RELAT

Com cada dijous de mes, anava a prendre xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: «Jo també sóc de Cassà de la Selva» i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa.

Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. la seva primera pregunta va ser: «Somreia, mentre us apunyalava?»

(Del llibre Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010, p. 15)

CANÇONER

Quin món meravellós, penso, cada primer dijous de mes, quan vaig a prendre xocolata desfeta al carrer Petritxol i m'hi encamino amb la cara al vent i amb ganes de volar, de cantar... Més lluny, però, hauria hagut d'anar més lluny que els paraigües ajaguts del número disset, però vaig haver d'aturar-me per culpa d'una dona bonica que baixava el carrer, una dona bonica de les que m'agrada encontrar, plena de joies i d'encants, amb els cabells negres i llargs com l'espera quan es fa llarga la llarga espera. Va barrar-me el pas tant si es vol com si no es vol i tot primer vaig pensar que volia convidar-me a fer un tomb per la cara salvatge de la vida, però de seguida es va posar a cridar i tot el carrer va ser un clam: «Imagina tota la gent de Cassà de la Selva...!». Volia calmar-la, perquè qui perd la histèria perd l'animositat, però quan anava a dir-li que no tenia amor per donar-li, va fer aparèixer un ganivet amb mànec de banya de bou i com si sentís ploure, o nevar, me'l va clavar a la panxa.

Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital, gemegant, «quedar viu, quedar viu, uh, uh, uh...». Vaig voler aixecar-me sense ajuda, segur que de qualsevol llit puc sortir sol, però vaig renunciar-hi en veient un policia que segurament estava al servei dels ciutadans. La seva primera pregunta va ser: «La donzella reia, reia i res no deia?» «Qui pregunta ja respon», vaig etzibar-li, abans d'adormir-me de nou, perquè venia la son, nin non.

(Del llibre Xocolata desfeta. Barcelona: La Magrana, 2010, p. 78-79)