Marià Vayreda i Vila, o Marian Vayreda, que és com ell signava, neix el 14 d'octubre del 1853 a la ciutat d'Olot (La Garrotxa), fill d'una família provinent de la tradició pairal benestant. La revolució de setembre del 1868 li impedeix entrar a la Universitat a Barcelona, així que estudia a l'Escola de Dibuix d'Olot. Als disset anys, després de la mort dels seus pares, s'allista a l'exèrcit carlí seguint els passos de l'entorn familiar i social. Un cop acabada la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) s'exilia a Seta (Llenguadoc), on el seu germà, el conegut pintor Joaquim Vayreda i el també pintor Josep Berga i Boix tenien llogat un taller. Aconsellat per Joaquim, estudia i treballa dos anys a París amb el pintor i escultor Jean-Léon Gerôme (1824-1904), deixeble de Paul Delaroche. Després, es trasllada a Barcelona per estudiar pintura i dibuix a l'escola de Belles Arts.

El 1878, als vint-i-cinc anys, s'instal·la definitivament a la seva ciutat natal, i funda, juntament amb el seu germà i l'amic Josep Berga, "El Arte Cristiano", un taller d'imatgeria religiosa que dirigeix a partir del 1894. Tot i que pinta alguns paisatges, la seva obra pictòrica mostra més interès per la figura humana, amb quadres de temàtica costumista, històrica i religiosa.

El 1883 contrau matrimoni amb Pilar Aulet i fan el viatge de noces a Itàlia. En aquesta època, sembla ser que decebut pel seu escàs èxit, abandona gradualment la pintura. Al mateix temps comença a interessar-se per la literatura i a participar molt activament en l'interessant ambient cultural de la capital garrotxina. En aquest sentit, juntament amb d'altres artistes i amics funda la revista del Centre Catalanista d'Olot, El Olotense, que a partir del 1890 s'anomenaria L'Olotí. També organitza els "Certàmens Literaris d'Olot" que, a les darreries del XIX, es converteixen en una fita important per a l'articulació del catalanisme cultural. També ajuda el seu germà en la fundació de l'Institut Olotí de les Arts, les Ciències i les Indústries, d'on sorgirà l'escola d'Olot de pintura.

L'any 1891 publica el primer conte, "El roure dels penjats", a la revista La Veu de Catalunya. Inicia la producció narrativa amb certes frustracions, principalment la de no haver reeixit en la pintura i la de no haver estudiat a la Universitat, però l'èxit del conte l'esperona, i publica més contes i narracions breus a L'Olotí i a diferents revistes i diaris de l'època, com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, Catalunya Artística o Joventut, entre d'altres. Amb Records de la darrera carlinada (1898), una narració on l'autor evoca la seva experiència dins l'exèrcit carlí, abandona la producció de narrativa breu i comença a ser apreciat pel públic i la crítica com un dels millors prosistes del moment. El 1902 publica la seva primera novel·la, Sang nova, que no rep la mateixa consideració que la primera obra, potser perquè hi planteja una novel·la de tesi, sense que la qualitat literària destaqui especialment. Ben al contrari del que succeeix amb La punyalada (1904), la següent i última novel·la, publicada ja pòstumament i que deixa pràcticament sense revisar. La punyalada és una història de passions que navega entre el psicologisme i la novel·la d'aprenentatge, un gran fresc de la vida dels pagesos de muntanya, quan vivien pertorbats pels trabucaires, bandolers i lladregots procedents de l'exèrcit carlí en desintegració. Rebuda amb força entusiasme, es converteix en referent del realisme, tot i que això es reconeix més tard. La seva vinculació amb la Renaixença fa que no es tingui en compte la seva qualitat com a escriptor fins molt després de la seva mort.

Mor l'any 1903 a Olot, als 49 anys, després d'una breu carrera com a escriptor i just quan la seva producció literària havia arribat a la plena maduresa.

Després de la seva mort, diverses editorials reediten parcialment alguns dels seus títols, i l'any 1966 l'Ajuntament d'Olot instaura els Premis Marian Vayreda de prosa narrativa. L'editorial Selecta de Barcelona publica, l'any 1984, un extens volum amb la seva Obra completa, on, a més de les novel·les i narracions, s'hi troben interessants cartes i articles. Tots els textos d'aquest volum són revistats i adaptats per Josep Miracle.

L'any 2003 es commemora el centenari de la mort de Marian Vayreda, amb una exposició antològica al Museu Comarcal de la Garrotxa, la publicació d'estudis i articles sobre la figura de l'autor, i algunes revisions i reedicions de la seva obra, com ara de La punyalada, publicada per Proa l'any 2004 a cura d'Antònia Tayadella, considerada l'edició definitiva, i L'afusellat i altres contes (2004), amb una interessant revisió de la figura de l'autor com a escriptor de narrativa breu, a cura de Lluís Calderer.