— El teu univers poètic és molt marí, en què t'inspires?
— És marí l’univers del recull Bitàcola Vital, però no els altres reculls que conformen L’agulla del destí i ho és pel pur desig de crear sobre aquest medi, però no representa una prioritat en el meu món poètic, que és més divers. Bitàcola Vital és un exercici literari que compara diferents termes marins i/o mariners a la part més etèria de l’ésser humà i el jo poètic és l’ésser humà i la seva manera d’actuar davant diferents aspectes vitals, comparable al comportament dels diferents éssers que habiten dins el blau marí.

— Consideres la teva poesia tocada per la tramuntana?
— No puc jutjar-la des de la meva visió d’esventada, perquè la tramuntana forma part de mi, com el sol i la terra de l’Empordà. De manera que et diré que m’influencia en la mesura que també ho fa qualsevol element que forma part del meu hàbitat empordanès.

— Tens molta cura del llenguatge i el treballes molt. Per què?
— El fet de cercar el mot més just, el més adient al tema, o al context, suposo que és quelcom que fem la majoria de poetes, no? Suposo que ens és menada la missió de rescatar mots nàufrags en el mar de l’oblit i també de crear-ne de nous, per fer de la nostra llengua una eina útil, viva, però respectant-ne sempre la genuïnitat. El poema és una petita obra d’art que cal edificar i compassar amb un cert mirament.

— Quins poetes empordanesos joves veus amb més futur?
— Ara em poses en un compromís, perquè, com molt bé saps, em moc entre un col·lectiu de poetes empordanesos, de qui admiro la poesia i l’art rapsòdic i joglaresc que molts d’ells posseeixen. Però no voldria deixar-me’n cap. De manera que procuraré no ferir la susceptibilitat de ningú. El que sí et puc assegurar és que, actualment, a l’Empordà hi ha moguda poètica, amb escassos recursos, però amb moltes ganes de fer perviure la poesia.

— Creus en les plataformes digitals?
— Sí. Sí que hi crec. Penso que ja són una eina difusora més d’aquest món informatitzat en què vivim. Ja saps que formo part del col·lectiu versos.cat i m’hi trobo molt a gust. El fet de poder-t’hi expressar et permet d’arribar a més lectors. Cosa que no té perquè excloure ni bandejar la lectura tradicional d’un llibre, complementada sempre pel plaer tàctil de passar full i de poder-t’hi endinsar en posicions còmodes i fins i tot impensables.

(Daniel Ruiz-Trillo: “Carme Pagès: ‘La tramuntana forma part de mi’”, versos.cat, 12 de març de 2012)

* * *

— En el pròleg de L'agulla del destí, la M. Lourdes Torner diu que la poesia representa per a l'autora l'únic recurs per entendre el que tenim tancat dins nostre. Ho compartiu, suposo.
— La poesia neix més del dolor que no pas de l'alegria. Hi ha un aforisme d'en Borges que ve a dir el mateix, que la poesia és com una mena de catarsi, que serveix per a curar el dolor que sents en aquell moment. Per d'altres persones aquesta funció la pot fer l'acte de pintar, o anar a passejar, o conversar amb un amic...

— Jorge Luis Borges deia que els poetes podien veure en l'obscuritat. 
— Sí, la poesia neix d'una incomoditat, d'un dolor interior, d'alguna cosa que et fa patir... en aquest sentit estic d'acord amb la frase. En tots els meus poemes hi ha un deix nostàlgic.

— Quins són els vostres hàbits, a l'hora d'escriure?
— Quan penso en un tema del qual podria sortir una poesia, em poso en marxa. Estic uns dies pensant-hi, a vegades anoto alguna idea, fins que tinc els primers versos i després em va sortint tot el poema. Hi ha temporades que escric més i d'altres menys.

(David Pujol: "Conversa amb la filòloga i poeta Carme Pagès i Pérez", Alberes, núm. 20, 2018)