L’altra vida

L’home mort d’un cobriment del cor havia tornat de l’altra vida amb poques ganes de parlar. Havia retrobat la tasca quotidiana, que més aviat l’embrutia, i els amics s’ho pensaven abans de preguntar-li sobre la seva aventura.

Pocs rebien resposta. Tanmateix, el fill d’un veí, simpàtic i rialler, va aconseguir una petita conversa un capvespre fresquet.

–Així, l’altra vida!
–Sí, noi, l’altra vida.
–Doncs hi ha una altra vida!
–Qui ho havia de dir!

Van beure una cervesa.

–I com és l’altra vida? –va preguntar el fill del veí.
–Com aquesta.
–Vol dir?
–Igualeta –va afegir l’home que havia tornat—les mateixes il·lusions i les mateixes merdes i les angúnies llargues i les petites alegries i la pressa i les mentides i l’egoisme i l’avarícia i la por i els metges i la malaltia i la mort.
–No és possible!
–Sí que n’és, sí.

L’home i el noi es van quedar pensatius.

–El pitjor –va recalcar l’home que havia tornat–, el pitjor és que a l’altra vida també hi ha gent que espera el paradís d’una altra vida.

La pell de l’home. Girona: El Pont de Pedra, 1987.

* * *

43

Aquest matí, sense dir res, he agafat l’embarcació fins a la Guadalupe i he visitat Pierre Leblanc. Molt vellet, encara té la impressió de dirigir els negocis. En realitat qui ho fa és el seu fill primogènit. Me l’ha presentat per enèsima vegada i ha repetit que s’ocuparà dels meus afers quan ell vagi a la muntanya més alta de les illes per parlar, per explicar i escoltar històries amb els avantpassats, enmig dels boscos frondosos.

Li he dit què volia. Ho ha comunicat al fill, que no ha trigat gaire a tornar. Pierre Leblanc, en donar-m’ho, m’ha previngut:

—Tingui cura!

Li ho he agraït i l’he besat com al vell oncle de la família que emprèn un llarg viatge.

Un cop a casa, tancat a la meva cambra, m’he assegut prop de la finestra, he obert el paquet i n’he tret un revòlver amb el cilindre ple de bales.

Ara ja sé, més o menys, de quin mal hem de morir.

Els assassins ingenus. Barcelona: Plaza & Janés, 1987.

* * *

La primera vegada que parlo amb l’home em diu: «És tan immoral i estúpid patir per viure com patir per morir».
…….  …….

El veig angoixat i fa: «Que soni el telèfon, encara que sigui una mala notícia».
…….  …….

«Allò que més em preocupa de la nostra civilització —diu— és que la gent modernitzi més fàcilment l’automòbil que les idees.»
…….  …….

L’home és un gran lector i comenta un llibre: «“El cor és un caçador solitari”, va dir una famosa escriptora. Jo crec que el cor és una víctima solitària».
…….  …….

A cau d’orella: «Sigues feliç —afirma—, però no massa perquè l’excés de felicitat es paga molt car». 

La veu de l’home. Lleida: Pagès Editors, 1998.

* * *

Una tardor càlida, sense oratge, que el convidava a passar una bona estona a la terrassa amb el cigarret als llavis i el got d’alcohol a la mà. Precisament, ja el primer dia d’hivern, va voler fer com sempre. Anar a la terrassa i contemplar els llums de la ciutat. La línia negra era a la porta de la terrassa, més negra que mai, i semblava respondre a la còlera que alterava el rostre de l’home. Semblava un animal salvatge disposat a destrossar la víctima. Amb un bastó de golf la va colpejar repetidament, però la línia en una revolada va agafar el bastó i el va llençar al fons de la terrassa. L’Octavi, encegat per tant atreviment, la va trepitjar una i deu vegades amb tota la força del seu cos. La línia negra es defensava i, amb un ràpid moviment, es va enrotllar als peus de l’home furiós amb tanta violència que va caure d’esquena donant-se un cop al clatell que el va estabornir uns instants. Va ser conscient que la línia negra l’arrossegava per la terrassa cap al cantó de les flors. Va cridar esfereït i l’esfereïment eren insults grollers. La por obria pas a la injúria més terrible, però no atenyia la línia negra que el portava cada cop més a prop de les flors i de la paret minúscula.

No hi va haver vacil·lació. L’Octavi, sempre agafat pels peus, penjava cap per avall des del desè pis amb els ulls tancats per no veure l’horror. Un últim insultà la línia negra que va desaparèixer sobtadament, lluny de l’home enutjós i malcarat, que ja no va sentir l’opressió sobre els peus que l’havia tenallat els darrers moments de la seva vida.

La línia negra. Lleida: Pagès Editors, 2001.

* * *

Explosió

Estaven de vacances en un país bellíssim, conegut sobretot per una cruel guerra recent. Van voler visitar-lo pel valor arqueològic, afició i professió de la dona. L’home era propietari d’una joieria al centre de la ciutat. En el país visitat, dos dies abans de la tornada, la dona prenia un refresc al bar de l’hotel. L’home va preferir descansar a la habitació. La dona va conèixer un metge del país. Curiosa, ella, volia assabentar-se de les condicions sanitàries. L’home, alt, prim, de pell bruna, captivador en la parla, la va convidar a la seva cambra per continuar la conversa. Més comoditat. Menys sorollosa. La dona va ser la seva amant.

L’endemà, els dos turistes preparaven l’equipatge. La dona va dir que ho faria més tard. Perquè volia passejar una estona. Va anar a la habitació del metge. Van fer llargament l’amor. Profundament enamorats. Però va marxar l’endemà amb el cor trist. I, un cop al seu país, el record i la tristesa van ser els companys inequívocs. Un temps, només. Va trobar manera de tornar amb l’amant. Després de confessar-ho al company. Cap paraula la va convèncer. El desesper i l’odi van omplir la seva vida. Sol amb el desig de mort de l’home que li havia robat la dona que estimava.

La Dama Negra va comprendre l’afany de l’home abandonat. Li va preguntar si ho volia sincerament. Si ho havia meditat. Va assentir i va afegir que era la seva voluntat ardent. Cosa fàcil per a la Dama Negra. Que va desaparèixer deixant l’home amb odi. Però menys abatut. Una certa esperança. El neguit era el nou amic. La ment. La ment la seguia per a tot arreu. L’atiava de nit i de dia. Esperant. Sense saber què. O sí, l’objecte del seu desesper. La mort de l’enemic? El retorn de la dona afligida? Una vida com els anys passats? La felicitat?

Moltes setmanes després li van dir, qui?, l’explosió d’una bomba en país de guerres. I la mort d’un home i d’una dona enllaçats com els amants. Van identificar la companya fugitiva i un metge del país. La Dama Negra amagant un somriure cínic. Que l’home no entenia. Perquè ell desitjava la companya d’abans. La seva companya. De tot cor. Sense l’amant. Sola. Mirant la Dama Negra va dir-li:
—Només ell! Maleïda siguis!

La Dama Negra. Lleida: Pagès Editors, 2009.