La gran novel·la de Barcelona ataca de nou, amb més gana que mai. Andreu Martín (Barcelona, 1949) ha escrit un llibre de més de siscentes pàgines al voltant de tres amics, que no deixa res per verd: anarquistes utòpics, de bomba i de pistola; pinxos del Sindicat Lliure, guripes i confidents; tanguistes, entretingudes i mitges virtuts; comissaris, espies i maquis. En Miquel, en Víctor i en Fernando juguen un paper o un altre en funció de les circumstàncies. Es coneixen al cabaret Pompeya del Paral·lel i es fan amics, tot i que de seguida es veu que en Miquel és un mala peça, que per tal de poder d'anar ben vestit i amb diners a la butxaca, està disposat a trair la seva gent. Aquest Miquel Jinete, que aprofita les coneixences en els cercles llibertaris per estar a les bones amb la policia, és la figura principal de Cabaret Pompeya i un símptoma de l'atracció que susciten en els novel·listes actuals aquestes figures ambivalents, sorgides dels ambients populars que, en uns anys de flamarada ideològica, van jugar totes les cartes: el Justo Bueno d'El somni de Farringdon Road d'Antoni Vives, anarquista i franquista, o Manuel Martigalà, l'usurpador de Cada castell i totes les ombres de Porcel, fill d'una família de delators.

La novel·la històrica interpreta el passat i el present i, en el cas d'Andreu Martín, situa en un mateix pla barruts i herois de la resistència: figures complementàries que defineixen la continuïtat històrica del país. D'altres com Sergio Vila-Sanjuán a Una heredera de Barcelona o Núria Amat a Amor i guerra presenten una versió positiva de la mateixa ambivalència: la trobada entre els fills bohemis de les famílies de diners i els anarquistes de bona fe: substrat de la nova Barcelona. La reivindicació dels bons temps republicans (típica de la novel·la del postfranquisme que contradeia la trilogia d'Ignacio Agustí) ha deixat pas a un relat que examina les contradiccions i els fracassos d'una ciutat incapaç de resoldre el conflicte social. Al llibre d'Andreu Martín, la desconfiança en la política aboca els protagonistes a la vida d'acció. El pare de Víctor Luys porta el seu fill a un míting. El noi és molt jove i no entén res del que hi diuen. El pare li fa un comentari molt significatiu: "No estan parlant amb tu. Ni amb mi, Parlen entre ells. Nosaltres som el tema de conversa".

Cabaret Pompeya arrenca l'any 1975, amb la mort de Franco, que treu a la llum una història prohibida. Apartir d'aquí, el narrador –un jove que no es fa amb el seu pare– comença a estirar el fil. Adquireix un tou de documentació de Miquel Jinete, que li permet reconstruir la trajectòria d'aquest personatge: els primers negocis amb carbó robat dels vaixells, els crims del Sindicat Lliure i la repressió de l'anarquisme a la Barcelona als anys vint, quan va entrar-hi la policia. El cabaret Pompeya, on els tres amics es van conèixer, representa un món idealitzat que la vida s'encarrega de desmentir. La novel·la té una voluntat panoràmica: segueix en Miquel, en Víctor i en Fernando, les seves dones, els parents i amics durant la República, al front, a l'exili, al camp de concentració de Miranda de Ebro, a la Barcelona vençuda. El pare del narrador, Fernando Gavanza, toca el bandoneó a l'orquestra de Lalo Valente que va de gira a Grècia i acaba a Berlín, en un nou Cabaret Pompeya, on els capitostos nazis es diverteixen mentre el món s'enfonsa al seu voltant.

Alguns referents d'època (l'incident del quiosc del Pes de la Palla entre pistolers del Sindicat Únic i del Sindicat Lliure, la mort del Noi del Sucre i de Francesc Layret i, més endavant, la historia del torturador del SIM que es feia passar pel boxador Gironès o l'assalt dels maquis en un meublé a Pedralbes) estan incorporats a la novel·la i inclouen sempre un dels tres del Pompeya. La novel·la històrica sobre aquests anys acostuma a buscar el contrast entre la pobresa del proletariat industrial i l'opulència dels fabricants i la gent rica. Un dels aspectes que diferencia Cabaret Pompeya d'altres llibres sobre la mateixa època és el fet que, amb l'excepció d'un parell de breus aparicions de la mare de Fernando Gavanza (que va abandonar el fill i es va casar amb un burgès de l'Eixample), els rics gairebé no hi apareixen, no hi possibilitat de relació entre persones de diferents exstraccions socials. Els pobres es fan amb els pobres, els pistolers maten altres pistolers, els anarquistes discuteixen amb altres anarquistes, els policies nous estoven els policies vells.

Tot això està fet amb molta traça, perquè Andreu Martín és un narrador que en sap, un professional que té la mà trencada de lligar històries, muntar trames amb molts personatges i mantenir l'enjòlit al voltant d'un protagonista que fa el doble joc. Hi ha episodis molt ben ambientats, potser perquè la font és la memòria familiar, que no falla mai. I d'altres, que segurament són fruit de la recreació de fons històriques, però que tenen un relleu especial perquè toquen alguna cosa de veritat, com ara la descripció del carrer de la Via del Poblenou o el bordell de la Dulce i la Bombón al carrer d'En Carabassa. Martín ha pogut culminar un projecte personal, que tenia al cap des de finals dels anys setanta, i ha escrit una novel·la popular que no se n'amaga.

(Julià Guillamon. "Tu, què ets? Policia? Milicià? Franquista?", La Vanguardia. Cultura/s, 28 de desembre de 2011)