Al cap i a la fi, Palau i Camps i l'inspector Jaume Arbós són quasi bé germans bessons, amb una connotació a favor de Palau: es feia estimar tothora. Vull dir que la seva gran humanitat, en un cos relativament petit, captivava tots quants el vàrem conèixer al llarg de la vida terrenal… i que el continuarem coneixent al llarg de l'encara més llarga vida de màgia narrativa o literària. Amb el que he dit, no vull donar a entendre –que els diables sevillans (i, per tant, alcoverins) me n'alliberin– que Jaume Arbós és un impresentable, no, en absolut, sinó que jo, perquè vaig conèixer en vida (civil i literària) a Palau primerament, sempre tendré predilecció pel pare del personatge: el recordaré tota la vida –el que em resta de vida eterna, amén, ¿i com es menja això?– impecable, com són d'impecables els senyors, amb aquell vestit de color moradenc, capell d'ales petites, corbata de nus pulcre i rialla sorneguera als ullons ben desperts. El veritable inspector era Josep Maria Palau i Camps: investigava en tot moment, seguint el procediment deductiu (¿algun cop emprà l'intuïtiu?), la paraula, el llenguatge, el misteri de la trama, l'atmosfera criminal i, especialment, la versemblança dels personatges. Perquè entre n'Arbós i en Palau i Camps sempre hi ha hagut la sorpresa del misteri. […]

Puc dir que Palau i Camps era un personatge (real i de ficció, ¿per què no de ficció també?) incansable, treballador com pocs, i amb un amor permanent i obsessiu: la creació literària. Llegia com un foll, escrivia com un foll, imaginava aventures com un foll, o sigui, intensament i apassionadament, mentre que curiosament –i com a contrast o contrapunt– vivia dins un equilibri lineal perfecte i d'una serenitat admirable.

Estic per afirmar –i de fet, així ho faig…– que Josep Maria Palau i Camps va ser, en vida terrenal, un home feliç…

I que la seva literatura és i sempre serà, en la vida consubstancial, una literatura feliç…

I que Jaume Arbós –enveja de normands i de saxons– és tal vegada el darrer personatge de ficció plenament feliç.

I Déu, per sort, ja no ens pot esmenar la pàgina.

(Antoni Serra. Pròleg a Escac a la dama. Palma: Moll, 2001)

* * *

Assassinat al club dels poetes és sobretot una novel·la que hauríem de trobar a tots els quioscs, a tots els centres de difusió de la literatura de masses. En una cultura normalitzada aquest seria el seu àmbit, sense connotacions negatives, sense menysvaloracions, amb la mateixa dignitat que d'altres que pertanyen a àmbits més reduïts, més "selectes", i això darrer ho diem amb tota la ironia que vulgueu copsar-hi. […]

Ara potser caldria parlar un poc més de l'autor, d'aquest homenet certament detectivesc, de celles altes i ulleres baixes, de bigoti i pipa un xic sherlockholmians. Vosaltres l'haureu vist més d'un cop ocupar un seient de primera fila a conferències o a representacions teatrals i haureu pensat que hi ha alguna cosa especial en el seu posat distingit, un poc aristocràtic, d'observador distant. Potser és un equilibri vital i intel·lectual que des de la modèstia ben entesa, sense ostentacions ni escarafalls, el situa per damunt de les persones i de les coses. Doncs aquest és un dels "escriptors" més integrals de què disposam. Autor teatral enfrontat amb l'"Artis" quan aquesta companyia era l'única possibilitat d'estrenar a Mallorca; novel·lista i poeta a contracorrent, que ha rebutjat tant l'engatjament com els mals anomenats formalismes posteriors, mai no ha deixat de retre homenatge a la seva vocació literària. Sense preocupar-se en absolut d'allò que està de moda en un moment o altre, sense intentar mai de sortir-se de les seves possibilitats, sense donar massa importància a allò que fa. El plaer de l'escriptura en ella mateixa, sense acceptar imposicions ni tampoc vernissos que vesteixin amb posat transcendental el per damunt de tot és una activitat lúdica. És la lliçó que ens ofereix. Ben segur que encara ens resta per conèixer bona part, la major part, de l'obra de Palau i Camps; que les calaixeres de casa seva estan replenes d'originals que sense presses, sense exigències, esperen merèixer algun dia els honors de la impremta. Potser Josep Maria Palau pensa que això tampoc no és massa important i que per a ell aquestes obres, en el mateix fet de l'escriptura, ja han acomplert la funció més important. Nosaltres sempre restarem un poc a l'aguait i esperarem il·lusionats allò que finalment tregui al carrer, reclamant també el plaer de la lectura que s'esgota en ella mateixa, sense donar-li cap altra importància.

(Josep Mas i Vives. Pròleg a Assassinat al Club de poetes. Palma: Moll, 1983)

* * *

Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.

N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.

(Miquel López Crespí. "Antoni Serra: memòries periodístiques", El Mundo de Balears, 7 de maig de 2002)