–Vàreu començar publicant poesia, teatre i prosa humanística. Posteriorment vàreu abandonar aquests gèneres per dedicar-vos a la novel·la. A què obeeix aquest canvi de gènere?
–L'abandonament de la poesia és perquè un dia em vaig adonar que ho feia tan malament que valia més deixar-ho córrer. Quant al teatre, que per cert m'agrada, he de dir que si algú me'n demanés una peça per representar, amb mot de gust la hi donaria, però si jo he d'anar a dir: "…escolti, representi'm això que és molt bo", quan jo mateix no sé si ho és, no ho faig. I llavors passa que les peces de teatre es queden guardades. Deu fer tres anys que vaig escriure la darrera, Quan només es canvia de camia, però no n'estic molt satisfet.

–No es pot dir que la crítica us hagi tractat malament…
–No, la crítica no n'ha tractat ni bé ni malament perquè pràcticament, de crítica, no n'hi ha. No es fa crítica profunda, ben feta, que pot ajudar molt al que escriu.

–La novel·la Els trasplantats és una mostra ben significativa del realisme social dels anys seixanta. Quins motius us induïren a escriure-la i quines influències literàries més directes vàreu rebre?
–Crec que cap. Jo no havia llegit cap novel·la realista, en aquell moment, ni tampoc que tractés el tema de la immigració. Hi va haver, però, dos fets concrets que em varen dur a escriure-la: vaig veure sortir de l'església de la Sang una parella de joves que s'acabaven de casar; ell tenia quinze anys i ella tretze. I aquests són realment els protagonistes. Per altra part, vaig anar a passar una temporada a Son Serra, on teníem una caseta. Just al costat hi vivien dues famílies d'immigrants que donaven molt de si, en tots els aspectes. I així se'm va ocórrer escriure la novel·la.

–Per què creis que el tema de la immigració, que és de tanta transcendència, s'ha tractat tan poc en la nostra literatura?
–No ho sé. És, potser, un tema una mica compromès. Si s'han de tractar els immigrants com són, se senten ofesos, han de sentir-s'hi per força. Si s'ha de dir la veritat hem d'afirmar que vénen aquí i fan les feines que nosaltres no volem fer, perquè, socialment parlant, estam a un nivell més alt, i els explotam moltes vegades. I això, a Els trasplantats, hi figura.

–Actualment sembla que us dedicau quasi exclusivament a la novel·la negra o policíaca…
–Jo diria que no. Justament la darrera novel·la que he publicat, La dama del país del sol, és una novel·la rosa.

–Però també és cert que una bona part de la vostra producció la podem incloure dins aquell gènere
–Sí, però això té una explicació. La primera novel·la negra va sorgir per casualitat i així queda explicat a Assassinat al Club dels poetes. Per unes messions que vàrem posar d'escriure una peça de teatre que s'havia de desenvolupar al "Club dels poetes", aquesta novel·la va ésser, en principi, una obra teatral. Però, per una part, jo som incapaç, com he dit, de demanar que em representin una obra i, per altra banda, aquí i en aquells moments, hi havia un absolut domini de la Companyia Artis que, en la meva opinió, va ésser molt nefasta per al teatre mallorquí perquè es va centrar en un gènere i no tan sols no va intentar-ne un altre, sinó que, si un altre ho provava, procurava desfer-lo. Només va tenir una virtut: es va parlar en català damunt l'escenari mentre la Companyia Artis va actuar. D'aquella peça de teatre, cansat de veure-la en un prestatge durant trenta anys, en va sorgir la novel·la.

–Què en diríeu d'aquesta obra de teatre transformada en novel·la?
–Es nota molt que ha sorgit d'una obra de teatre. N'han fet cinc edicions i jo encara no m'ho explic perquè de la segona novel·la, Paisatge de dunes, i de la tercera, L'inspector ensopega, que són molt millors, només n'han fet una. Per altra part, sí que ho entenc: els professors d'institut són una gent que recomana cada any el mateix llibre.

[…]

–En general quina valoració faríeu de l'estat de la literatura de gènere en català?
–Mai no s'havien publicat tants de llibres en català com ara, però això no vol dir que estiguem salvats ni molt menys, perquè, com diu Josep M. Llompart, el català es pot llatinitzar, és a dir, que tothom el sàpiga i que ningú no el parli, com va passar un cert temps amb el llatí. No crec que es llegesqui en proporció al que es publica, però per altra banda tampoc no crec que els editors siguin uns suïcides… Si publiquen tanta novel·la en català és perquè la venen.

–Un altre aspecte de la vostra feina ha estat la participació, com a vicepresident, en l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Explicau-nos una mica quina ha estat la vostra feina i què pensau que cal fer per impulsar la professionalització dels escriptors.
–És justament aquesta la feina de l'Associació, que no ve a ser més que una mena de sindicat per defensar els interessos dels escriptors. Vàrem aconseguir, per exemple, que els escriptors quedassin exempts de l'IVA; els d'Hisenda deien que els pintors, per posar un cas, no el pagaven perquè fan una obra única; en tot cas qui en fa còpies és l'editor.

I ara estam barallant-nos amb els editors perquè intentam controlar el tiratge de les edicions. Un escriptor signa un contracte per la publicació d'una obra però no es pot saber si s'edita la quantitat especificada de llibres o si se n'editen més.

Un altre problema és sobre el que en diuen "llibre de butxaca". A tot Europa és un llibre del qual se n'han de tirar un mínim de quinze mil exemplars i l'autor ha de cobrar el 10% que li correspon per anticipat i tot d'una sola vegada. L'editor ja els vendrà quan i com vulgui.

Vull dir que l'Associació d'Escriptors ha lluitat i lluita molt. Ha establert també uns preus mínims que ha de cobrar tot escriptor per una conferència o taula rodona.

–Com a barceloní establert de de 1941 a Mallorca, com veis la qüestió del redreçament nacional, a les Balears?
–No ho sé… Els mallorquins són una gent que diu: "…fes el que vulguis, però deixa'm fer", i llavors s'enfaden perquè no se'ls fa cas. Per altra part la immensa majoria quasi no sap que té una llengua pròpia. Ara mateix parlam de mallorquins, però i Menorca?, i Eivissa? És clar,, mai no he sentit a dir: "Jo som balear". Mo hi ha esperit de col·lectivitat i així és molt difícil tirar endavant un país. Per altra banda, hi ha gent que està a l'altre costat de la barricada, que sap fer les coses molt bé, sap fomentar aquesta desunió. Als senyors que comanden, allà a ponent –i "de ponent, ni vent ni gent"– els va molt bé que els de les Balears, els valencians i els catalans no s'entenguin.

–Heu estat també vicepresident de l'Obra Cultural Balear, Com valorau la feina feta per l'OCB i què pensau dels seus projectes?
–Ha fet una feina que algú havia de fer. Després de quaranta anys s'havia de defensar la personalitat del país. Hi ha coses que han anat molt endavant, com els cursos de català. Però també hi ha el problema del setmanari, que no sé si és econòmicament viable, perquè no es pot fer si no el fan els professionals; és una cosa massa seriosa per fer-la només amb voluntarisme. Vaig veure el primer exemplar de La Veu de Mallorca –aquest "de Mallorca" ja em va semblar un error– però, és clar, la presentació tampoc no oferia una visió del que vol ser o del que ha de ser aquest setmanari.

(Joana Lladó: "Entrevista amb Josep M. Palau i Camps", El Mirall [Palma], núm. 38, 1990, p. 22-23)

* * *

–Qui era Josep Maria Palau i Camps?
–Palau i Camps va ser un gran home de lletres, nascut a Barcelona i veí de Tiana durant els seus anys de joventut, que va fer carrera literària, que abasta teatre, poesia i novel·la, a Mallorca, ja que durant els anys quaranta es va casar amb un mallorquina i es va afincar a Palma.

–Quina és la seva vinculació amb Tiana?
–Josep M. Palau i Camps va ser el fill del farmacèutic titular de Tiana durant les dècades de 1920, 1930 i 1940. Ell i sobretot el seu pare eren grans botànics i entomòlegs també. Gent de ciències i lletres, molts cultes, tota la família. Palau i Camps va viure a Tiana des de molt petit fins que es va casar i va contribuir, sota el guiatge del seu pare, a elaborar classificacions botàniques de la Serra de Marina que avui en dia encara es consideren de primer ordre des del punt de vista científic. Van recòrrer aquestes muntanyes de la Conreria recollint-ho, classificant-ho i catalogant-ho tot.

–Va tornar al poble algun cop?
–Malgrat viure a Mallorca, Palau i Camps va tornar regularment a Tiana i va mantenir-hi amistats i coneixences fins a la seva mort, cap als anys noranta. Fins i tot participava, des de Mallorca, en els concursos literaris i les activitats relacionades amb la cultura que se celebraven a Tiana duran la segona meitat del segle passat.

(Entrevista a Jordi Fernando sobre Josep M. Palau i Camps, blog del Festival Tiana Negra [enllaç])