Andreu Martín neix el 1949 a l'esquerra de l'Eixample de Barcelona. Ben aviat, al voltant dels set anys, a la primera escola on ingressa, l'Acadèmia Cuberes, se li desperta el plaer per l'escriptura. En el recinte de l'acadèmia no hi havia pati, motiu pel qual el jove juga amb els seus companys d'escola a explicar-se aventures, aventis, tal com ells les anomenen. Aquest entreteniment no és únicament, però, producte d'una manca d'espai físic, sinó que sorgeix del mitjà més popular del moment: la ràdio. Com a la ràdio, en les aventis la paraula és l'únic recurs expressiu. Cal, doncs, dominar amb destresa tots els recursos narratius a l'abast per fer les aventures més creïbles. D'aquesta manera, el passatemps infantil es converteix en un mitjà d'experimentació i, posteriorment, de creació.

Les aventis no només són un entreteniment per compartir oralment amb els amics de l'escola, sinó que es converteixen en el material bàsic per a una afició personal secreta: escriure. A casa, quan és impossible jugar a explicar històries, Andreu Martín escriu les seves pròpies narracions. No ho fa, però, amb l'objectiu que siguin llegides per algú. Escriu pel pur plaer d'escriure, fascinat pels personatges i les situacions de ficció que ell mateix inventa. Mai, però, se li acut pensar que aquell passatemps es convertiria en la seva professió. Per a ell escriure és únicament un joc que l'apassiona.

L'any 1965 ingressa a la Universitat Central de Barcelona per estudiar psicologia, una especialitat totalment nova en el currículum universitari d'aquella època. Tot i que la facultat li aporta una sòlida formació, que dona resposta a moltes de les seves inquietuds intel·lectuals, en llicenciar-se, i havent acabat el servei militar, decideix dedicar-se a escriure.

Comença a treballar com a guionista de còmic, professió que desenvolupa del 1971 al 1979 en nombroses revistes catalanes, castellanes i franceses, com per exemple Destino, Cambio 16, Tiempo, El Jueves, Gimlet, Comix Internacional, Metropol, Totem i Cimoc. D'aquesta etapa, destaca el popular personatge Sam Belluga, amb el nom del qual es coneixia la sèrie que protagonitza. El 1979 escriu la seva primera novel·la, Muts i a la gàbia, obra que arriba a les mans de Manuel de Pedrolo, aleshores director de la col·lecció de novel·la policíaca "La cua de palla". Però aquella versió no veu la llum. L'autor, en aquells moments poc habituat a escriure en català, no està prou convençut del resultat aconseguit. Per això la tradueix al castellà. Al cap del temps, però, aconsellat per Jaume Fuster, Andreu Martín decideix publicar-ne una versió revisada en català.

D'aquesta manera, inicia una prolífica trajectòria com a novel·lista. La seva obra se centra, bàsicament, en la novel·la policíaca. Títols com Si és no és (1987), Deutsche Krimi Preis International 1992 a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya i Barcelona Connection (1989), premi Hammett 1989 a la millor novel·la policíaca en castellà, concedit per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs, en són alguns dels exemples més representatius.

Així mateix, seguint els cànons del gènere, Andreu Martín ha escrit, conjuntament amb Jaume Ribera, la sèrie protagonitzada pel popular detectiu Flanagan, que va iniciar-se amb No demanis llobarro fora de temporada (1989), premi Nacional de Novel·la Juvenil 1989, i que ha valgut els premis Columna Jove del 1994 amb Flanagan de luxe i el Crítica Serra d'Or del 1997 amb Flanagan Blues Band. De fet l'autor ja havia experimentat anteriorment l'escriptura a quatre mans amb J. Sarto, amb qui escriu una sèrie de novel·les juvenils de rerefons ecologista, amb títols com Operació 20 tigres (1987) o El cas Moby Dick (1989). D'aquest mètode de treball l'autor en destaca que es tracta d'un exercici molt sa, perquè dona l'oportunitat de comprovar que un altre escriptor pot tenir idees tan bones com les d'un mateix. De l'altra, converteix la creació en un procediment dinàmic, en el qual cal discutir, argumentar i valorar les idees tant les pròpies com les d'altri abans de començar a escriure. D'aquesta manera, la novel·la ja queda completament dissenyada i, alhora, es garanteix un producte coherent, en què es conjuminen les aportacions de tots dos autors.

La producció d'Andreu Martín, però, no respon a una idea preconcebuda, en el sentit que en cap moment es planteja convertir-se en un escriptor de novel·la policíaca. Escriu allò que li interessa, independentment del gènere o del públic a qui s'adreça l'obra. Així doncs conrea novel·la històrica –L'amic Malaspina (1995), Barcelona tràgica (2009)–, novel·la de fantasia –Drac de paper (1992)–, novel·la eròtica –Espera, ponte así (2001), premi La Sonrisa Vertical–, novel·la esportiva –Hat Trick (2008), premi Marca de Novela Deportiva–, i les narracions per a nens on es plantegen alguns dels problemes més característics de la infantesa: La nena que sempre deia no (1992) o Ai, que em faig pipí (1996) són alguns títols representatius d'aquest conjunt d'obres.

Així mateix, Andreu Martín elabora guions cinematogràfics i textos teatrals, com ara Putiferi (1987), obra estrenada al Centre Catòlic de l'Hospitalet, o Un cel de sorra (1991), estrenada al Jove Teatre Regina de Barcelona. També produeix guions televisius, com ara Crònica Negra, Estació d'enllaç, Laberint d'ombres, conjuntament amb J. M. Benet i Jornet i Jaume Ribera; Jo, el desconegut, a partir de la novel·la homònima d'Antoni Dalmases o Wendy placa 20957, per a Televisió de Catalunya.

El conjunt de la seva obra de gènere ha estat reconeguda amb el Premi del Col·legi de Detectius Privats de Catalunya (2001), el Memorial Jaume Fuster (2003) i el Premi Pepe Carvalho (2011).