s'aparten des del primer moment del realisme. Primer com a poeta i posteriorment com a novel·lista, la seva obra ha estat marcada per la fabulació de mons imaginaris.

Reincorporat a la vida civil, el 1940 emprèn la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i comença a desenvolupar la seva vocació literària com a poeta participant en publicacions universitàries, col·laborant a la revista Poesia, de Josep Palau i Fabre i a la revista Ariel, apareguda el 1946, on publica articles sobre literatura i art. Atret per la poesia dels avantguardistes –J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit–, però també de Josep Carner i Carles Riba, publica el seu primer llibre de poemes, Sota la sang (1947).

L'any 1948 s'incorpora a la carrera judicial després de guanyar-ne les oposicions, i l'any següent es casa amb Maria Lluïsa, amb qui tindrà quatre fills.

Continua la seva producció amb més reculls poètics, com Aurora per a vosaltres (1951), El Mèdium (1954), premi Ciutat de Barcelona del 1953, i El país de les meravelles (1956). Des dels inicis de la seva trajectòria, es relaciona amb artistes plàstics com Joan Miró, Ramon Rogent i Albert Ràfols-Casamada, que il·lustren els seus primers llibres. També es relaciona amb els pintors del grup "Dau al Set" Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart, amb qui comparteix temes com la màgia, l'esoterisme i, sobretot, la concepció de l'artista visionari: "L'artista descobreix afinitats subtilíssimes, lligams invisibles en la realitat màgica de les coses, relacions que hom no pot explicar-se."

Progressivament incorpora la prosa a la seva obra, i també ho va fent amb els elements que acabarien essent essencials: la fantasia, la mitologia, la curiositat històrica, amb els quals ha acabat construint un espai literari allunyat de la realitat. La seva narrativa ha anat integrant amb harmonia la fabulació i la ciència, el natural i el sobrenatural, la raó i la màgia. Com diu Benet i Jornet al Diccionari de la Literatura Catalana: "La seva narrativa esdevé un joc culte, ple de citacions literàries, referències històriques, sobreentesos i ironies, amb unes anècdotes que transgredeixen sovint les lleis de la racionalitat, d'un barroquisme no sempre dominat i d'un lirisme esteticista i encantat en ell mateix."

S'inicia com a narrador l'any 1952 amb Diana i la mar morta, prosa poètica que ell mateix defineix en el pròleg com una mena de trencaclosques on explica líricament una sèrie de records. De fet, el seu món literari característic comença amb el conte Amb la tècnica de Lovecraft (1956), el títol del qual ja suggereix l'especulació imaginativa. Aquesta obra inaugura una nova manera de fer, que té continuïtat amb les novel·les Llibre de cavalleries (1957) i Les històries naturals (1960). No són novel·les històriques tot i que la realitat històrica hi és concreta, són il·lusions literàries a partir de la simbiosi d'erudició i invenció. Julià Guillamon afirma en referència a Les històries naturals: "És una novel·la culta escrita com si es tractés d'una novel·la popular, que recupera l'esperit de les lectures juvenils, de les historietes il·lustrades i del cinema fantàstic d'abans de la guerra".

Els gustos del públic i del mercat editorial, però, en aquella època donaven una atenció quasi absoluta al realisme, així que aquestes dues novel·les no obtingueren el ressò que era d'esperar. Aquest fet provoca que deixés, momentàniament, d'escriure'n, i es decantés pel periodisme, l'audiovisual, el còmic i l'erotisme. En aquest sentit col·labora regularment amb articles periodístics a La Vanguardia, Destino, El Món, Avui, Diari de Barcelona, El Correo Catalán, Ínsula, El Periódico, i continua fins poc abans de la seva mort. Des de l'inici d'aquestes col·laboracions, el periodisme es converteix en el vehicle amb el qual basteix el seu original món literari, situat entre l'assaig i la creació. Així doncs, molts dels llibres d'aquesta època són volums d'articles confegits sobre una base de ficció, publicats a la premsa. Alguns títols són Roses, diables i somriures (1963), La sonrisa de Eros (1968), Gastronomía e historia (1970), amb Néstor Luján, Històries apòcrifes (1974), Els balnearis (1975), Monstruari fantàstic (1976), i Botànica oculta (1980).

La dècada dels vuitanta suposa d'una banda el reconeixement de la seva obra, i, de l'altra, el retorn a la novel·la i a la poesia. Amb Les aventures del cavaller Kosmas (1981) obté el premi Ramon Llull i el Premi Nacional de la Crítica de narrativa del 1981, i el Joan Crexells del 1982. El 1983, a més de reeditar Les històries naturals, publica Pamela, "la gran novel·la de maduresa", segons Pere Gimferrer, i retorna a la poesia amb Quadern d'Albinyana després de més de vint anys de silenci poètic, recull que rep el premi Cavall Verd del 1984. El 1985, Edicions 62 comença la publicació de les seves Obres Completes, i el 1988 la traducció nord-americana de Les històries naturals li obre les portes del reconeixement internacional.

Des d'aleshores el ritme de publicacions i traduccions de la seva obra és molt importat, arribant a la setantena de títols, com ara La guerra de la Cotxinxina (1986), Els emperadors d'Abissínia (1989), El baró de Maldà o Les bèsties de l'infern (1994), Carmina o la gnosi angèlica i Carmina o la gnosi mística del 2001 en novel·la; Itineraris d'Orient (1985), La Medusa (1987) i Les fronteres de l'espai i del temps (2001) en poesia; Espectacles & secrets (1992), La meva visió del món (1998) i La darrera mirada (2001) d'articles; Els Pares del desert (1998), Gastronomia i cultura (1999), Els jardins de la malenconia (1992), Els laberints de Bizanci (1989), La gespa contra el cel (1993), i Fulls de fronteres: entre Gandesa i Alcanyís publicat de manera pòstuma el 2003.

La seva trajectòria es veu reconeguda amb el Premi Nacional de Literatura (1995) i la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001), entre d'altres. Va ser Doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Mor a Barcelona el 28 d'octubre del 2003. L'any 2020, la Generalitat de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes promouen la commemoració del centenari del seu naixement.