Autors i Autores

Joan Perucho
1920-2003

Articles

"Què és una biblioteca? Segurament és el lloc on dormen silencioses (mentre no són utilitzades) unes incògnites meravelles del món: els llibres. Fa anys, Jorge Luis Borges (que fou bibliotecari) es referí a les biblioteques (a la de Babel) dient que eren com 'una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible'. Volia significar amb això l'esclat de llum de la saviesa que, dins del desodre, hi era gelosament guardada, a l'aclariment impossible del misteri de la humanitat, també a l'orígen de la biblioteca i del temps. Coincidiria amb Bartolomé José Gallardo (el de Raros y curiosos), amb Huysmans (el d'À rebours), amb Méndez Pelayo (el de Los heterodoxos), amb el nostre Jordi Rubió (el de Cómo se organiza y cataloga una biblioteca) i amb el general catalanista Lluís Faraudo de Saint-Germain, de qui vaig heretar una confortable poltrona entre amics honorables i erudits.

Les biblioteques comencen a organitzar-se amb l'afició a la lectura. Sense lectura no hi ha biblioteques, ja siguin privades o públiques. La lectura és el misteri dels llibres. Però què és pròpiament un llibre? El primer que ho esbrinà fou Richard de Bury, bisbe de Durham i canceller d'Anglaterra, en el seu Philobiblion, tractat de l'amor als llibres, escrit a la segona meitat del segle XIV, quan els llibres encara eren manuscrits. Bury ens diu que aquestes petites entitats espirituals 'se'm presenten donant com a vius els morts, preveig en un llibre les coses futures, en els llibres es proposen les empreses de guerra, en els llibres s'apunten les condicions de pau. Totes les coses es fan malbé en el temps; Saturn no cessa de devorar els mateixos que engendra; per consegüent, tota la glòria del món cauria en l'oblit si Déu en la seva providència no hagués proporcionat la defensa dels llibres'. Per a Bury, els llibres, aplegats en biblioteques, constitueixen la memòria del món. Això també ho aprovaria des de Londres, sortint del Covent Garden, el doctor Samuel Johnson, glòria de l'erudició britànica, orgullosament dreçat amb un whisky de malta a la mà, just davant de la seva famosa biblioteca, exhibint (entre un núvol de pols) un manuscrit de Macrobi. Johnson, fill d'un llibreter, vivia a Inner Temple Lane, a sota mateix de les parades de llibres dels més diversos temes. S'hi senten els versos de Moratín:

Botánica, blasón, cosmogonía,
náutica, bellas artes, oratoria
y toda la gentil mitología.

Sacra, profana, universal historia.
Y en eso, amigo, no andaría escaso,
fatigando al lector vista y memoria.


Hi ha una altra raó, que em revé just després de rellegir la primera edició del fascinant Manual del librero hispano-americano del gran Antoni Palau Dolcet (1923), de la famosa Batalla entre llibres antics i moderns de Jonathan Swift. És la gran consideració que tant la gastronomia com la bibliofília són passions d'edat madura i aquesta darrera rau en l'esperança críptica de troba, un dia o altre, encara que sigui amagada en una nota al peu de pàgina, la il·luminada revelació del secret de l'Univers (Azorín deia que 'el mayor misterio es la realidad, de la cual nosotros formamos parte'). Aquesta és la fulminant revelació de l'Existència, problema que no pot resoldre's, segons els savis, perquè en aquest cas hipotètic tot quedaria aturat: els rellotges, els moviments dels astres, els desigs, els cants dels ocells vivíssims, la poesia de les coses, la irrenunciable aventura de la nostra vida. Aquesta és la veritable raó, també, dels poetes des de l'inici de la Poesia. Aquesta és la veritable significació de la recerca i la lectura dels llibres, del seu sancta santorum. Aquesta és, doncs, la idea de la biblioteca. Una humanitat abocada al seu indesxifrable destí. […]"

("Les biblioteques", dins el llibre La darrera mirada)

* * *

"Acabo de fer una estada d'una setmana a l'illa de Gran Canària, completant així la visió que, amb la meva muller, tenia de les illes Canàries: Tenerife, Lanzarote, Hierro i La Gomera, terra natal d'un gran amic meu, el notari Josep Galban, amb qui he compartit moments feliços de a meva vida. A Las Palmas, vaig llogar un cotxe per visitar el contorn de l'illa i vaig tenir la sort de trobar un xofer molt bona persona, molt amable, sensible i servicial. Amb ell, i sota el seu consell i direcció, descobrírem els encants del paisatge i els secrets amagats de les ciutats.

D'aquesta manera visitàrem Arucas i la seva catedral; la Caldera de Bandama, antic volcà extingit; l'església de Sant Joan, a Telde, amb un crist mexicà enorme del segle XVI construït pels indis, que usaren un procediment secret per transformar el blat de moro mòlt en material plàstic, de tal manera que la imatge, més alta que un home, pesa solament 7 kg. Diu la guia de turisme que 'este vínculo con el Nuevo Mundo es uno de los recuerdos siempre presentes de la función de las Canarias como puente sobre el Atlántico'. A Agaete contemplàrem l'impressionant 'Dedo de Dios', un escull que emergeix del mar, i dinàrem les 'papas arrugadas' (amb pell exquisida) i el 'mojo picón', el 'cherne' i 'la vieja', peixos locals. De Las Palmas ens fsacinaren el barri de Vegueta (que em fa recordar el meu amic de joventut Luis García de Vegueta), amb la Casa de Colón i l'església de Sant Antoni Abat. El sud de l'illa, fora de les grans urbanitzacions i equipaments (moderníssims) turístics, és més aviat décevant, amb les seves dunes dilatades i platges curulles de banyistes.

Al poble de Galdar, la ciutat dels guanartemes i nucli principal dels guanxes o primers pobladors de l'illa, vàrem viure una experiència patètica als afores, tocant a les coves dels aborígens. Quan el cotxe es detingué, fou abordat per un gos esplèndid, magnífic, amb una actitud suplicant, atuït per la calor (32º). Ens omplí de festes cercant protecció i afecte. Era un gos abandonat pels seus propietaris. Ens seguí dos quilòmetres galopant darrere nostre. Commoguts, ens aturàrem i el recollírem fins al següent poble per donar-li aigua per beure. El pobre animal no volia deixar-nos. L'entregàrem a l'Ajuntament per tal que se'n fes càrrec. Quin ha estat el seu futur? No deixo de pensar-hi a les nits.

L'home s'ha portat sempre despiatadament amb els animals, els nostres companys al món, salvant escasses excepcions. Em refereixo especialment als animals domèstics, amics nostres, que són utilitzats sense miraments. Els animals salvatges es fan respectar quan hi ha equilibri de forces, però els que viuen amb l'home són simplement esclaus per satisfer llurs necessitats. Irònicament, són anomenats 'de companyia'. Semblen estar, en l'actualitat, més considerats, car acompanyen la soledat dels humans davant la desintegració de les famílies (on són els avis?). […]"

("Dels viatges i dels animals abandonats", dins el llibre La darrera mirada)