–Antes hacía referencia al puerto de Barcelona, un escenario muy importante para la novela negra. ¿Qué tiene de especial Barcelona para la novela negra?
–La novela negra es hija directa de la revolución industrial, según los teóricos, y creo que lo que tiene Barcelona respecto a cualquier otra capital de provincia de España es que se vivió muy vivamente la revolución industrial. Esto la hace protagonista no sólo de una concienciación política sino también de una actitud social.

–Usted participará en varios actos de BCNegra, ¿cómo ve el género actualmente en nuestro país?
–Vive un momento muy brillante ¡Ya era hora! Me gustaría pensar que no estamos viviendo una moda sino que simplemente el género policial se está instaurando como género estrella, como lo es en todos los países del mundo donde hay una cultura consolidada. Aquí desgraciadamente nos movemos a veces porque está la moda de la novela histórica, erótica o policíaca y esto demuestra un nivel de cultura lamentable. En realidad, la novela policíaca en el resto del mundo civilizado es un género que está siempre en las librerías porque creo que es el que mejor analiza la sociedad en que vivimos desde un punto de vista crítico.

–¿Teme que el género policíaco sea también una moda pasajera?
–El género policíaco está en un lugar entronizado, en un lugar importante de la cultura y es el que le corresponde. Lo que reivindico es que no lo apeen de ese pedestal en el que se encuentra ahora. Me parece que está merecidamente bien considerado.

–Así como otras novelas suyas como Prótesis, que inspiró la película de Vicente Aranda Fanny Pelopaja, ¿le gustaría que Sociedad Negra se convirtiera en película?
–Desde hace tiempo vivo bastante desengañado de la gran pantalla y del mundo del cine. Lo único que me interesaría en este momento es el dinero que se puede derivar de este mundo pero eso naturalmente nunca ha sido el incentivo de alguien que ha decidido ganarse la vida con la literatura, que es ganarse poco la vida. Me he llevado suficientes desengaños como para que no me haga especial ilusión ni que Cabaret Pompeya ni Sociedad Negra se conviertan en película. Sería ingrato si no te dijera que me gustó mucho Fanny Pelopaja que dirigió Vicente Aranda, tuve una gran suerte de que existiera esa película. Puede ser que me haya podido dedicar a la literatura, como modo de ganarme la vida, gracias a esa película.

–¿A qué desengaños se refiere?
–El audiovisual y el literario son lenguajes diferentes, y la mentalidad del director de una película siempre es distinta por definición a la mentalidad del autor de la novela. Entonces donde el autor de la novela ha querido decir una cosa, el director de la película dice otra, y está absolutamente en su derecho. Es lógico. Pero el hecho de que sea lógico no quiere decir que el autor de la novela de una forma u otra se sienta traicionado.

–Sobre las nuevas posibilidades en el mundo editorial, usted en alguna ocasión ha defendido las ventajas del libro electrónico, ¿cree que es el futuro?
–Sin duda, el libro electrónico es el futuro y no podemos negarnos a ello. Lo único que garantiza el libro electrónico, que ya es mucho, es que la obra de una autor no muera. Esto es muy importante. Un libro que queda colgado en el ciberespacio ya está ahí eternamente, se puede comprar desde cualquier punto del mundo y en cualquier momento. Y eso para mí es importante. Piensa que tengo una obra muy extensa y muchos libros míos están descatalogados.

–Su anterior libro publicado fue Cómo escribo, una guía para todos aquellos que quieran saber cómo escribir una buena novela. Usted también es profesor de escritura del Ateneu Barcelonès, ¿qué consejos daría a las nuevas generaciones de escritores?
–El primer mensaje es que tengan un buen trabajo aparte de la escritura porque no estoy seguro, no creo que se pueda garantizar que a partir de ahora se pueda vivir solo de la escritura. Y luego que lean mucho y escriban mucho, no hay mucho más consejos que dar.

–¿Ya tiene en mente nuevas novelas?
–Siempre estoy trabajando. Soy un profesional de la escritura, y esto significa que cuando termino de escribir una novela ya estoy en la siguiente. No sólo en la siguiente. Estoy en las dos siguientes. Después de Sociedad Negra ya escribí otro libro, que no es policíaco y me ha costado mucho.

–¿Cuál es?
–Cómo escribo novela policíaca. Es el próximo libro que está en marcha. En estos momentos en mi libreta cuadriculada ya tengo el siguiente libro.

–¿Y de qué irá?
–No, no puedo adelantar nada todavía.

–¿Desde el punto de vista de lector que busca usted en la novela policíaca?
–Esencialmente el juego, el ingenio y la construcción perfecta. Eso es lo que para mí marca una buena novela policíaca. Y eso inevitablemente luego arrastrará el análisis social, la crítica social, el estudio, el entorno y toda la relación psicológica de los personajes

–Para acabar la entrevista, ¿alguna recomendación de novela negra?
–Estoy leyendo un libro formidable que me está gustando mucho, El guardián invisible de Dolores Redondo. Está ambientado en el valle de Baztán en Navarra y la autora muestra una profesionalidad, una documentación y una seriedad a la hora de escribir novela policíaca que hasta hace poco no era común en los autores de nuestro país.

(Jesús Sancho: "Andreu Martín: 'Me extraña mucho que no haya tríadas en Barcelona'", La Vanguardia, 1 de febrer de 2013)
 

* * *
 

L.D.Com neix el projecte d'iniciar una nova sèrie de novel·la negra protagonitzada pel detectiu Àngel Esquius?

J.R. Necessitàvem cales! No, que faig broma! Teníem la moral alta, ja que les nou novel·les de literatura juvenil protagonitzades pel Flanagan han estat ben rebudes pels lectors i per la crítica (les dues vegades que aquesta n'ha fet cas en deu anys). Ens atreia el repte d'escriure plegats literatura de gènere per a adults, de crear un nou personatge de zero. A més, tenim lectors que han crescut amb les obres del Flanagan i que, sent adults, volien continuar llegint llibres nostres.

L.D. Per què no han volgut que la nova sèrie la protagonitzés un Flanagan ja adult?

J.R. Perquè fer-lo madurar era com carregar-nos l'essència del personatge, ja que el Flanagan sempre s'enfronta als seus casos sense tenir ni l'edat ni els recursos suficients per fer-ho. A més, fer que la nova sèrie la protagonitzés el detectiu Àngel Esquius ens permetia continuar escrivint novel·les del Flanagan per a joves. La idea és poder jugar amb el màxim de cartes.

A.M. L'Àngel Esquius potser respon a la nostra frustració, ja que malgrat que, modèstia a part, el Flanagan ha sigut un dels fenòmens culturals més importants d'aquest país i ha estat traduït a un munt de països, pel fet de ser literatura juvenil no ha tingut pràcticament cap mena de repercussió mediàtica, ni tans sols dintre de l'àmbit de la novel·la negra. El Jaume i jo tenim ganes que es reconegui la nostra activitat literària tant en l'àmbit dels autors de gènere com en el de la novel·la en general. Aviam si amb l'Àngel Esquius ho aconseguim.

L.D. Primer van decidir l'argument d'Amb els morts no s'hi juga o van preferir definir com seria el seu nou protagonista?

A.M. No ho recordo gaire bé, però jo diria que l'argument de la novel·la i el personatge de l'Àngel Esquius van néixer de manera paral·lela en la nostra primera reunió de treball. De totes maneres, tant al Jaume com a mi ens interessa molt més l'argument de la novel·la que el protagonista, perquè el que sobretot ens atrau és aconseguir una trama en què totes les peces encaixin. El repte és no caure en un argument repetitiu.

L.D. Com escriuen a quatre mans?

J.R. Tenim un ordinador que té dos teclats: un posa les vocals i l'altre les consonants!

A.M. El Jaume sempre diu que ell escriu les consonants i que jo em dedico a les vocals, però és mentida: perquè hi ha més vocals que consonants i això voldria dir que jo hauria de treballar més!

J.R. Va, ara de debò... Com passa sovint amb els guions de cine, ens reunim i anem discutint les idees que van sortint per a l'argument. Una vegada tenim decidit què explicarem a cada capítol, un dels dos escriu una primera versió de la novel·la. Després, l'altre la reescriu partint d'aquest primer redactat.

A.M. En tots els llibres que hem escrit plegats és molt normal que quan m'ha tocat a mi redactar-ne la primera versió l'hagi passada al Jaume amb una nota on hi diu: "Falta humor". Cadascú sap què és el millor que pot aportar.

L.D.¿I no els ha passat que durant la redacció d'alguna de les novel·les que han escrit junts no s'han posat d'acord?

A.M. Ens hem passat tot el matí donant voltes al tema, intentant recordar els punts de discussió que havíem tingut a l'hora d'escriure Amb els morts no s'hi juga i la veritat és que no n'hem trobat cap ni un.

J.R. No som gaire psicòpates: a l'hora d'escriure acceptem bé les crítiques de l'altre i no ens costa fer canvis en el text. Si tinguéssim la mania de no voler que l'altre ens corregís ni una coma, no aniríem enlloc. Si escrius a quatre mans has de ser humil per força.

L.D. Què va ser el més difícil a què es van enfrontar en el moment de fer el salt de la novel·la juvenil a la literatura per a adults?

A.M. Crear un nou personatge. El Flanagan va néixer sense que nosaltres tinguéssim consciència que seria el protagonista de tota una sèrie, però amb l'Esquius ha estat diferent. Després de guanyar el Premi Nacional de literatura l'any 1989 amb No demanis llobarro fora de temporada, l'editor ens va demanar un altre llibre. Va ser llavors quan vam escriure El carter sempre truca més vegades, però ell va insistir que volia més novel·les del Flanagan i així va començar una sèrie que ja consta de nou llibres. Escriure la segona novel·la de la sèrie Flanagan va ser tan difícil com escriure la primera del detectiu Àngel Esquius, perquè t'adones que estàs creant un personatge que t'acompanyarà durant molt de temps.

J.R. Quan t'inventes un personatge d'una sèrie, te l'estàs jugant: imagina't que al primer llibre has dit que és coix i que al segon necessites que escali l'Everest! Ja l'has cagat!

L.D. ¿Els ha servit l'experiència del Flanagan a l'hora d'escriure Amb els morts no s'hi juga?

J.R. Molt, perquè hem pogut aprofitar la nostra mecànica de treball. En realitat, escriure novel·la negra juvenil no és tan diferent d'escriure novel·la adreçada als adults: només has de canviar una mica el to i adreçar-te a un públic més ampli.

L.D. ¿Tenen pensat escriure, més endavant i plegats, una novel·la que no sigui de gènere?

J.R. Per a mi una novel·la policíaca és tan novel·la com qualsevol altra. De fet, si volguéssim, podríem etiquetar qualsevol novel·la amb un gènere.

L.D. ¿Ja han decidit quants títols integraran la nova sèrie del detectiu Esquius?

J.R. Ens hem marcat un nivell d'ingressos i quan hi arribem, plegarem! És conya. La intenció és anar escrivint novel·les i veure quina és la resposta dels lectors. Si funciona, no hi haurà problema, perquè d'escriure més títols en tenim moltes ganes. De fet, ja estem escrivint la segona novel·la de l'Esquius.

A.M. És més, porto tot el matí dient-li al Jaume que ja tinc bastant pensat l'argument del tercer llibre de la sèrie. Però ell em diu que no l'emboliqui, que encara està reescrivint la segona novel·la!

J.R. És que m'atabala. Sóc un escriptor limitat: només tinc dues neurones i barallades! No es parlen!

L.D. Acaben de publicar Amb els morts no s'hi juga i ja estan fent la segona versió de la segona novel·la. ¿Com és que s'hi han posat tan aviat?

J.R. Perquè volíem que quedés clar que es tractava d'una sèrie, que el lector sabés que, si li agrada la primera, pot continuar disfrutant amb el mateix personatge.

A.M. Hem arrencat amb Amb els morts no s'hi juga, però pràcticament de forma simultània ens vam posar a escriure el segon títol de la sèrie per tenir-lo a la recambra.

L.D. Pel que es veu la por a la pàgina en blanc ni se la poden imaginar...

A.M. La meva teoria és que la por a la pàgina en blanc només és té si estàs molt pendent dels teus lectors, perquè et preocupa si els agradarà, què en dirà la crítica, si et continuaran llegint... Si un pensa que cada llibre que escriu serà un esdeveniment transcendental per a la literatura, li agafa tanta angoixa que no és capaç ni d'escriure una plana. En canvi, si escrius per passar-t'ho bé i riure una estona, com és el nostre cas, ja no tens aquesta por.

J.R. Falta d'arguments jo no n'he tingut mai. Al contrari, en tinc una pila i el que em costa és triar-ne un!

L.D. Per què van voler que l'Àngel Esquius fos un personatge tan normal?

J.R. Perquè volíem fugir de l'estereotip del detectiu privat que porti gavardina, que viu una mica amargat, que acostuma a estar de tornada de tot i que sovint adopta l'actitud del perdedor. Ens va semblar que l'Esquius hauria d'acostar-se més al perfil d'una persona normal. Teníem clar que el sentit de l'humor havia de ser molt important; però, en lloc de crear un personatge grotesc que fos còmic per ell mateix, vam preferir que l'humor el provoquessin les situacions en què es troba. Els escriptors de novel·les policíaques que a Catalunya han optat per l'humor gairebé sempre han utilitzat un protagonista amb carències evidents, però nosaltres hem intentat provocar la rialla amb el context que l'envolta. Ens semblava més innovador.

L.D. Per què van triar presentar Amb els morts no s'hi juga al premi Columna i no a un premi de literatura policíaca?

A.M. Perquè no existeixen! Em sembla que a Espanya només n'hi ha un i el convoquen a Albacete! De fet, ja havíem fet el mateix abans, quan vam portar Flanagan de luxe al premi Columna, perquè ens va semblar que era una novel·la molt arriscada i que un premi que no fos especialment pensat per a la literatura de gènere li podia servir de molta ajuda. Amb els morts no s'hi juga també és una aposta forta, per això crèiem que aconseguir el premi també ens aniria molt bé. Sé que un dels membres del jurat del Columna va trucar a l'editora per comentar-li que amb la nostra novel·la estava rient molt i per preguntar-li si això era premiable! Presentar una novel·la policíaca i a sobre amb una forta càrrega d'humor era apostar per dos elements políticament incorrectes, però el jurat va saber valorar-ho i això diu molt a favor seu.

J.R. Amb un premi mai hi comptes: tu et presentes i, si guanyes, millor, i si no, tampoc no passa res.

L.D. La novel·la negra ha tingut des de fa temps molts lectors a Catalunya. ¿Per què no hi ha cap premi important per a aquest tipus de literatura?

A.M. Uf, això forma part de tot un seguit d'incògnites: com és que la novel·la policíaca té tan poca repercussió als mitjans? Per què no es parla als mitjans dels títols de literatura infantil i juvenil?... No hi ha cap explicació.

J.R. Pensa que en dotze anys hem venut més de dos milions d'exemplars dels llibres del Flanagan i, per contra, els mitjans ens han fet cas una o dues vegades.

A.M. A més, la majoria de novel·les que han guanyat el Premi Nacional de literatura han estat portades al cinema. Per què el Flanagan no? El Jaume fa temps que mig en broma parla d'una teoria de la conspiració que ens condemna al silenci!

L.D. ¿Amb aquesta novel·la senten que els mitjans de comunicació els estan fent per fi més cas?

A.M. Estan responent més, però encara és d'hora per saber si els lectors també ho faran. De totes maneres, espero que tinguem sort, perquè crec que és un bon moment per a la novel·la negra, ja que estem assistint a un renaixement del gènere. De fet, amb Amb els morts no s'hi juga, tenim una certa consciència que estem contribuint a aquest nou impuls.

L.D. ¿L'Àngel Esquius pot arribar a ser tan famós com el Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán?

A.M. El Carvalho que no me'l toquin! El que m'agradaria és que, dintre del Partenó particular dels herois de novel·la negra, l'Esquius es trobés un dia amb el Carvalho i poguessin parlar.

(Lourdes Domínguez: "L'Esquius no és un detectiu que porti gavardina", Avui Cultura, 29 de gener de 2004, p. 4-5)
 

* * *
 

–Quan va intuir que seria escriptor?
–Ja de petit, quan arribava de l'escola, en lloc d'anar a jugar a futbol al carrer, com la majoria de nens de la meva edat, em posava a escriure històries. Per a mi, allò era jugar. Es pot dir que escriure ha estat i també és un joc de nens. Poc a poc vaig començar a fer guions de còmics, i fins i tot, mentre feia el servei militar escrivia guions i els enviava a una editorial de Barcelona. Va ser en aquests inicis quan em van començar a pagar uns diners per aquella feina, i era una sort. Anys abans no em podia imaginar que un dia treballaria sense suar ni patir, com m'havia dit des de sempre el meu pare. Per a mi escriure era una diversió.

–Aquella primera etapa com a guionista de còmic li va servir de base per convertir-se més tard en escriptor?
–Certament els guions de còmics em van ajudar per descobrir i desenvolupar qualsevol obra literària. De fet, la meva primera novel·la va ser l'adaptació d'un guió de còmic que havia escrit anteriorment i que no s'havia publicat. Vaig entendre que, si la retocava, podia fer-ne una trama interessant. Però el que he de dir és que, des de sempre, m'han atret les novel·les policíaques.

–Per quin motiu s'ha decantat per aquest gènere?
–A mi, d'aquest tipus de novel·la, el que de sempre m'ha seduït és la transgressió. M'agrada poder saltar-me alguns límits de l'educació que sistemàticament ens han posat des de petits.

Em fascinen les persones que transgredeixen certes pautes de comportament social que, sense ser greus, han estat marcades prèviament.

En els meus llibres parlo de policies, però també de delinqüents, i és aquest vessant el que més m'agrada. A l'hora d'escriure, poder posar-me a la pell del dolent, sense ser-ho, té, per a mi, un encant especial.

(Pere Jané: "Andreu Martin: 'sempre m'ha seduït certa transgressió'", Mossos. Revista, núm. 23, octubre de 2003, p. 8-9)