Gairebé deu anys ha trigat Miquel Mas Ferrà (Palma, 1950) a veure publicada la seva trilogia novel·lística dedicada a la transformació que la societat mallorquina va experimentar durant el segle XX. Una societat que va passar d'estar dominada per una noblesa decadent i arrelada a costums ancestrals que regia els destins dels seus súbdits amb la fèrria complicitat de l'Església i la milícia fins a l'esclat de l'especulació més salvatge conduïda per una colla d'aprofitats sense escrúpols que, a l'empara dels interessos polítics de cada moment, ha acabat alienant el territori fins a gairebé convertir-lo en un colònia centreeuropea.

Des d'aquestes mateixies pàgines he parlat repetides vegades amb admiració de Camí de Palau (Tres i Quatre, 1995), l'esplèndida novel·la que obria la trilogia. Una història ambientada en el si d'una família de l'aristocràcia, que partia d'uns fets històrics -la visita dels reis i del general Primo de Rivera a Palma el 1923- i que allargava els fils de la seva trama fins als anys 60.

La segona entrega es va titular La Rosa d'hivern (Columna, 1999) i va quedar finalista del premi Sant Jordi l'any que el va guanyar Miquel de Palol. En aquell cas la història se situa en els darrers anys del franquisme per explicar l'odissea de Rosa Marsans, filla del governador civil de Mallorca i fortament implicada en la lluita clandestina contra el règim. I ara, de la mà d'Ensiola, una editorial illenca encara molt jove però amb un catàleg en què s'hi troben noms de clàssics com ara Llull i Baudelaire i de gent d'ara tan interessant com ara Janer Manila, Piera i Bru de Sala, ens acaba d'arribar Riberes de plata, la novel·la que tanca el tríptic i que pel que fa a l'ambició, recursos i resultats se situa al meu parer en un nivell molt pòxim al de la celebrada Camí de Palau.

Els orígen del descavell

Per dir-ho de manera breu i entenedora Riberes de plata és la novel·la que explica els orígens de l'actual desgavell urbanístic de Mallorca i la seva evolució fins a l'època de la presidència de Gabriel Cañellas acabada, com el lector recordarà, amb l'escàndol del túnel de Sóller. Uns orígens que giren sempre al voltant d'una caterva d'individus que es van fer rics durant la Guerra Civil i la immediata postguerra gràcies al contraban i altres negocis bruts, que van abraçar la bandera de Falange i els càrrecs de poder local que la militància en el Movimiento comportava per especular amb els béns dels represaliats i amb els espais públics, que van saber adaptar-se a les noves exigències dels temps a partir de l'entrada de capitals estrangers i que amb l'adveniment de la democràcia no van vacil·lar gens a l'hora de situar-se -ells o els seus plançons- al capdavant dels partits conservadors que dominen des de fa una pila d'anys el teatre polític d'aquelles contrades.

La misèria moral d'aquesta llopada ens l'explica Miquel Mas a través de la història de Sebastià Rovira i Marçal Calafat, dos amics coneguts com “la Santa Aliança”, que comencen la seva carrera cap a l'enriquiment sense escrúpols descarregant durant la nit expedicions de mercaderies arrribades en barca a les cales de l'illa. La seva ascensió no s'atura davant de cap obstacle. Quan s'ha de subornar, extorquir o assassinar ho fan sense pensar-s'hi dues vegades. L'autor va descabdellant tota la història a través de tres línies narratives que es van alternant.

En la primera situada a meitat dels anys 90, l'acció se situa en una Mallorca governada pel partit conservador en el qual hi ha el fill de Sebastià Rovira com a conseller d'Obres Públiques i Urbanisme. En la segona, que abasta des de la guerra fins a meirat dels anys 60, assistim a tots els abusos de Rovira -convertit en empresari hoteler- i de Calafat -convertit en constructor-, projecte de ciutat de vacances situada en un espai natural denominat Costa dels Farallons van engrandint el seu imperi sense aturador i no pararan fins a caure en les mans dels grups d'inversors estrangers. En la tercera línia narrativa la veu correspon a Rosa Montalvà, muller de Sebastià Rovira que explica a la seva néta la ben poc edificant part íntima i familiar d'aquests personatges.

Un discurs irònic

Com és habitual en Mas, tot el relat està travessat per una fina ironia a l'hora de descriure i donar atributs i veu als seus personatges. Especialment, és clar, als més odiosos. També és remarcable la gran expressivitat del registre lingüístic mallorquí adoptat per l'autor, Un registre que transmet molt bé la idea que, en el fons, el nivell de tots els personatges no passa de ser el d'uns treballadors de la terra que han prosperat gràcies a la sort i la manca de vergonya. Val la pena entrar en aquest món en què no hi ha ni un pam de net que ens pinta Miquel Mas Ferrà. I si es coneix l'entramat de la política mallorquina dels darrers vint anys encara més ja que, fent una lectura des de Barcelona estant, em fa la impressió que a aquesta amanida de projectes urbanístics meglomaníacs, regidors trànsfugues, escassetat d'aigua pal·liada per vaixells que arriben del continent, cacics corruptes, autopistes incorrectament adjudicades i altres meravelles que trobem a Riberes de plata, em fa la impressió, dic, que a Miquel Mas se li entén tot.

(Joan Josep Isern. Avui, 3 de febrer del 2005)


Ensiola és un nou segell que ha iniciat el seu trajecte en el món editorial amb el pas ferm i els objectius clars. Sota la direcció literària de Guillem Frontera aposta decididament per la qualitat: tant l'elecció d'autors i obres com les acurades edicions delaten un gust singular i exquisit. Fet ben remarcable si es té en compte que en l'actualitat els editors illencs, en general, fan una política gairebé exclusiva d'edicions subvencionades, en la qual no interessa tant el producte com el patrocini que es pot obtenir de les administracions. Davant aquesta esquifida visió de la cultura, Ensiola es decanta per la selecció i la qualitat. És el seu, encara un catàleg molt curt però que demostra una inclinació inequívoca cap a la bona literatura. Fins ara ha publicat dos reculls de poemes, Fràgil de Xavier Bru de Sala i Cants i encants de Josep Piera, amb dibuixos originals de Josep Guinovart i Ramon Canet, el llibre L'haixix de Baudelaire, il·lustrat per Joan Bennàssar, i l'aplec de contes L'illa i una nit de Gabriel Janer Manila amb il·lustracions de Miquel Segura. I pràcticament acaben de sortir del forn Les Cançons d'Antonio Botto, en traducció de Gabriel de la ST Sampol i dibuixos de Jorge Pombo, la Vida coetània de Ramon Llull, a cura de Gabriel Ensenyat, i la novel·la Riberes de plata de Miquel Mas Ferrà.

A pesar que totes aquestes obres són recomanables per paladars fins, és especialment de la novel·la de Miquel Mas del que vull parlar-vos. Una obra extraordinària, la confirmació de l'excepcional talent narratiu que l'autor ja havia demostrat a Camí de Palau (1995) i a Rosa d'hivern (1999). És curiós que un narrador tan ben dotat de recursos, de registres lingüístics i de capacitat per construir novel·les denses i complexes sigui pràcticament un desconegut per al gran públic. Ja deia Joan Josep Isern que Camí de palau era «una de les novel·les més recomanables i pitjor promocionades de la literatura catalana dels darrers deu o quinze anys» . Una cosa semblant es pot dir de Rosa d'hivern. Esperem, per bé de la literatura, que Riberes de plata, obra que clou la trilogia, no passi desapercebuda i permeti una revisió necessària de la narrativa de Mas.

En conjunt les tres obres són un fresc impressionant de la transformació de Mallorca durant el segle XX. Si a Camí de palau es capbussava en les vicisituds d'una família aristocràtica des dels anys 20 fins a ben avançada la dècada dels 60, i a Rosa d'hivern es reflectien especialment els darrers anys de la repressió franquista, a Riberes de plata ens situa l'acció en dos moments: la immediata postguerra i els anys 90. A través d'aquestes novel·les corals l'autor fa una crítica despietada a la realitat mallorquina, sobretot als canvis socials econòmics i polítics. Una crítica lúcida, ferotge i plena d'ironia.

A Riberes de plata ens conta, d'una banda, l'ascensió de les famílies Calafat i Rovira, primer amb el contraban i, després de la guerra, amb l'estraperlo, el turisme i l'especulació urbanística; i d'altra, amb diverses veus narratives, com a meitat dels anys 90 el fill bord d'en Rovira, tan ambiciós i llepes com mediocre, arriba a convertir-se en president del govern autonòmic. Els personatges, traçats amb mestria, són del tot versemblants, i fins i tot, en alguns casos, identificables. El president, Josep Llaneres, que s'enfonsa per una concessió fraudulenta i pel suborn a canvi de la requalificació d'una àrea natural, és descrit com «un empelt de pagès sorrut i de ciutadà mossó ple d'ambivalències» que «es posicionava dins un populisme de grau, de manual, aquest tipus de populisme tan pintoresc que incita a la complicitat per efecte simpàtic». Supòs que no calen moltes més pistes per saber quin personatge real ha inspirat el de ficció.

La novel·la és d'una gran complexitat. A més de la història de Marçal Calafat i Sebastià Rovira, dos falangistes sense escrúpols que, amb la protecció del Règim, s'enriqueixen i no dubten en cometre tot tipus de delictes -fins i tot l'assassinat-, per aconseguir els seus propòsits, apareixen els amors de Rosa Montalvà, la dona de Sebastià, i Ernest Homar, de tràgiques conseqüències. També la carrera política de Lluís Rovira, conduïda per la mà hàbil de Noemí Fontanals, s'enllaça amb la història de Maria Antònia Alabau, la dona de Lluís, i de Sílvia, la seva filla.

Les inversions alemanyes, les desqualificacions de terrenys, l'especulació, els interessos immobiliaris i hotelers, la destrucció del territori, les comissions, els regidors trànfugues, els suborns... Totes les brutors polítiques i econòmiques que es denuncien són d'una versemblança que gairebé voreja el retrat. I la crítica, la ironia i l'escepticisme que vessa l'obra mai no són explícites. Miquel Mas no fa judicis de valor, ni cau en moralismes innecessaris; la simple descripció dels fets és la que proveeix l'obra de la seva dimensió sarcàstica i crítica.

Tot això trempat amb un llenguatge ric de tonalitats i registres que combina sàviament el lèxic culte i elevat amb mots i expressions populars. L'adjectivació, profusa i suggeridora, s'adapta amb precisió al discurs, i és en moltes ocasions l'element que provoca la ironia desencisada que traspua el text. L'estil és, doncs, un altres dels encerts de l'autor. Així, fons i forma es conjuguen per arrodonir una gran novel·la.

(Miquel Àngel Vidal. Última Hora, 7 de febrer de 2005)