Entrevista sobre el llibre Amb l'olor d'Àfrica.

"Hi exploro les possibilitats del llenguatge, no en abstracte, perquè em sembla que, arribats a l'eclecticisme de final de segle, ja és una cosa molt feta, sinó respecte de les meves pròpies possibilitats. O sigui, és una exploració que busca les dimensions de la meva cambra, dit d'una manera metafòrica. De totes maneres, això també hi era, en la meva poesia; sempre m'ha fet una certa gràcia, per dir-ho d'una manera col·loquial, la convivència, o proximitat, o contacte, de graus de llenguatge diferents, d'un llenguatge pretesament culte amb un de barroer, immediat, quotidià, i explorar l'efecte que podia provenir d'aquesta espurna, d'aquesta confrontació entre diferències."

(David Castillo: Avui, 6 de desembre de 1992)

* * *

—Quin ha estat el procés i com et vas plantejar una obra narrativa [El jardí dels set crepuscles] d'una extensió de prop del miler de pàgines, amb un treball d'estructuració tan acurat?
El procés ha estat una conseqüència natural de la meva evolució poètica a partir dels llibres El porxo de les mirades, Rapsòdies de Montcada i Indiferència. Aquests tres llibres tenen una vessant narrativa prou important perquè d'una manera natural portessin una inspiració narrativa molt concreta. Pel que fa a la dimensió, en el moment de començar tenia una sèrie de premisses que volia que apareguessin com eren, per exemple, la postpossessió, és a dir, crear una expectativa per ajornar-la o bé per acomplir-la, o deixar-la penjada, amb la qual cosa es convertiria en una expectativa burlada, per dur l'efecte de retrobament, de recuperar l'oblit del lector.

—¿És per aquesta raó que has estructurat la novel.la com una mena de joc de capses xineses?
Efectivament, aquesta estructura i el mateix contingut de la novel·la, m'han portat a l'extensió que m'han portat. Voldria fer, però, una apreciació, aquesta longitud, no la veig com una cosa excepcional. Si fem una ullada ràpida al que és la tradició de la novel·la occidental, des del Tirant lo blanc fins al Quixot, arribant a Tolstoi, Proust, Stendhal, Flaubert, Joyce, veurem que una novel·la de nou-centes pàgines resulta normalíssima. [...]

—Tot el miler de pàgines de les tres d'El jardí dels set crepuscles mantens una fluïdesa dins del llenguatge i de la mateixa epopeia per tal de facilitar l'agilitat de la lectura. ¿Resulta un compromís a priori?
Sí, sí, absolutament. En el moment de planificar, em vaig adonar que entre la complexitat estructural i la longitud, alguna renúncia sí que havia de fer. Aleshores, vaig decidir utilitzar un estil el més planer possible. Curiosament, vaig pensar que això em facilitaria molt les coses, però m'ha acabat portant a un exercici d'estil molt més dur del que jo em pensava. Al final crec que no es tracta d'una concessió sinó d'un esforç suplementari, sobretot en els moments de transició, quan no succeeixen fets importants. La credibilitat ha estat el gran maldecap que he tingut.

(David Castillo: "Bastir el jardí", El Temps, núm. 259, 17 d'abril de 1989)

* * *

—Quin és l'espai que escrius?
En realitat, s'ha dit que la construcció d'un món per part d'un poeta està lligada a la construcció d'un espai concret. Des del Macondo de García Márquez fins al Bearn de Villalonga, per posar dos exemples que tenim a la vora. Salvades les diferències, la descripció del món que jo m'he proposat no està lligada a un espai concret sinó a una relació múltiple de personatges, que també és una forma de construir un espai.

—Diries que has creat un espai nou?
En la mesura que és el meu, sí. Dit d'una altra manera, és impossible parlar de tu i no parlar d'un espai nou.

—I la teva obra, quin espai ocupa?
Em faria més il·lusió que ocupés un espai a la tauleta de nit que no pas a la biblioteca.

(Oriol Izquierdo: "Miquel de Palol", Tast de text. Cultura, núm. 59, març 1994)

* * *

—En Gralles al galliner recull poemes que han format part de les novel·les publicades en els últims anys. ¿No hi faltarà algun fil unitari argumental?
Gralles al galliner és un recull de poemes d'aquells que abans feien els poetes als casaments, en els funerals, en molts actes lúdics, i que d'alguna manera, produïen llibres heterogenis, però que deien molt sobre la història del poeta. Hi ha un altre tipus de lletres que la gent en diu reculls de tot i que gairebé es podrien pensar en un sol poema dividit en una sèrie d'apartats. Són llibres més unitaris que en els segles XVIII i XIX eren llibres que es passaven a l'èpica i que fins i tot semblaven petites novel·les fetes en vers. El sol i la mort és un llibre de la segona òptica, mentre que Gralles al galliner ho seria de la primera, ja que és un llibre que té la unitat de la meva vida, de la meva producció literària i del meu pas per la prosa en els darrers anys.

—El sol i la mort és definit per l'editorial com un llibre de poesia dura. ¿Podria explicar què entén per poesia dura?
Jo no definiria així aquest llibre. Per mi El sol i la mort és un llibre líric, que forma part d'un procés d'interiorització. Si més no, és un llibre que en la meva història particular ve immediatament després d'Indiferència i d'El porxo de les mirades, els dos antecedents més clars. El llibre és una expressió purament interior, feta sense cap mena de concessió en cap sentit que no sigui aquesta mateixa projecció interior.

—¿Creu que la poesia té alguna incidència en el món actual?
Estic temptat de dir-te que jo no crec en res. Però l'escepticisme portat a les últimes conseqüències exigeix que tampoc no creguis en l'escepticisme. Jo crec en el poema que estic fent, perquè si no hi cregués possiblement ja no el faria. No obstant, és clar que la poesia no té en aquests moments la incidència que tenia ja fa no cent anys, sinó trenta. Em sembla evident que la poesia no és motor de res en el terreny col·lectiu. Jo veig la poesia com una mena de terreny d'investigació dintre de la mateixa literatura.

(Jordi Capdevila: Avui, 3 d'abril de 1996)