Els destins dels personatges de Madern són descrits en una pinzellada. Però el lector, o lectora, entra ràpidament en el joc que ens proposa l’autor. Els nostres ulls, en passar les pàgines, reflexionen a mida que els fragments s’enllacen. Els personatges sembla que caminin a través dels fulls del llibre, caminen i caminen i, tot d’una, s’aturen només un instant, adquireixen rellevància gràcies a què Madern hi ha parat l’atenció. Els homes i les dones que hi apareixen, tots descrits, com deia, amb l’adjectiu precís, són detalls d’un retaule més ampli, que és el retaule humà. Però, com advertia Txekhov, el narrador no ha de fer de jutge de les seves criatures. Simplement, les ha de descriure. Madern tampoc no jutja els seus personatges, ens diu el que els passa i ens provoca el somriure. El seu estil és diacrònic: ha fet un tall just en un moment d’una llarga vida i, en acabat, els allibera una altra vegada perquè volin sols.

Madern, em sembla, sap molt bé les dificultats que tenim avui dia per abastar el món, perquè la realitat se’ns ha tornat massa complexa. La informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació ens fa pensar que som déus i que tenim el coneixement a l’abast de la mà. Però això no és més que una aparença de realitat. La realitat només són aquests instants desordenats que vivim de vegades com si fos un somni. Madern ens ho ordena perquè comprenguem el caos. Per aquesta raó ens trobem davant d’un escriptor autèntic: ell sap que la literatura no fa sinó posar en ordre, amb modèstia, el caos de la vida.

Montserrat Roig. Pròleg de La pell de l’home (Girona: El Pont de Pedra, 1987, pàg. 7-10).

* * *

D’entrada fou La gàbia i altres gàbies (1986). Llibre ambivalent, no és, atès que no parlem pas d’un jove autor que prova fortuna, gens immadur en la densa textura del fons filosòfic (molt més pessimista que no vital, malgrat que de vegades s’amagui darrera del joc o del xoc), ni tampoc en el domini de determinats recursos que han de ser bàsics tot al llarg de l’obra de l’autor (en especial, aquí, la paradoxa final: l’acabament inesperat que sol donar un nou sentit al conjunt argumental); però sí que, contràriament, pot ser considerat un llibre primerenc pel que fa al domini de la llengua i a determinats aspectes tècnics, com ara el ritme i l’encadenament de seqüències, o l’aparició de l’autor dins el text, que poden tenir a veure amb l’anterior carrera teatral de Madern i amb la conjuntura en què tingué lloc: la França dels 50-60-70 i tot el seu experimentalisme.

Aquest primer recull consta de dues parts: «Gàbies» i «Gabietes», respectivament de 15 i 10 contes. Els darrers tenen la particularitat —d’ací el diminutiu— de no superar mai la cinquantena de línies de text, i doncs d’exposar amb una concentració major aquell desenllaç amarg o histriònic que constitueix cada peça. Però sobretot volem destacar el fet que aquestes deu «Gabietes» prefiguren de manera prou evident allò que seran els cent contes, més que breus, brevíssims, del llibre següent, La pell de l’home. Explicat el camí a la inversa, diríem que les «Gàbies» inicials vénen a ser el desenvolupament verbal —i lògicament amb una tècnica narrativa diferent— del que més endavant seria una exposició sintètica i polida, esquemàtica, tallada. Altres elements, però, i no solament la llargària dels textos, corroboren aquesta continuïtat: uns personatges anònims, duts a gratcient vers la màxima generalització (són «l’home», «la noia», «el nen»…, sempre el més comú, l’antiheroi mitjà), o un sorneguer cop d’ull dedicat a la trista successió dels dies i a la inèrcia amb què hi viuen les parelles. 

[…]

La pell de l’home (1987), Premi Marià Vayreda de 1986, arriba doncs d’una forma prou natural. De les «Gàbies» a les «Gabietes», i de les «Gabietes» a aquest recull de cent contes, la mitjana dels quals deu rondar les vint línies. Ve a constituir un mosaic de tipus humans diversos, i ben complet. Obra polifònica al capdavall d’una gran unitat, aquesta essencial paradoxa en fa un llibre molt singular en el nostre món literari. El seu propòsit final, simple només en la formulació, ha de ser de mostrar-nos amb senzillesa, i evidentment des d’una òptica particular, allò que no té res de senzill (o que ho té només en tant que utopia): la vida, i en especial les relacions interpersonals. L’originalitat en el tractament d’un tema tan universal ve de la tècnica, de la manera, o ben bé en diríem la fórmula aplicada gairebé sistemàticament per Madern. 

[…]

L’última obra publicada fins avui és L’intrús. I en certa manera s’inscriu també en aquella línia evolutiva que prou obertament descobrim entre els dos primers llibres. Arribat al límit de la concentració i la brevetat amb La pell de l’home (hi ha contes de quatre, de cinc línies), continuar en el mateix sentit de la progressió prèvia només hauria pogut dur l’autor al silenci (ben bé com l’Huidobro d’Altazor) o a la pintura abstracta. És clar que d’optar per refer, més que no desfer, renovat, el camí, i tornar doncs al conte llarg, a l’argument desenvolupat en un ritme més melòdic que batent. Com el Gimferrer de les darreres parts d’El vendaval, impossible de seguir més enllà de la via de «Saló rosa». I no és casualitat que hàgim esmentat dos paral·lels poètics. Els contes, aquests contes, i més com més concentrats, tenen molt d’aquell mecanisme d’artefacte que diuen que caracteritza un bon poema. 

Albert Turull. “Josep M. Madern, una narrativa en progrés”, Serra d’Or, núm. 361 (1990), p. 58-59. En línia.

* * *

On són les vides exaltades, les criatures de carn apassionada que esperem trobar en el teatre? No les busqueu pas en el text de Josep Maria Madern. Amb tot, els seus ninots són tan inquietants o més que les històries «plenes de brogit i fúria».

Amb un bisturí implacable i precís, l’autor dissecciona davant nostre l’absurd quotidià d’unes vides sense sentit. I ho fa de la manera més planera, amb un simple recurs escènic; tan sols amb una parella d’actors, ens presenta milers i milers de personatges impersonals, milions de patètiques criatures urbanes, uns éssers buits, pronunciadors mecànics de frases fetes i de paraules insignificants de tan trivials, animats pels clixés més superficials i feliçment inconscients del seu buit interior, ninots sense alè propi, perfectament intercanviables, per als quals l’amor és una hamburguesa i la mort un pis disponible ple de mobles vells, espantalls que a penes gesticulen moguts pel ventijol de les modes i les consignes mercantils, titelles sense identitat, simples números estadístics, etiquetes de màiling, tants per cent d’audiència que es reprodueixen sense saber per què, moguts per uns fils invisibles enmig d’una immensa teranyina i, malgrat tot, éssers humans. Nosaltres mateixos.

Jordi Teixidor.  Pròleg d'Els ninots (Lleida: Pagès Editors, 1996, p. 7-8).

* * *

Al Josep Maria el subjugava la Dama de la Mort amb la seva falç inconfusible. Li dedicà nombrosíssims contes esquivant-la sovint i vencent-la, amb un joc d’esgrima verbal, irònic i tendre, fràgil com un respir, a vegades contundent i implacable.

Els escrivia amb devoció. Tingué la delicadesa i l’elegància de continuar “viu” per als seus lectors habituals de ’Segarra’ amb la presència física del seu conte habitual en l’exemplar d’abril, desafiant la seva mort que la revista anunciava, sense negligir l’ofrena mensual del seu conte, presidint la seva pàgina, en l’exemplar del mes de maig, com a testimoni, després de la mort, de l’escriptor present/absent. Era el seu enginy, la seva presència/absència que jugava amb els que encara estem en aquesta banda.

Rosa Fabregat. “A la memòria de Josep M. Madern”, Quaderns Barri de Sant Magí, núm. 22 (2012), p. 31-32. En línia.