"En aquest llibre he volgut recollir alguns dels articles que al llarg dels anys he dedicat a la poesia de l'esmentat Rosselló-Pòrcel, de Marià Villangómez i de Josep Maria Llompart. Per damunt de tot és un llibre d'homenatge a aquests tres escriptors. Enguany s'escau el desè aniversari de la mort de Josep Maria Llompart, i aquest és el fet puntual que m'ha dut a desenterrar aquests escrits, a revisar-los i a tornar-los a oferir al públic. Voldria creure que a ell li hauria plagut aquesta decisió meva. D'altra banda, només fa un any de la mort de Villangómez i Rosselló-Pòrcel fou un poeta admirat pels dos escriptors. Crec que tots tres agrairien la companyia que els he obligat a compartir."

(De la introducció del llibre Domini Fosc (Assaigs sobre poesia). Barcelona-Palma: Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Universitat de les Illes Balears, 2003, p. 6)

* * *

"«La meva vida es troba dins els meus poemes», va dir William Butler Yeats i em sembla que aquesta pot esser una bona divisa per caracteritzar també la vida i l'obra de Marià Villangómez, el poeta eivissenc que fa tan poc temps que la mort ens ha pres. Segurament serveix igualment per caraceritzar qualsevol poeta autèntic, és a dir qualsevol poeta que faci de l'escriptura una passió única i que sigui capaç de construir un món propi, personal i inconfusible, amb els seus versos. Tot i això, m'agrada retreure-la per parlar de Villangómez, perquè de temps ençà he situat a la mateixa lleixa de la meva llibreria l'obra de l'autor irlandès i la de l'eivissenc. Vull dir que tots dos ocupen un lloc al mateix plec del meu cos, aquella part de mi on fan estada els poetes a qui més retorn. És així entre altres coses perquè Villangómez m'ha ajudat a llegir Yeats, a viure amb més intensitat alguns dels seus poemes més famosos des que li va dedicar un llibre de versions (W.B. Yeats: trenta-quatre poemes, 1983), precedit d'un pròleg en què deixava veure el tracte directe, quotidià, que va mantenir amb l'obra de l'autor de The wild Swans of Coole. Li dec, per tant, un reconeixment que ara faig explícit. D'altra banda, crec que entre els dos poetes hi ha molts trets comuns, així com també n'hi ha d'altres de completament divergents.

[...]

A partir d'aquesta idea de pèrdua fàcilment podem arribar a la necessitat de construir un refugi personal que en capgiri el sentiment tràgic o que li serveixi de contrapunt. Aleshores els dos escriptors es fixen en la seva terra i la converteixen en eix central de la seva producció poètica. Irlanda, «l'últim flotó maragdí», segons l'encertada expressió de Riba, és tan important per a Yeats com Eivissa per a Villangómez. Són les illes dels poetes. L'espai on l'home pot recobrar l'equilibre, allà on pot arribar a creure que, malgrat tot, la seva existència té sentit. És clar que aquest espai no és només una realitat física. És també la manera de referir-se a una experiència que reconcilia els poetes amb ells mateixos, després del desencaix i de la frustració que els han trasbalsats i els trasbalsen."

(De "Les illes dels poetes", dins del llibre Domini Fosc (Assaigs sobre poesia). Barcelona - Palma: Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Universitat de les Illes Balears, 2003, p. 135-140)