Estampes de Sexe Quotidià
SOMNI I DESIG EN CIACONA

22

Avui he somniat els temps en què me la tirava. Per deformació, per incertesa, encara més dolorós que el record dels fets és el record dels desitjos, de les expectatives immediates. És tot allò el millor que vam tenir? Perquè aleshores n'hi hauria prou amb aquesta imatge, no caldria la dels orgasmes, de les proeses sexuals. Podria ser més feliç –això seria fàcil– no recordant haver-me-la tirat, recordant tan sols la seva mirada en turbulència entre acceptació i desig, l'un màscara de l'altre.

Com la broma prèvia a la tragèdia, la preparació sexual és el que li dóna el relleu més alt. Els antecedents, fins i tot el caràcter contingent que atorguen al que vindrà després, són l'autèntic motor de l'excitació, i no el material en si. No és la visió del cony obert, de l'ansietat preorgàsmica el que encén els focs, sinó l'ambigua benvinguda de la dona vestida, la mirada i el somriure indiferent als tres mascles disponibles que s’hi acosten, sabent que tot seguit vénen la mamada, l'exhibició de venes brillants, la llengua dins del cul, capgirells, esbatanaments extrems, la dilatació i l'enrogiment, les múltiples i simultànies penetracions, mullenes, xiscles.

Després, en plena acció, és el fragor, el més excitant? Si en mesurem la força per la perduració en el record, no ho és, ho és la potenciació del que veu sobre pensaments en aparença extemporanis, per exemple: «ella és molt intel·ligent», o «fa només tres quarts d'hora que s'ha depilat, i es barregen dues irritacions de procedències diverses». Aquests detalls permeten recordar haver-me-la tirat, tot i que, sobre tot quan la tinc al costat tan amable amb mi, tan distant, sé que mai no me l'he tirada.

Podria dir: sé que aquell cos que recordo no podrà ser el meu mai més, i em deixaria jo mateix en el dubte. No hi hauria ni un dubte real, no puc fer-ho, perquè això que em faria vacil·lar no seria ni una certesa. No seria el mateix poder dir: sé que aquell cos que recordo no podrà tornar a ser el meu, perquè aquesta variant introduiria un possibilisme i una causalitat temporal literàries que donarien una dimensió real a l'afirmació. I aquesta història té de tot, tret de dimensions reals.

Ella era l'única dona aquell cap de setmana, i es movia amabilíssima entre els amics amb una autoritat descoratjadorament atractiva, tant més perceptible perquè era imperceptible: ella sabien que era inaccessible tant per ells com per mi, que si hagués pogut dir, sé que aquell cos que recordo mai més no podrà ser el meu, encara d'alguna manera la tindria a l'abast, però jo era Giges i Candaules alhora, el perfecte imbècil feliç, inútil i triomfant sense saber què havia fet per merèixer-ho. I sabent que no ho sabria mai.

En el pitjor moment de la nit, va aparèixer l'exhibició en forma de requesta:

Al matí compto les pues
de la nova cofadura.
A la tarda, i tu què!
Clama el sol, i jo m’ofego.

A les dotze, del rellotge
n'apedreguen el meu cap.
No em consolarà saber
si en ve un altre al meu darrere.

Si hagués volgut, se'ls hauria tirat a tots. I jo em sentia com si ho hagués fet.

Encara m'arriba tot això cada nit, quan ella s'adorm al meu costat. Al meu costat, a anys-llum de distància.

Un tren buit, sense llums, travessa a tota velocitat l'estació, i queda el deixant d'un vent atronador. Queda l’espai tremolant d'un buit irremeiable.

Berlin, 1-2.V.2002