Miquel Mas Ferrà va néixer a Palma, el 1950. Quan l'autor comptava divuit anys a París esclatava el Maig del 68, els acords de Sgt. Pepper's irradiaven consignes de rebel·lia i els bards de la nova cançó s'alçaven desafiant el poder, la intolerància, la brutalitat. Empès per un vent trompat que menava cap als bastions de defensa i solidaritat, s'aplegà a un grup de teatre format per gent escadussera --que no tenia altra curolla que representar obres de Weiss i Bretch. Així, de mica en mica, va coneixent els escrits d'aquells que més tard van ser els seus autors de capçalera: Rimbaud, Verlaine i Rilke.

Diuen, els que més el coneixen, que allò que més l'incità a escriure els primers papers -apassionats, prims, esburbats- va ser la lectura d'una novel·la d'un dels seus més grans inductors. Setmanes després d'haver vetllat tot un vespre llegint Els Carnissers, de Guillem Frontera, es va cloure una mesada llarga en un xibiuet a Pórtol, Marratxí. D'aquell episodi vitenc, anys més tard, en resultà un llibret, Massa temps amb els ulls tancats que, passat pel sedàs d'una amiga molt estimada, Katy Sweeney, aconseguí el Premi Joan Ballester de Narrativa.

Malgrat la bona perspectiva que aquella petita obra li havia obert, va tenir la caparrudesa de voler endinsar-se en els terrenys abruptes de la poesia. Però aquest gènere literari -tan sacrificat pel qui n'exerceix- reclamava un determinat perfil humà, una capacitat d'entrega tan gran que, o eres poeta, exclusivament, o valia més dedicar-se a tirar pedretes a la mar. D'aquest exercici, tossut i emprenyívol, en va sortir un aplec de poemes, Mediterrània, un llenç de cel esquinçat, que mesos més tard va ser publicat.

Ordir tot un cosmos de personatges, poder moure els fils d'una trama, alçar l'estructura d'una novel·la, tot plegat, es configurà com un objectiu. Guanyat, per tant, per aquests artificis, pel poder subjugant de la ficció en unes dimensions més amples, va concebre un argument que es situava en els clarobscurs inquietants del poder. L'Àngel Blau -finalista del premi de novel·la Ciutat d'Alzira, 1991- planteja el tema d'una conspiració en tota regla, un cop d'estat ordit des de la legalitat d'una organització cultural de la maçoneria. A través de les seves pàgines l'autor ens condueix per les indagacions d'un periodista, Amadeu, obcecat a trobar el nus de la conxorxa que planifica un retorn al silenci cavernari.

Si L'Àngel Blau mostra alguns aspectes que podrien ser conceptuats com a novel·la negra -malgrat que la línia argumental palesa alguns trets de novel·la intimista- L'Ocell del Paradís -finalista del premi de novel·la Ciutat d'Alzira, 1992- obre, des del primer instant, la perspectiva de la clàssica novel·la d'intrigues salpebrada, però, per una gran dosi de problemàtica social. Ambientada meitat per meitat a Barcelona i al barri de Bovery, a Nova York, ens conta la història d'un saxofonista, Horaci Borges, qui té per emblema existencial la figura del gran Charlie Parker. Quan va concebre els trets bàsics d'aquest argument ho feia memorant, com a mínim de forma inconscient, una època en què actuà en dues bandes musicals. A més, s'hi afegí la profunda impressió que li causà el film Round Midnight, que narra la vida del pianista de jazz Herbie Hancock i, sense cap dubte, Bird, aquella obra mestra que Clint Eastwood dedicà al gran geni del saxofonisme jazzístic, Charlie Parker.

Aleshores, l'autor, que ja havia exercit de col·laborador en premsa, entrà en un procés de reflexió estilístic. Tot el que havia de dir i fer en aquell gènere ho considerà dit i fet. Per tant voltà pàgina i es plantejà un canvi radical en el seu discurs narratiu. Se sentia atret per una dinàmica que el conduïa a la introspecció psicològica dels protagonistes, a auscultar els seus malsons, les seves misèries. Camí de Palau -premi Andròmina de Narrativa, 1995- és una confessió en veu alta d'un crític literari que se sent impotent per a la creació literària -fins que es transforma en un autèntic turment- i de la seva esposa, una filla de republicans fitorats pel drama de la guerra civil. Tot això, a més, amb el presagi d'un temps canviant, irremeiablement encaminat vers una pèrdua definitiva dels signes d'identitat, un suïcidi cultural col·lectiu escarrufador.

El pas següent va ser considerar que aquella època de la seva joventut -en la qual havia participat transitant pels escenaris reals, en els anys que van precedir la transició- podia ser matèria novel·lesca. La Rosa d'Hivern -finalista del premi Sant Jordi, 1998- entra amb ulls ben badats en els calabossos de la brigada social de Barcelona, participa en les reunions fundacionals dels grupuscles àcrates i penetra de puntetes en els despatxos dels governadors civils. L'aura que desplega el condueix a descobrir tot un submon on les anècdotes més àcides i mordents poden coexistir amb un esquema de sentiments purs propiciats per l'amor, per les passions. Rosa Marsans és el símbol d'una rebel·lia equívoca, impulsada per estímuls conjunturals, fatalment encaminada a enfrontar-se cara a cara amb totes les seves contradiccions.