La cara oculta de la lluna és la història d'una decepció per la descoberta d'una època tenebrosa. La por hi és una segona pell. La covardia, l'acceptació de la indignitat, el mutisme i l'oblit del passat, de la llibertat, són els recursos dels vençuts per sobreviure a la tirania; són temps de resignació per quatre xavos. Vet aquí la postguerra espanyola: un mantell de tristesa fonda i penetrant, tot i les alegries rònegues d'alguns fets quotidians o de festes estantisses. Pasqual Mas (Almassora, 1961) ho narra molt bé a través d'una estirp familiar que ocupa 20 anys de misèria, material i moral, i s'inicia amb llicència per matar, amb revenges abjectes de final luctuós. La novel·la és rica en històries: des de les execucions sumàries, el camí de l'èxode o el dia a dia dels que es queden. L'autor agafa com a exemple la població d'Almassora i els seus voltants (Castelló). Hi ha taronges i arròs, cacau i garrofí, (producció i consum). També parla del puteig, la supervivència dels maquis i l'omnipresència dels Reis Mags, entre d'altres; el poder troncal dels capellans o la persecució del valencià explicada en un català occidental impecable i viu. Hi traspua l'aïllament del país: un orgull oficial que vol ser encomanadís. Competències entre pobles veïns; privacions, dejú i cartilla de racionament i butlla, però també l'arribada dels primers luxes domèstics: el país en la seva evolució. S'ha de dir que Pasqual no es limita a explicar fets trenant múltiples anècdotes, sinó que integra acció i reflexió mentre crea el clima. Ho fa per mitjà d'un narrador que interpreta les vivències dels seus avantpassats i les confronta a cop de remuntar-se en el temps o projectar-se al futur. Els fenòmens passen de ser històrics a plenament humans. Es manté una proporció entre els esdeveniments i les nocions de les coses. És una molt completa i llegidora novel·la clàssica, destacable des del punt de vista social i lingüístic que, havent guanyat el Premi Enric Valor de novel·la, l'honora.

(Estanislau Vidal-Folch. "Temps de resignació", El Periódico. Libros, 2 de novembre de 2001, p. 6)

* * *

"L'autor no es limita a descriure com passaven les coses, sinó que analitza els perquès, les motivacions conscients i inconscients que devien portar aquelles persones a les seues accions i omissions, en el que constitueix al meu parer el major encert del llibre. Perquè el personatge narrador pretén trencar el silenci espés que amaga els detalls del que tots sabem que va passar amb la intenció de conèixer i entendre els seus avantpassats immediats i els dels seus veïns, sense conformar-se de cap manera amb la idea simplista que uns eren millor que els altres. Això l'allunya del molt estés maniqueisme progre que consisteix a presentar tota la dictadura com una etapa de repressió militar i valenta resistència per part del poble...

La cara oculta de la lluna és, sens dubte, la millor obra de Mas. Suposa un pas endavant en l'evolució d'aquest narrador, especialment quant a l'ambició de la temàtica. S'ha atrevit ni més ni menys que amb el que ningú no ha volgut contar-nos."

(Josep A. Mas. Levante. Posdata, p. 6)

* * *

Són cada vegada més les novel·les que ens apropen al món de la Guerra Civil i de la postguerra. Amb La cara oculta de la lluna —novel·la guanyadora del premi Enric Valor 2000— Pasqual Mas ens presenta una altra visió de l'època, la de la vida quotidiana de la gent anònima que sofreix els efectes del conflicte armat. La història de la novel·la gira al voltant de les vicissituds viscudes per dues famílies, els Bas i els Furió, des dels dies finals de la guerra fins als primers anys seixanta, narrada per l'últim membre de la saga, Gonçal Bas. L'acció transcorre, com en alguna altra novel·la anterior de l'autor, a Almassora, municipi a escassos quilòmetres de Castelló de la Plana, i poble natal de l'autor, però que podríem dir que transcendeix l'estricte àmbit local i que el que aquí se'ns explica segurament podria situar-se en qualsevol altre lloc dels Països Catalans. La novel·la s'estructura en tres parts: en la primera, "Camí", se'ns relata la sort patida pels membres de la família de la generació dels avis del narrador en els moments immediats a l'acabament de la guerra, en un cas l'afusellament, en un altre l'exili, en els altres la possibilitat de quedar-se al poble; és un temps dominat per l'odi i el desig de venjança. La segona part, "Terra", és protagonitzada per la mateixa generació en les dues dècades següents, és dominada per la fam i la por en els primers anys, i pel desig d'oblidar i anar refent les seves vides en els anys successius. En la tercera part, "Cruïlla", els protagonistes són ja la generació dels pares del narrador, estem als primers anys seixanta i comença a albirar-se un cert progrés material que fins i tot els porta a comprar-se un modest Fiat, però és una generació sense memòria i sense cap preocupació política. El narrador, nascut als primers anys seixanta, pretén recuperar aquella memòria que havien perdut els seus pares, i començarà a tenir preocupacions polítiques. Tot i que la novel·la està narrada en tercera persona, la primera persona del narrador aflora sovint per manifestar aquest desig de contar "la història del silenci i esdevinc la memòria dels que no em conegueren ni em preveren i també dels que coneguí i mai no em contaren ni un bri perquè dia a dia s'esforçaven a oblidar". Però no només això, també fa comentaris polítics arran dels fets que narra, o escriu una mena de parèntesis explicatius sobre costums, formes de treball o de diversió del moment, que a mi que pertanyo a la mateixa generació del novel·lista em semblen una mica sobreres i crec que allarguen excessivament la novel·la, però que per als lectors més joves pot fer la mateixa funció que les notes a peu de pàgina quan llegim els clàssics. A Pasqual Mas l'hem vist créixer com a narrador a cada nou llibre que ha publicat. La cara oculta de la lluna és una novel·la escrita amb molta ambició i que aconsegueix un resultat esplèndid i suposa la seva consagració definitiva com a escriptor.

(Josep M. San Abdón. "Nissagues i Guerra Civil", Avui. Cultura, 15 de novembre 2001, p. 1)

* * *

D'ací a molt pocs anys no quedarà ja ningú que puga mostrar una cicatriu sobre la pell i dir que se la va fer a la guerra civil espanyola (del segle passat). Hi ha qui diu que s'alegra que els xiquets i joves d'avui dia no sàpiguen qui era Franco, i menys encara quin any va començar aquest fratricidi o el que va passar després que s'acabara —sí que queda, però, gent que pot contar coses sobre això. I justament impedir aquesta desconeixença, a banda de moltes altres altes pretensions, és el que tracta d'aconseguir Pasqual Mas amb la seua novel·la La cara oculta de la lluna, que ara publica Bromera, després d'haver-se-li atorgat el Premi Enric Valor de Novel·la 2000.

(Joan Manuel Matoses. "La guerra civil valenciana", Caràcters, núm, 18, p. 16)

* * *

L'escriptor d'Almassora Pasqual Mas reflexiona sobre el silenci dels anys de la postguerra en la seua última novel·la, La cara oculta de la lluna, amb la qual guanyà l'últim premi Enric Valor de narrativa

La cara oculta de la lluna és l'última novel·la de Pasqual Mas (Almassora, 1960). Editada per Bromera, amb ella va endur-se la darrera edició del premi Enric Valor de novel·la, el de major dotació del País Valencià. L'obra, centrada en la postguerra, està concebuda a la manera d'un retaule, amb un cos central i dues ales que obren i tanquen una narració que s'estructura al voltant dels membres d'una nissaga, la dels Bas-Furió. En la primera de les parts, Mas recrea la peripècia d'una sèrie de personatges que patiren distintes situacions en els darrers dies de la guerra civil: afusellaments, retorns al poble, exilis... En la part central de la novel·la, l'autor desentranya què s'amagava darrere del silenci espès amb què, a manera de teràpia imprescindible, els protagonistes d'aquella època de privacions i foscors, anaren embolcallant tots aquells records, totes aquelles vivències que tenien a veure amb la guerra. En la part final, Mas descriu els prolegòmens de les noces dels descendents de les dues branques protagonistes de la nissaga, un matrimoni del qual naixerà Gonçal Bas Furió (sota qui s'endevina la imatge del mateix Mas), que serà qui exercisca de narrador de l'obra.

Sens dubte, aquesta és, de totes les obres, la més personal de Pasqual Mas, aquella on s'ha implicat a un nivell més íntim. Efectivament, l'autor reconeix "que es nota com es tracta d'una història que tenia ancorada a la gola i em calia digerir-la en l'escriptura. D'altra banda, escriure amb el cor és perillós perquè el que vols contar vol eixir a escena al primer acte i acaba embolicant-se la troca; ara bé, la novel·la imposa sempre la lògica d'una estructura, que no s'ha de notar però que té la funció de guiar el lector i enllepolir-lo per tal que necessite seguir llegint. El que cal és captivar el lector; i sí, ací sí que cal eixa miqueta de cor per fer veure que allò que contes s'ha viscut apassionadament pels personatges que creixen en la novel·la. A més, com que el material naix de la memòria, ni que siga dels que m’han precedit generacionalment, notava que no podia defraudar-los i havia de posar el fetge".

Gonçal Bas Furió es queixa sovint de la persistència d'un silenci al voltant dels fets de la guerra i les èpoques immediates que no li deixa veure què n'hi ha al darrere, un silenci que ell es proposa trencar a base d'un enfilall de situacions i anècdotes que protagonitzen els membres de la nissaga de la qual ell n'és l'hereu, un material que Mas ha tingut dificultat per recollir ja que s'ha trobat "dues generacions —avis i pares— totalment opaques. Ningú no ha volgut contar res de la postguerra. És comprensible perquè aquest silenci és la resposta a una situació traumàtica insuperable. A mi, de menut, de la guerra no m’han contat res de res llevat que menjaven llonganisses com de serradura i bona cosa de moniatos. Amb la democràcia, poc a poc ha desaparegut la por i un dia un gra, un altre un poc més, hom descobreix que sota el silenci hi ha alguna cosa d'amagat".

En aquest silenci, que és en definitiva el protagonista de la novel·la, hi ha la raó del títol, La cara oculta de la lluna, una metàfora, segons l'autor, "que explica com tots els dies mirem la lluna, sí, però sempre veiem la mateixa cara. Tanmateix l'altra cara també existeix i cal treure-la a la llum per completar-ne la visió. Les anècdotes, que són com els flocs d'un eix que governa tota la novel·la, no són totes de procedència real. Les que ho són les he arreplegades de familiars, de pares i d'avis d'amics i també volant per l'aire quan puges a l'autobús o quan vas a comprar el periòdic. Cal temps per deixar que les històries es deslliuren. El que passa és que després cal construir un personatge i folrar-lo d'anècdotes per fer veure que és viu i d'ací que pot resultar que aquestes deriven de set o vuit persones de la vida real. Ara bé, la major part de les anècdotes són inventades: només cal assumir l'atmosfera d'una època i veure's immergit en ella, creure's un d'ells i començar a viure entre ells per tal que l'aventura brolle i siga convincent".

Escrita en un llenguatge que recrea, sense caure en l'oralitat, un registre pròxim al poble, La cara oculta de la lluna és, en el fons, una indagació precisa sobre els mecanismes que fem servir les persones per sobreposar-nos a les adversitats. De manera que, si cal, apel·lem a l'oblit i al silenci, a les caretes sota les quals amaguem els sentiments reals i que arriben en determinats casos a suplantar-los, per tal de foragitar de nosaltres l'horror que ens corca l'existència. I aquesta, segurament, és l'única explicació que, encara ara, el vel del silenci s'estenga impune sobre fets i personatges d'aquella època, sobre la realitat del franquisme i la seua pervivència, sobre la repressió, sobre els maquis, sobre la legitimitat perduda d'algunes institucions, un tema que, en paraules de l'autor, "s'ha ocultat voluntàriament. Per exemple, als exiliats, quan han tornat a Espanya els ha semblat que hem venut el país. S'imaginaven que res no hauria progressat i es trobaren un país que havia evolucionat sense ells i, el que els va saber més greu, traint les idees per les quals havien patit l'exili. Aleshores, de què els havia valgut l'exili si tornaven a un país sense república? El que he volgut representar en La cara oculta de la lluna és com el país, després del cop de la guerra, s'inventa una Espanya de festes i sants que acaba inventant el Seat 600 per tal de no veure la misèria en la qual es troba immergida. Mentre el poble riu, no recorda que ha perdut un germà al front, o afusellat, o que viu a Mèxic, exiliat. Però aquest oblit el porta la necessitat de tirar endavant —jo no vull jutjar ningú—, és comprensible: és humà. A la fi, la lluita es va engegar no perquè uns i d'altres foren diferents, sinó perquè eren massa pareguts".

(Vicent Usó. "Silencis", Cuadernos de Mediterráneo, octubre de 2001, p. 4-5)

* * *

Pasqual Mas (Almassora, 1961) portava molt de temps donant-li voltes a aquesta novel·la fins que va trobar la veu narrativa que li permeté amollar la història de Carme la Bonaigua i Vicent de Maganya, de Gonçal Bas III i Roser Adlert, de Pepe Clausell i Remei, i de Pepet i Tereseta i Gonçalet i molts altres, tot un seguit de personatges que habiten aquest univers rural que batega dins les pàgines de La cara oculta de la lluna, obra guardonada amb el Premi Enric Valor de Novel·la 2000.

Una veu en tercera persona relata els fets, però no té cap inconvenient en tornar-se primera de tant en tant: "Volia donar la sensació de major versemblança, per això la veu narradora declara que és, en realitat, Gonçal Bas V, un descendent d'aquesta saga", explica l'autor. Gonçal Bas V, un personatge que vol rescatar de l'oblit, del silenci —"un silenci com una bomba que ha caigut i dorm soterrada sense explotar", diu el text—, totes les injustícies, misèries i patiments que ningú li ha volgut contar, però que ell ha sabut descobrir llegint "la cara fosca de les persones; allò que es vessa pels porus sense que ningú no se n'adone": "A la vista està com Gonçal V decidí que el món són lletres i, sobretot, paraules amb les quals havia de contar el silenci que arrossegaren generacions d'espanyols amb la imaginació engabiada en el cos. Tant de temps amb el jou acotant-los el cap que el dia que podrien cridar ben alt no sabrien amb quina paraula omplir-se la boca i llançar-la a l'aire i estimbar-la contra els núvols".

No es pot dir que allò que es llegeix a les més de tres-centes setanta pàgines de La cara oculta de la lluna siguen fets històrics: "Jo diferenciaria —diu Pasqual Mas— entre la història i la memòria i aquesta seria una novel·la sobre la memòria: la història parla de fets, de dades concretes, mentre que la memòria arreplega les vivències i són aquestes les que constitueixen les vides; bona part de les coses que hi succeeixen són inventades i altres me les han contades amics, familiars, coneguts". I, encara que els esdeveniments de la novel·la passen a Almassora, resulta que "l'Almassora de La cara oculta de la lluna és una Almassora literària, no coincideixen carrers ni edificis amb el poble castellonenc real; a la ficció si vull posar-hi un aeroport el pose, com de fet hi he posat la caserna, la presó, etc". De fet, Pasqual Mas va rumiar-se molt si canviava o no el nom del poble però finalment va decidir mantenir-lo: "Quan un escriu un llibre ambientat a Madrid o Nova York no es preocupa de com s'ho prendran els madrilenys o newyorkins, senzillament ho fa i ja està i ningú no s'estranya ni res; per això m’he decidit a deixar el nom del poble: si es fa amb Madrid i Nova York, perquè no amb Almassora? Perquè és un poble petit?".

Tot i que deu ser quasi inevitable, sobretot per als almassorins, no es tracta de buscar similituds entre realitat i ficció, perquè "jo he anat arreplegant coses de tot arreu, d'Almassora, per suposat, però també d'Altea i Alcossebre on passe molt de temps; sempre hi haurà qui voldrà reconèixer-se en tal anècdota o tal altra però no és el cas; ni tampoc hi ha una relació directa amb la història de la meua família: algunes coses sí que es podrien rastrejar, però no fidelment; per exemple, el primer capítol és totalment inventat". I hi afegeix: "El que passa és que l'escriptor fent ficció diu la veritat, que pot coincidir o no amb la realitat, però això és una altra història: al cap i a la fi el que jo conte, malgrat que no faça referència a ningú en concret, forma part de la memòria col·lectiva, una memòria a la qual, no sols però també pertany Almassora".

Aquest fresc sobre la vida rural castellonenca durant la dictadura franquista ha rebut el premi Enric Valor, certamen on Pasqual Mas va quedar finalista l'any 1997 amb l'obra Salt en fals. L'autor també ha estat guardonat recentment en altres certàmens com el premi Ciutat de Sagunt de Narrativa —amb Pavana per a un home sense nom— i el de teatre Ciutat de Vila-real, per Estratègia per a una ciutat d'ombres. Mas considera que "en la situació en la que es troba el valencià fan falta els concursos literaris, que sobretot serveixen per a donar-se a conèixer; el que passa és que molts premis no donen a l'obra guanyadora la difusió esperada".

L'escriptor d'Almassora conrea tots els gèneres literaris: narrativa, poesia, teatre, crítica literària, assaig... "Sí, va per etapes, però en general em trobe més còmode en la narrativa. La poesia és diferent, requereix un altre ritme: escric poesia de tant en tant, vaig fent un poema hui, un altre més tard i arriba un moment en què t’adones que ja tens un poemari sencer. La narrativa demana una concentració total durant un temps. Respecte a l'assaig, depèn: de vegades són comandes, o textos a partir de preparar edicions, o estudis... El teatre sempre m’ha agradat i la veritat és que a partir de la direcció de la revista Fiestacultura m’hi estic endinsant molt". La cara oculta de la lluna és l'obra de la qual aquest autor es troba més satisfet perquè "tinc la impressió que he contat el que volia contar i a més que l'havia de fer d'aquesta manera, que no podia fer-lo de cap altra", conclou l'escriptor.

(Arantxa Bea. "L'escriptor fent ficció diu la veritat", L'Illa, núm. 27, p. 10-11)