"Si bé és veritat que hi ha un bon nombre de poetes assagistes, no és tan corrent trobar novel·listes que s'hagin dedicat també a l'assaig. I, tanmateix, és el cas de Joan Francesc Mira, el perfil del qual ens dirigeix igualment als dos gèneres tot convertint-lo en un dels intel·lectuals més importants del moment present de les nostres lletres. Nascut a València el 1939, la seva formació acadèmica es forjà a Itàlia com a batxiller de la Universitat Gregoriana de Roma i, més tard, com a llicenciat en filosofia per la Universitat Lateranense. Després de treballar com a catedràtic d'Institut, es va doctorar per la Universitat de València a començaments dels 70, dècada en què va tenir dues importants experiències a l'estranger. En primer lloc, va col·laborar en estudis d'antropologia social a la Universitat de la Sorbona a París i, entre els anys 1978 i 1979, va donar classes a la Universitat de Princeton, als Estats Units. A la seva tornada a València va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, i l'any 1982 va fundar el Museu d'Etnologia de València, del qual fou responsable fins al 1984. Aquest és un fet important, que l'autor recorda vivament, encara que no sigui una de les seves facetes més conegudes. Posteriorment va ser professor de la Universitat de València i, des del 1991, ho és de la Universitat Jaume I de Castelló.

Tot aquest bagatge acadèmic es concreta en un corpus assagístic de primer ordre que troba, en la reflexió antropològica i sociològica de la catalanitat, el seu centre d'interès. En aquest sentit, ha esdevingut ja un clàssic en la bibliografia contemporània el seu llibre Crítica de la nació pura (Tres i Quatre, 1985) amb què obtingué el premi Joan Fuster el 1984 i, l'any següent, els de reconeixement de la crítica Serra d'Or i Lletra d'Or. En el camp de la novel·la s'inicià amb El bou de foc (L'Estel, 1984), encara que probablement la seva obra més ambiciosa d'aquella dècada, i potser una de les millors aportacions a la literatura catalana recent, sigui, des de la meva perspectiva, Els treballs perduts (Tres i Quatre, 1989).

EL RECONEIXEMENT CRÍTIC
Ara bé, el reconeixement crític es va produir als anys 90 amb Borja Papa (Tres i Quatre, 1996), distingida amb els premis Joan Crexells 1996, de la Crítica dels Escriptors Valencians 1997 i el Nacional de la Crítica de literatura catalana, el 1998. La seva consagració definitiva s'ha produït en la present dècada. Irònicament, podríem dir que ha trobat la glòria en el purgatori dantesc. Així, la traducció el 2001 de la Divina comèdia (Proa) li valia, entre altres reconeixements, la Medalla d'Or de la Ciutat de Florència. L'any següent guanyava el premi Sant Jordi per Purgatori (Proa), i enguany ha obtingut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Treballador infatigable de la paraula, acaba de presentar una interessant biografia de Vicente Blasco Ibáñez en la bella col·lecció Grans Obres de Bromera, alhora que ha preparat una versió al català dels Evangelis, amb Proa.

Ens trobem com ja va sent habitual en aquesta secció a l'Ateneu. Se'l veu content, especialment per la bona acollida que ha rebut la seva última novel·la. Conversar amb ell té sempre un punt que oscil·la entre la guspira de l'enginy i la seriositat argumental de la reflexió. Comencem a parlar sobre la seva concepció de la novel·la i li plantejo la importància d'una obra com Els treballs perduts en el panorama de la novel·lística catalana contemporània: "El primer projecte que superava les meves pròpies possibilitats, molt per damunt del que jo podia fer, va ser Els treballs perduts. Continuo pensant que és la cosa de la qual estic més content. En tot cas, cada novel·la ha estat pensada d'una manera diferent. Borja Papa representa un altre tipus de treball literari, així com entrar en una altra dimensió, en una altra estructura, en un altre llenguatge. Són cinc o sis anys de feina, als quals han seguit cinc o sis anys més per fer Purgatori, que torna a ser una altra manera d'enforcar, de narrar. No tinc, doncs, cap teoria literària, faig considerables esforços per no llegir teoria literària. No crec que la novel·la hagi de ser tal o tal cosa. De les poques coses clares que tinc en literatura és això: mai ningú no ha de dir què s'ha de fer. La novel·la contemporània és mil coses".

Pel que fa a la valoració de la literatura catalana, Mira es mostra preocupat pel decalatge entre la qualitat dels escriptors i la manca de valoració social que la relega a un segon pla: "El dia que els lectors estiguin a l'altura dels autors, la literatura catalana funcionarà molt millor. Per les seves condicions sociològiques, demogràfiques, etcètera, és una literatura bastant normal. El gruix de publicacions i una certa mitjana de qualitat dels autors així ho indiquen. Hauríem de ser capaços de comparar això amb altres literatures. Què en sabem de la búlgara, de la romanesa? De la literatura hongaresa ningú no n'ha fet cas fins fa quatre dies... I així podríem anar comparant".

Per Mira, la qüestió rau en la identificació del concepte de literatura pròpia: "Darrerament he anat unes quantes vegades a Suècia. He cercat a les llibreries els autors suecs, i no me'n sonava cap. ¿La literatura sueca és més bona que la nostra? No ho sé. Ara bé, la relació amb el seu públic és diferent. El públic suec considera que aquella és la seva literatura, que aquells són els seus escriptors. La resta són els autors estrangers. Tenen clar quina és la seva literatura. Aquí no ho tenim clar. Ja no dic en el País Valencià, on es té clar que som una mena d'extraterrestres que escrivim en una cosa rara a la qual per definició no se l'ha de fer cas. Però és que aquí, a la mateixa Catalunya, a Barcelona, la consideració que té la societat respecte a la seva literatura, als seus autors..., deixem-ho córrer! Aquí fan les festes grosses als autors espanyols quan vénen de fora. El dia de la festa del llibre català, Sant Jordi, patró de Catalunya, els que tenen cues i cues per signar són els autors que vénen de Madrid, i els que surten a la primera plana dels diaris. I és així. Fa dos anys, ara ja no se'n recorda ningú, a la Fira del Llibre de Torí la literatura catalana va ser literatura convidada. Jo vaig fer la lliçó de cloenda. A la premsa d'aquí va aparèixer una miqueta al principi perquè hi va anar el president Pujol, i punt. No és un problema, doncs, de creació, ni de producció. És un problema de societat. La societat catalana no fa cas als seus autors i, en tot cas, molt més a la literatura del costat".

TOT UN MIRACLE
En aquestes condicions, "és bastant miraculós que existeixi la literatura catalana. No hi ha un cas equiparable al planeta". Mira subratlla l'aportació qualitativa dels seus autors, en què destaca en general la tasca dels poetes, així com la publicació en les darreres dècades d'unes quantes novel·les sòlides i respectables. Amb tot, algunes pràctiques narratives les troba excessives: "El que menys m'agrada és aquest tipus de narrativa dels últims deu anys, no sé si es diu postmoderna. No diré el nom, però alguna cosa última que he llegit i que ha tingut molt d'èxit, està intolerablement mal escrit, mal articulat".

Ara bé, cal no confondre això amb els gèneres. Per Mira, una literatura ha d'intentar cobrir tots els camps creatius, fins i tot els més assequibles, els més populars: "Per això tinc un respecte inacabable pel meu amic Ferran Torrent. Perquè crec que està fent una funció magnífica, molt respectable. El tipus de literatura que ell ha triat la fa molt bé. L'important és que es faci bé allò que es decideixi fer".

L'autor, que es considera un escriptor atípic a causa de les circumstàncies socioculturals que l'han obligat a fer més coses que les que en realitat hauria volgut fer, veu el futur de les nostres lletres amb l'ambivalència present al llarg de la conversa: "El futur de la producció literària no em preocupa gaire a curt termini. El futur de la seva significació social sí". Sigui com sigui, Joan Francesc Mira, que admet admirar de Blasco Ibáñez "una vitalitat i una capacitat de treball descomunals", ens ofereix també en les seves obres el sentit literari dels treballs guanyats."

(Vicenç Llorca: "Món de lletres: Els treballs guanyats", Avui."Cultura", 16 de desembre de 2004)
 

* * *
 

"De manera imprevista, Salvador Donat, un metge de poble que viu entre llibres i monjos, es veu obligat a enfilar-se a la seva Harley Davidson per anar a València i acompanyar el seu germà Josep, un empresari ric i bon vivant, que està malalt de càncer. Aquest fet farà trontollar la seva existència apacible i contemplativa, i s'anirà adonant que els seus paradisos (la Cartoixa que visita regularment i el record de la llunyana Guinea on va viure una llarga temporada) són impossibles. Benvinguts al món, doncs. O al Purgatori. Perquè el purgatori és el món, i el món és el purgatori. En la seva darrera novel·la, Joan Francesc Mira (València, 1939) ha partit de l’estructura narrativa i conceptual del Purgatori de Dante per pautar les reflexions vitals, morals i filosòfiques del narrador-protagonista i fer un remake contemporani i intel·ligent dels versos de Dante.

Una aposta ambiciosa i complexa, que traspua convicció i bon ofici. ¿Però com es podia pintar aquest vast fresc moral, aquesta visió total de la realitat, sense que el text se'ns mostrés esfilagarsat i inconnex? L'autor, que ha traduït la Divina comèdia al català ho sap prou bé: a través del jo d'un narrador-protagonista que, com en l'obra del poeta italià, unifiqués tot l'enfilall de records, desitjos i vivències, les anades i vingudes en el temps i en l’espai, el discurs ideològic i ètic.

REFLEXIONS FILOSÒFIQUES
És interessant observar com a la novel·la s'hi entrellacen les reflexions filosòfiques –i teològiques– amb la quotidianitat, de manera que no hi ha pensaments ficats amb calçador, sinó més aviat un flux narratiu esquitxat de reflexions personals i sucoses. No es pensessin pas que ens trobem davant de la recreació erudita d'un filòleg nostàlgic. Els pensaments de Salvador Donat, que és home llegit i que, d'alguna manera, viu fora del món, són esmolats i vigorosos i ganivetegen (sovint sense cap pietat) aquest sac farcit de convencionalismes que és sovint la nostra societat. Així, ell –que continua fent-se «les preguntes antigues que no tenen resposta»–, observa que «els grans temples actuals on es practica dotze hores diàries són El Corte Inglés». I, quan es demana què se n'ha fet del mite soviètic i parla amb Teodor –el xofer negre del seu germà, que li fa de Virgili– sobre les eslaves que es prostitueixen en un local valencià, el seu acompanyant diu, lacònicament, que «en temps de Franco venia l’or de Moscou, ara vénen les putes més fines». Després de passar uns dies a l’hospital, on està ingressat son germà, envoltat de tecnologia deshumanitzada, constata el següent: «I això és també la vida nova i el progrés, nàixer i morir-se com un fet de l’administració sanitària, no com un fet de família i de casa», de manera que «el progrés de la humanitat és també l’allargament del dolor de la vida».

La nafra de la droga també hi troba una recreació d'una singular força visual: la sirena repel·lent que apareix al Purgatori del Dante ara ha esdevingut una ionqui atractiva que canta una cèlebre ària d'Orfeo ed Euricide.

ROAD MOVIE FILOSÒFICA
Resultava inevitable que tot aquest revival de la Divina comèdia no estigués versificat. Però l'autor va més enllà. En aquest sentit, la novel·la, tot i que és genuïnament literària (i en serien una bona mostra alguns jocs verbals gens gratuïts), té també un look de pel·lícula nord-americana independent. La Harley majestuosa i elegant, símbol d'independència i llibertat, és una icona important en l’obra. D'altra banda, la funció alliberadora del paisatge, amb els seus tarongerars olorosos i els seus camins de muntanya, i el sentit mateix del viatge iniciàtic i dolorós que fa el protagonista, remeten, si més no visualment, a aquelles road movies de finals dels 60, com ara Easy Rider, que, a més de reflectir el context hippy dels 60, proposaven també lúcides i amargues reflexions sobre el somni americà, que, al capdavall, no deixa de ser també el somni –o el malson– de la civilització occidental dels nostres dies.

Ara bé, aquesta anada al purgatori suposarà alhora un descobriment dels plaers del món, de l'amor i del sexe. Si volen, una mena de Walking on the wild side, una fascinació gradual per un món desconegut i salvatge, que a la novel·la de Mira està representat pel vitalisme de son germà Josep, que, fins al darrer moment, vol xuclar amb avidesa el que li queda de vida.

En el balanç final, haurà tingut lloc un transvasament enriquidor entre tots dos germans, una sinergia fructífera entre la pura vida i l'escepticisme intel·lectual. Finalment, convé remarcar com l'autor, en la mateixa línia que la Divina comèdia, davant d'un món malagradós, desballestat i sovint incomprensible, insinua hàbilment la mateixa proposta última que fa Dante: l'amor com a redempció. Una de les protagonistes de la novel·la mira a la tele una d'aquelles històries d’amors ensucrats, amb actriu joveneta i saborosa que viu en una casa de rics sud-americans, i que s'enamora indefectiblement d'un xicot de família no acceptada o acceptable; llavors l'actriu plora «amb grans protestes d'amor etern», i sanglota i s'amaga en els braços d'una criada vella. Quan Salvador Donat hi reflexiona, pensa que potser tot plegat «no és més fals ni més artificiós que la història sencera de la literatura amorosa», perquè «qui sent l'impuls etern com aquesta xiqueta d’aire estúpid diu que el sent, qui sent el poder d'aquest foc intractable, almenys el temps que dura, poc o molt, el viu com una veritat sense paraules, tota la resta pot ser falsedat però això mentre dura és tan cert com la mateixa existència, tan cert com els amors terribles de Dido i Enees, de Dafnis i Cloe, de Paolo i Francesca, de Dante i Beatriu, tan sovint un dels dos, convocats abans d'hora per la mort».

RECORD, DESIG I SOMNI
I, és clar, a la novel·la hi ha també una Beatriu, que és record i desig i somni. Per Salvador Donat, després del descens al purgatori ella ja no és només la imatge d'una col·legiala amb brusa blanca, sinó que també és, ara, «una commoció de cames i sang, una commoció més fosca». D'aquesta manera, el protagonista entreveu el que va perdre de manera irrecuperable (ja fa tant de temps), allò que ell mateix anomena, en una excel·lent recreació del vers final de la Divina comèdia, «l'amor que mou el sol i les entranyes».

(Josep Pelfort: "L'amor que mou el sol i les entranyes", Avui. "Cultura", 6 de març de 2003)
 

* * *
 

"Quatre qüestions d'amor és una aposta per la força de la passió, tot i les dificultats per atènyer l'enamorat, l'enamorada, i les prohibicions, els càstigs i l'altra maquinària legal que qualsevol època ha gestat per neutralitzar-la. Sembla que el sentiment íntim i tendre sigui incompatible amb la vida exterior; o almenys és en aquest punt que s'insereix el discurs amorós de l'autor, potencial, sens dubte, pel material històric que ha emprat. [...] El llibre es presenta "a manera d'un exercici d'aprenent d'escriptor", nova ironia d'un autor fonamental com és Joan F. Mira (València, 1939); però, més enllà de la retòrica, l'obra és un treball laboriós de miniaturista que incrusta vida a textos notarials i jurídics (o periodístics) d'una estricta veracitat. Literatura i crònica ofereixen una bella comicitat inusual i ben personal que mostra similituds amb obres anteriors."

(Lluïsa Julià: "Quatre qüestions d'amor", Serra d'Or, núm. 481, gener 2000)
 

* * *
 

"El valencià Joan Francesc Mira (novel·lista important i assagista de primer ordre: llegiu Borja Papa i Crítica de la nació pura, respectivament) s'ha decidit a posar-se a la feinada (transformar els catorze mil endecasíl·labs rimats de "il miglior fabbro" en altres tants decasíl·labs blancs catalans, prescindint de la terza rima, i oferir-nos una versió decididament més àgil i apta per al lector del segle XXI. Si actualitzar la mirada sobre els clàssics més destacats de tots els temps resulta imprescindible, aleshores la lectura de la Divina Comèdia de Mira és imprescindible: una feina ingent, pulcra i bella, que no desmereix en res de l'original del qual parteix. No se m'acut millor elogi."

(Sebastià Alzamora: "Divina Comèdia", Serra d'Or, núm. 493, gener 2001)
 

* * *
 

"A Els Borja, família i mite Mira s'allunya voluntàriament de qualsevol temptació d'embrancar-se en la ficció i es dedica a explicar-nos de manera amena i precisa les glòries i les misèries d'un llinatge que comença a entrar en el llibre de la Història el 1411, quan Alfons de Borja va ser nomenat canonge a la seu de Lleida, i que s'extingeix el 1572 quan mor a Roma Francesc de Borja, personatge que l'Església acabarà elevant als altars quasi cent anys després. [...] La part central del llibre de Joan F. Mira segueix de prop les petjades de cinc personatges clau: Alfons (Calixt III), el seu nebot Roderic (Alexandre VI), Lucrècia i Cèsar Borja, fills de Roderic, i Francesc, besnét d'Alexandre. Maniobres polítiques, relació amb els artistes del moment, costums sexuals relaxats, intrigues de palau, morts poc clares... tot això i més configura el que Joan F. Mira descriu en la introducció: "És una peripècia vital i familiar feta amb materials tan fora del comú que, si no s'haguera produït com es va produir, segurament ni la imaginació més fèrtil i atrevida podria fabricar de manera creïble una història com aquella".

(Joan Josep Isern: "Els Borja: història, mite i llegenda negra", Avui, 4 de gener de 2001)