Carme Pagès és una realista i una idealista en igual mesura. Té una insòlita capacitat d’observació davant de la realitat, una capacitat d’observació que li permet conèixer a fons el món que l’envolta i detectar amb precisió i encert les dificultats i les mancances. Per aquest motiu hem d’entendre que la profunda càrrega lírica dels seus poemes no és un gest d’escapisme sinó justament el contrari, un acte d’oposició i resistència a partir de la seducció irresistible de la paraula artitzada. La bellesa conceptual i formal dels poemes de Carme Pagès és veritablement una arma, una arma que busca l’esmena i el redreçament al mateix temps que busca potenciar la nostra consciència per millor celebrar la magnificència de la vida i del món. Per Carme Pagès l’art no és un refugi per allunyar-nos de la vida i del món, sinó que és una poderosa eina cognitiva que ens ajuda a ben viure.

La poesia de la Carme és calladament ambiciosa i destaca per la seva delicadesa i, al mateix temps, la seva fortalesa. És una poesia que no té por davant de la veritat, davant la cruesa, davant de les emocions extremes, davant de la humanitat més vulnerable, davant del rigor i l’exigència del pensament.

(Abrams, Sam. "Aturem-nos en somnis reals", pròleg a Al·legorismes profans, 2017)

* * *

La sensibilitat vers el món dels infants és una constant en l’obra de Carme Pagès. Ella, que ha dedicat molts poemes als seus infants estimats, versos que transmeten el sentiment de tendresa incommensurable de l’àvia amorosa i sol·lícita, no ha ignorat les injustícies comeses amb infants innocents; i en altres poemes, ha sacsejat consciències davant la perversió del comportament de la humanitat, perquè la poesia de la nostra amiga és sensible a tot el que afecta l’ésser humà: l’amor i la sensual passió, però també la solitud, la injustícia o l’angoixa dels desvalguts.

(Velaz, Anna M. "Tenaç treballadora de la llengua", Alberes, núm. 20, 2018)