—Els qui hem tingut la sort d'assistir a les classes de Teatre i Poesia que imparteix a la UIB, sabem que dues característiques principals d'en Joan Mas i Vives –com a professor, com a estudiós de la literatura i com a home- són l'honradesa i l'(auto)exigència. Per això, perquè és honrat i (auto)exigent, desprèn –com a home, com a estudiós de la literatura i com a professor- una clara excel·lència. I pels mateixos motius, resulta tot un gust asseure's amb ell a prendre un cafè i parlar, per exemple, de crítica literària, de literatura, de teatre, de Mallorca i d'ell mateix, tot i que això darrer li causi –recordem que és honrat i (auto)exigent- una certa incomoditat. [...]
Comencem pel començament: quina va ser, i en quines línies metodològiques i ideològiques es va fonamentar, la teva formació com a estudiós de la literatura?
—El problema és que jo veig que han passat molts anys, des que vaig començar fins ara, i al llarg d'aquest temps m'han anat atraient coses diferents. Quan vaig començar la carrera, el que més de moda estava era justament la crítica marxista i tot el moviment que lligava la literatura amb la revolta i la dissidència social. Feia poc que en Molas i en Castellet havien publicat la seva Antologia de la poesia catalana del segle XX, etc. Però, al mateix temps, a la Universitat encara hi havia un bon grup de gent que treballava des d'un punt de vista historiogràfic, molt més positivista: record que em va atreure molt la figura d'en Jordi Rubió i Balaguer, que era un pou de ciència, un home d'una erudició immensa. Jo diria que aquests dos pols [...], són els que determinen la meva formació en un primer moment. I encara supòs que hauria d'afegir altres coses, com la gent que feia crítica des d'una perspectiva més lligada amb la creació literària, com en Gabriel Ferrater, amb el qual vaig coincidir durant els anys que va impartir classes a la Universitat de Barcelona, i que també em va produir un impacte molt important.
Puc dir, per tant, que m'interessaven coses prou diferents, i de fet, això crec que va marcar un mica el que posteriorment ha estat la meva feina: he fet des de crítica literària a historia de la literatura, passant per treballs d'anàlisi contextual de la literatura, coses ben diverses. [...]

—Tanmateix, i com tu mateix dius, has fet treballs de crítica des d'altres perspectives metodològiques, més properes a l'estètica i a l'hermenàutica, com aquells pròlegs-estudi a Ofici de sords, de Damià Huguet, o a l'Obra poètica de Josep Ma Llompart. No la contemples, a curt termini, la possibilitat de reprendre autors coetanis teus, fins i tot vius, com a objecte d'estudi?
—Sí, el que passa és això que et deia, que a cada moment tens uns interessos concrets. Quan vaig fer aquests treballs que cites era sobretot a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que era una època en què ensenyava en instituts, amb la tesi tot just acabada i amb molt poques possibilitats d'accedir a la Universitat, és a dir: sense sortides immediates. I efectivament, durant aquells anys feia molta crítica literària i estava molt interessat en estudis teòrics sobre literatura.
Després vaig entrar a la Universitat i a partir d'aquí se'm va anar fent més important el vessant historiogràfica dels estudis literaris, sobretot per aquella voluntat d'intentar omplir buits. Però la qüestió és que a mi sempre m'ha agradat llegir, i gaudir llegint, i em segueix agradant. I per tant, la possibilitat de posar allò que vaig llegint, és a dir, de tornar a fer crítica literària, segueix oberta i no em sembla gens improbable.

—Durant aquest anys setanta i primers vuitanta, de fet, tens una participació molt activa com a crític i animador dels grups i experiències literàries que sorgeixen a la Mallorca d'aquella època, com Guaret, Tafal, Neó de Suro, etc. Fes un recordatori d'aquests grups i del seu treball.
—Home, van ser una sèrie d'experiències molt interessants, i un moment extraordinàriament actiu i efervescent per a la literatura a Mallorca. Hi havia una sèrie de figures que actuaven a la vegada com a poetes i com creadors d'estructures editorials, d'entre les quals la d'en Damià Huguet és per a mi la més emblemàtica, també n'Andreu Vidal, etcètera... En comparació amb el moment actual, jo diria que ara no es dóna aquell grau d'activitat i aquella intensitat en el que seria viure la literatura que sí que es constatava en tots aquells grups i totes aquelles iniciatives. O tal vegada sóc jo, que no em sé integrar en l'activitat literària d'avui, no ho sé.
Per altra banda, per fer una valoració rigorosa del que varen suposar aquestes experiències em sembla que encara ens falta una mica més de distància en el temps, una mica més de perspectiva històrica.

[...]

—Com a investigador historiogràfic de la literatura catalana has concentrat gran part de la teva feina en el segle XIX mallorquí. Des que començares a treballar aquest tema, quina evolució constates en el seu tractament i l'interès que ha suscitat dins l'àmbit de la crítica literària catalana?
—Sí, crec que des que jo vaig començar a fer-hi coses fins ara, el XIX català ha passat de ser un període força desconegut a ser relativament ben estudiat. Relativament, és clar; encara falten moltíssimes coses: falten moltes edicions, falta recuperar una bona part de la literatura que es va escriure en el segle XIX... Però bé, si les dues grans històries de la literatura catalana, que eren la de Rubió i Balaguer i la de Riquer, Comas i Mola s'aturaven en el XIX, era justament perquè semblava un període difícil de tractar a causa de la manca d'estudis erudits al seu respecte. En canvi, ara ja comptam amb un bon nombre d'aportacions historiogràfiques i crítiques sobre el XIX català, i en aquest sentit, sembla que ja hem omplit el buit que hi havia. Però ja et dic, encara falta feina per fer.
Pel que fa a mi, el que veig que m'ha passat amb el temps és que els meus estudis sobre el XIX s'han anat concretant en una sèrie d'autors determinats [...]. A poc a poc, se m'han anat imposant, per exemple, Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Gabriel Maura, i, més en segon terme, Pere d'Alcàntara Penya o Bartomeu Ferrà.

—I a mesura que es van redescobrint, investigant i interpretant aquests autors mallorquins, quina repercussió i quin interès desperten en els lectors, els crítics i les Universitats del Principat?
—Bé, aquesta és una pregunta difícil de respondre, perquè entram dins la vella història d'amors i odis que es manté, com a mínim, des del XIX ençà. Vull dir, a partir del Romanticisme hi comença a haver contactes molt estrets entre el Principat de Catalunya i les Illes i, en una altra mesura, amb el País Valencià. A partir d'aquest moment, hi ha personatges que s'integren sense cap problema en aquestes relacions i que consideren com un tot les terres de parla i cultura catalana, i hi ha els que no s'hi integren de cap manera i que no accepten aquesta unitat, com Tomàs Aguiló. Supraestructuralment hi ha el problema de la gran dificultat de crear plataformes unitàries: així, els Jocs Florals ho havien de ser, i arriben a ser-ho, però d'una manera molt precària: hi ha grans polèmiques perquè els escriptors mallorquins hi guanyen premis, [...] perquè Marià Aguiló (membre del consistori dels Jocs Florals) afavoreix els escriptors mallorquins, etc. És una mínima infraestructura cultural que contínuament grinyola, i crec que és un dels fracassos del segle XIX, aquest de no haver aconseguit unes vies, uns instruments que permetessin un treball conjunt dels intel·lectuals de les distintes terres de parla catalana. I aquesta és una mancança que hem heretat: encara avui ens resulta molt difícil, als catalanoparlants, construir estructures culturals que ens representin a tots.

Pel que fa a la valoració dels escriptors mallorquins en el XIX ens trobam també amb això: resulta fins ara molt difícil escriure una història de la nostra literatura nacional que sigui representativa de tot el territori de la cultura catalana. Una part molt considerable és sempre la literatura produïda per la capital cultural, que ne aquest cas és Barcelona (i està bé que sigui així), però al mateix temps jo crec que una història d'aquestes característiques hauria de tenir una especial cura envers tot allò que no surt de Barcelona. I això no s'aconsegueix gairebé mai. Ara bé, gran part de la culpa és nostra, dels mallorquins: si a hores d'ara no hem estat capaços de fer una bona història de la literatura a Mallorca, no sé fins a quin punt estam després legitimats per reclamar que les històries generals incloguin aquesta realitat amb propietat i justícia. No es tracta només de donar la culpa a un cantó o a l'altre, sinó de veure què hi podem fer, tots plegats.

[...]

—Com a professor del Departament de Filologia Catalana de la UIB, quin paper creus que ha jugat la Universitat en el desenvolupament dels estudis literaris a Mallorca?
—La veritat és que no en puc fer una valoració massa optimista. Ja sé que és la meva feina i que hauria de dir que la Universitat ha tingut una intervenció fantàstica i decisiva en aquest sentit, però la realitat és que allà som molt pocs els qui ens dedicam a la recerca d'història literària, que surt molt poca crítica literària de la Universitat... Ara, el que és obvi és que la Universitat tampoc no ha jugat cap mena de paper negatiu, en tot això. Simplement, supòs que el que ha passat és que al llarg d'aquests últims quinze anys, a causa de les circumstàncies històriques en què es troben la nostra societat, la nostra llengua i la nostra cultura, hi ha hagut d'altres temes que han ocupat preferentment els interessos del Departament, molt en concret la sociolingüística. [...] A més, cal preguntar-se si el nostre entorn social demana estudis literaris. Vull dir, estaria bé que hi hagués, aquí, una classe política que s'interessàs en donar a conèixer la nostra literatura i, per tant, en impulsar la tasca científica necessària per donar-la a conèixer, però això no hi és.

—Abans parlaves de buits historiogràfics. A mi em sembla que un dels més importants, pel que fa a la literatura catalana escrita a Mallorca, és el relatiu al teatre. quines tasques et semblen prioritàries per començar a solventar aquest buit i en base a quines línies de treball creus que s'haurien de realitzar aquestes tasques?
—Quan vaig començar a fer estudis historiogràfics sobre el teatre era a l'època en què jo estava més interessat en l'estudi de la literatura en relació a la societat, i de fet aquest va ser l'enfocament de la meva tesi, que tractava sobre el teatre a Mallorca en el segle XIX. Ara bé: a mi, la meva relació amb el teatre, com a estudiós, m'ha servit per adonar-me d'una cosa: que la literatura no és el component exclusiu del teatre, sinó que n'és un component més, sovint secundari. De manera que crec que una història del teatre té sentit com a història d'un espectacle i d'un fenomen cultural en el qual s'implica tota una societat i tota un sèrie de factors molt diversos.

La història del teatre a Mallorca, al meu entendre, sí que està pràcticament per fer. Sí que hi ha tota una sèrie d'historiadors del teatre que han fet un bon grapat de treballs puntuals, concrets. A partir d'aquestes aportacions, per tant, seria relativament fàcil fer una bona història del teatre a Mallorca si ens hi posàvem a fer-la.

[...]

—Com veus i valores l'actitud de la gent que ara mateix està fent teatre a Mallorca envers tota aquesta tradició pròpia?
—Home, pel que fa als directors de teatre que actualment treballen a Mallorca, jo no crec que puguis demanar-los que facin molt més del que fan. Sobretot, en un país com el nostre, amb la situació tan precària que hi viu ara com ara el teatre en llengua pròpia. Precària vol dir que no s'ha estabilitzat, perquè de gent que treballa i d'activitats teatrals sí que n'hi ha moltes, però el teatre a Mallorca no s'ha estabilitzat com a fenomen i com a professió de la manera en què sí que ho ha fet a Catalunya, i molt concretament a Barcelona. Per tant, la primera urgència, per un teatre en català de qualitat a Mallorca, és aconseguir aquesta mínima estabilitat.

—Per acabar: ets també el president de la Fundació Teatre del Mar. Explica'ns com i per què sorgeix aquesta Fundació, quin trobes que és el balanç actual de la seva trajectòria i quins objectius es proposa en un futur més o menys pròxim.
—[...] En un moment determinat, gent que jo coneixia i que està dins la Fundació em va demanar que hi entràs com a forma de donar suport a la idea. Per tant, jo vull deixar clar que la meva presidència és això: un acte de suport a una mínima infraestructura teatral que a la llarga es proposa oferir una temporada estable de teatre en català d'una certa qualitat; una idea que em sembla absolutament necessària avui a Mallorca.

(Sebastià Alzamora: "Joan Mas i Vives: al coneixement per l'honradesa", Lluc (Palma), núm. 789, any LXXV, novembre-desembre de 1995, p. 8-12)