Màgia

Que bella és la màgia d’aquest màgic mot
que, a despit del dolor, ens dóna gaubança!
Màgica és la màgia que conté la paraula “màgia”.
Màgic és el teu somriure.
Màgic, el meu afany per sobreviure.
Màgica, la fondària del vostre esguard.
Màgic és poder viure al teu costat.
És màgica la màgia que et transforma en mag d’amor.
I és màgia, poder escapar de la tristor.
Màgic és el cant que encén els ulls d’un infant.
És màgic que una llàntia ens guiï en la foscor.
I és màgia, que la terra injuriada ens ofereixi flors.
Màgia seria... poder-nos llevar demà en un món de llibertat
on, per màgia, la sang es fongués amb la dolçor de l’arbre
blanc.

* * *

Quotidianitat

Amb gallardia marcial, 
trenco magnituds d’incomprensible,
seguint l’afany que em marca el món.
I, havent-hi infants que juguen amb deixalles,
dono via als meus anhels.

-Enfilo tendresa amb en collarets d’afecte
i teixeixo benvoler per als meus.
-Em pesa el cor de dolça càrrega
mentre alguns innocents no en reben gens.
-Corro cap a la perfecció que mai no trobo,
èbria d’oratges d’immensitat.
-M’avergonyeixo del cant que entono lliure,
perquè sé d’ocells que no el poden refilar.
-Segueixo rius que avancen rabent 
cap al no-res i per res no m’aturo.

Cansada, m’esmunyo vers palaus il·lusoris
on escolto només música del cor.
I espero tranquil·la la foscor de la nit
dins santuaris de recreades fantasies,
segura que de mi mai no diran que no he estimat...

* * *

Bitàcola

Velejo camins brogents del meu cor,
talment com la nau solca aigües ferotges.
Deso gelosament dins la bitàcola
la capissera rosa dels meus vents.
Bufo el gresol per no veure l’agulla, 
quan marca rumbs que no vull perseguir
i em deixo arrossegar per aigües somes
amb connivència d’obscures nits.
Faig esborranys en el quadern de bord
per redactar millor el meu diari
sota els severs llambrecs d’un capità
que marca la distància navegada,
però no ens avisa quan som a port.

* * *

Apatia

Cada matí, em llevo amb paraules mudes.
Vestida amb la nit, obro el finestró
i el dia m’empeny d’una batzegada.
De casa estant, tresco per vells camins
amanyagant llum que m’és gratuïta.
No tarda gaire a enllotar-se’m la pell
amb esquitxos d’un món brut que em visita.
Notícies de fam, de morts i de crims,
es passegen per casa a corre-cuita...
(Vaig de puntetes tot fent-me el distret,
no sigui que el cor, sonós, se’m desperti).