"El jardí del set crepuscles parteix de Barcelona, primer terç del segle XXI, quan és del tot imminent l'esclat d'una guerra nuclear. Això s'escau després d'un pròleg falsament erudit —escrit a finals del tercer mil·lenni— que serveix per introduir l'estratègia i l'enigma del manuscrit trobat. Una misteriosa organització treu el narrador de la ciutat i el duu a un casalot del Pirineu, on passarà set dies i set nits en companyia d'un grup de dirigents de la política i de les altes finances. Els membres d'aquest grup, com els que van fugir segles enrere d'una Florència empestada, comencen a explicar històries per entretenir l'oci. Els narradors són sis i expliquen, en pisos diferents, una cinquantena de relats.

És a partir de la primera història on s'inicia, de fet, tot el tramat de la novel·la. A poc a poc, el lector queda embolicat en una enrevessada xarxa narrativa, penjat en els fils d'una teranyina gegant i mirant d'embastar els relats d'una història que es presenta trossejada, amb cops d'efectes sorprenents. [...]"

(Isidor Cònsul: "Un jardí amb set crepuscles i pedigree", Avui, 18 de juny de 1989)

* * *

"La novel·la [El Jardí del set crepuscles], d'arquitectura ambiciosa i total, ha estat considerada com una novel·la de novel·les que contenia, en múltiples estrats, totes les tradicions literàries possibles, revisada alhora amb erudició i distància. Una novel·la que va guanyar nombrosos premis de la crítica. La traducció castellana ha arribat a la segona edició amb un ressò inusual per a un llibre escrit originàriament en català".

(David Castillo: Avui, 6 de desembre de 1992)

* * *

"El llibre [Sense compromís de perversitat] ens dóna en alternança tres textos de cada autor que van mostrant curioses influències mútues, petits robatoris temàtics o d'estil, però que alhora preserven la manera pròpia de cadascú. [...] El contrapunt entre la brillantor estilística de Miquel de Palol i la imaginació i la cada vegada més neta prosa de Maria de la Pau Janer aconsegueixen un llibre significatiu per a tots dos autors, tot això assaonat amb unes dosis de culturalisme ben enteses que donen un aire decadent força oportú al joc literari que planteja".

(Xulio Ricardo Trigo: "Una reunió de primera", El Temps, 13 de juny de 1991)

* * *

"Algo en la peripecia del caballero Igur Neblí parece remitir a la experiencia vivida por Miquel de Palol desde que, hace más de diez años, inició su aventura como narrador. El joven provinciano accede, en un mundo del futuro, a la caballería (que aparece como una forma de saber hermético equiparable a la poesía). Después supera con facilidad una prueba que corresponde a un rango superior al suyo, y con los honores de un par de Francia, accede al amor i a la amistad. Rubrica las alianzas que precisa, se adentra en el laberinto y supera la prueba. [...]

Igur Neblí plantea, con el titanismo del Palol de las obras mayores, el destino del héroe (del individuo que busca lo inmutable) en un mundo de experiencias virtuales, de manipulación de la información, de juegos de azar en los que se toma parte automáticamente, sin poder elegir. Palol ha sustituido el valor, que era el elemento fundamental de la alegoría economicista del poder que contenía El jardí dels set crepuscles, por el azar, por una alegoría del poder desde la perspectiva del control de la información. A la vez, ha variado el epicureísmo en el que vivían los personajes exquisitos de su primera novela, por el sadismo. Por la crueldad a la que someten los personajes de todas las facciones enfrentadas en la guerra civil, que se ha convertido en el motor de la sociedad".

(Julià Guillamon: "El reino de este mundo", La Vanguardia, 29 d'abril de1994)

* * *

"No es pot ser mesquí amb una novel·la com aquesta [Ígur Neblí] d'una envergadura literària certament extraordinària a la qual escau l'admiració i l'elogi franc. Ígur Neblí, des de la primera plana, s'adscriu als rituals d'intriga, d'aventura i de simbologia que animava els vells relats cavallerescos: un heroi —fort, valent i impulsiu— venç noblement, per la força del seu braç i per la seva astúcia, les proves que les normes preveuen per ascendir en l'escala del reconeixement públic, del poder i de l'honor. El personatge està fet d'una convincent barreja de noblesa, intel·ligència, brutalitat i vulnerabilitat emotiva. Però Ígur Neblí és també una novel.la d'anticipació, situada 300 anys després dels nostres dies en un Imperi Universal d'estructura administrativa tan ritualitzada i opaca com les constitucions imperials bizantines, i tan tirànica i castradora com les utopies inverses de Huxley i Orwell".

(Ramon Pla i Arxé: "Envergadura", El País, 8 de setembre de 1994)

* * *

"Caldria segurament un estudi minuciós sobre l'espessa selva simbòlica que respira en la poesia de Palol. Obres com Llet i vi o Arxiu... són representatives del gust del poeta per constituir el poema a base d'un dens teixit de noms, referències i al·lusions simbòliques. Aquests elements, però sense perdre la seva càrrega simbòlica, els trobem dosificats tot al llarg de la seva obra poètica. Estilitzats en l'ús de l'haikai (Encara mor aquella primavera) o en forma de poema llarg i digressiu (El Porxo de les Mirades). Són, tal vegada, les "rareres" de què parla l'autor en el pròleg d'Indiferència. Sigui com sigui, i sense abandonar mai el risc ("el perill extrem és la sang de la vida", escrivia en el poema 'Taronges de la Xina', de Quan?, aquesta darrera obra em sembla la més madura i la que combina millor els heterogenis elements de què Palol se serveix a l'hora de crear la seva poesia".

(Jordi Llavina: "Miquel de Palol o el perill extrem", dins Les veus de l'experiència. Barcelona: Columna, 1992)

* * *

"La diferència fonamental entre Miquel de Palol i els autors hermètics que exciten la hipòfisi de crítics criptògrafs com Paul Maxim és que Palol, malgrat ell mateix, no sembla impulsat per cap finalitat mística ni filosòfica. Es manté en el reialme de la retòrica. Elabora amb fruïció màquines literàries i posa al descobert alguns dels mecanismes que les regeixen, de manera que les seves màquines esdevenen sinceres, més a prop de l'univers dentat de la rellotgeria que no pas del circuit integrat electrònic".

(Màrius Serra: "Cànons i canonades", Avui, 12 de desembre de 1993)