"Però en literatura, Vayreda era un autodidacte, un amateur, i, com a tal, desconeixia els mètodes i les convencions més establertes del nou llenguatge, que, de mica en mica, va anar relegant la pintura al lloc que li pertocava –l'ofici– i va convertir Vayreda en un veritable artista. Només cal llegir Records de la darrera carlinada o La punyalada per a adonar-se'n, i fer l'esforç de comparar aquests dos texts esplèndids amb la desigual Sang nova, l'única peça literària que Marian Vayreda va emprendre, sembla, per complir el compromís que havia contret amb el regionalisme, que és la via de sortida natural del carlisme que trobarà el Vayreda madur durant la dècada dels vuitanta i que anirà seguint, aprofundint-la i refermant-la, fins al final de la seva vida."

(Margarida Casacuberta. "Marià Vayreda, del trabuc a la ploma", Serra d'Or (Barcelona), núm. 528, desembre del 2003, p. 49)

* * *

"Podríem dir que La punyalada té alguns punts de contacte amb la novel·la modernista, sobretot pel fet de plantejar la problemàtica del Jo i del subconscient. Però ho fa amb un considerable temor i, per tant, obrint-se amb un diàleg entre l'autor i el lector, tots dos implícits, a través del qual l'autor intenta decantar la lectura cap a la moralització. Opta per estructurar la novel·la com a narració inserida –una opció que li permet desmarcar-se, com a autor, de la veu narrativa– i converteix el lector ideal –l'excursionista que ha conegut l'Albert Bardals i s'ha interessat per la seva història– en l'editor del text. Així, la gènesi de l'obra és referida als interessos de la Renaixença: l'interès històric i arqueològic i la perspectiva moralitzadora."

(Jordi Castellanos. "La punyalada, els clarobscurs de la novel·la dels trabucaires", Serra d'Or (Barcelona), núm. 528, desembre del 2003, p. 51)

* * *

"Marian Vayreda empresari, Marian Vayreda soldat carlí, Marian Vayreda escriptor, Marian Vayreda polític, Marian Vayreda pintor… Poques figures de la nostra història de l'art han convocat tantes i tan diverses connotacions com les que s'apleguen en la trajectòria vital i artística de Marian Vayreda. És així que una de les conseqüències més ingrates que ha tingut la recepció de la seva obra ha estat la de ser classificada dins d'uns paràmetres que descontextualitzen els conceptes que hi exposà i que els fan perdre el sentit. Certament, només en podrem comprendre la proposta pictòrica des de l'intent de desfer la complexitat dels diferents factors que van conformar la seva estètica, estètica que manté vincles íntims –i sovint inextricables– amb la ideologia política que propugnà, les creences religioses que professà i alguns corrents artístics previs."

(Francesc Serés. "Marian Vayreda o el manifest pictòric", Serra d'Or (Barcelona), núm. 528, desembre del 2003, p. 58)

* * *

"L'obra breu de Vayreda està ambientada bàsicament a la Garrotxa, un marc rural en el qual el pairalisme s'erigeix com a filosofia de la vida (El fadristern). Les coordenades històriques, en canvi, resulten més imprecises; qua s'expliciten –ni que sigui reduïdes a una simple al·lusió–, s'acostuma a tractar o bé de les guerres carlines o bé de la revolució del 68, vista negativament per l'autor. Moltes peces estan escrites, totalment o en part, en primera persona, tot i que l'única que sembla autobiogràfica és El cabell de la memòria; i moltes, també, contenen certa dosi de moralització (El bes de la mort, Conte àrab), del tot evident en el cas d'aquelles narracions que poden considerar-se rondalles (Conte del xai perdut) o apòlegs (La Mundeta). També cal remarcar la presència insistent d'històries doloroses, tristes, lacrimògenes, fins i tot (L'àvia Tita, Història casolana, De retorn, Trista); d'altres resulten profundament desencisades (La Margarideta). En un conjunt heterogeni com aquest, destaquen per la seva qualitat El roure dels penjats, La fi del renegat i L'afusellat –contes amb elements fantàstics que tenen punts de contacte amb La punyalada– i Peripècies d'un paisatgista en busca del seu ideal, interessant de cara al plantejaments estètics de l'autor."

(Antònia Tayadella. "La novel·la realista", dins Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 7, 1986, p. 532)

* * *

"1898-1903. De cap altre escriptor no podríem dir que en un tan breu espai de temps hagués fet una obra tan intensa, tan viva, tan profunda. Escrites en la plenitud, són obres, naturalment, de maduresa; escrites a la fi dels seus dies, no són de cap manera obres de senectud. La mort va ser prematura. No hi va tenir res a veure. La mort ens va arrabassar un veritable geni de la prosa.

Ni més ni menys que si hagués pressentit que el temps li escassejava, Vayreda s'abocà a una manera d'escriure no pas apressada, trivial, sinó concentrada, responsable. Potser –és un dir– hi va influir la seva etapa prèvia de pintor. S'hi especialitzà en la figura, i això vol dir que parà més compte en el fons que en la forma, en la psicologia que en l'aspecte. Car tota la seva novel·lística acusa la recerca de la profunditat. No parlo, doncs, d'un estil, sinó d'una manera d'escriure."

(Josep Miracle. "Pròleg", dins Obres completes. Barcelona: Selecta, 1984)

* * *

"La punyalada és una de les millors novel·les que han estat escrites en català. Quan la novel·la va aparèixer, poc després d'Els sots feréstecs, no gaire abans de Solitud, molts lectors es van deixar endur per la idea que el que hi comptava era aquell propòsit de violència i de crueltat representat per les fetes i les desfetes dels trabucaires i que serviria de base, com en aquells altres llibres que deia, a alguna mena de simbolisme 'modernista'. Com que n'era molt lluny, el llibre de Vayreda no va arribar a passar, com els altres dos, al primer terme de l'actualitat i de la moda, i de mica en mica, va quedar de racó. Avui –i fa molts anys– el veiem d'una altra manera. Hi veiem el major encert que fins aleshores s'havia produït entre nosaltres en allò que per entendre'ns en podríem dir la novel·la 'objectiva'. O potser, simplement, en la novel·la."

(Maurici Serrahima. "Marià Vayreda", dins Dotze mestres. Barcelona: Destino, 1972)

* * *

"Si'l llibre en conjunt val, artística y moralment, cada un dels Recorts val per lo qu'es en sí. En cada epissodi de La darrera carlinada campeja una ingenuitat frescal, una sinceritat montanyenca de préu, una vivesa y una bondat molt comunicativas. Fins quan lo assumpto escasseja, 'l relat es atrayent perque contribuheix á la ufanor del conjunt; perque coopera á la evocació de tota una época, nó ab consideracions filosóficas ni ab tochs melodramátichs (unas y altres sovint contraproduhents, de tant que volen produhir) sinó ab una gran senzillesa de procediment, ab una humilitat narrativa qu'es la tradicional á Catalunya, la propia dels grans narradors catalans, com ho proban las inmortals Crónicas d'En Jaume I, d'En Muntaner y d'En Desclot, ab tot y que las cosas per ells relatadas tenian, tot sovint, una importancia épica y una trascendencia colossal."

(J. Riera i Bertran. "Pròleg" a Recorts de la darrera carlinada. Olot: Impr. N. Pladevall, 1898)