Driss Mehamli
Le Havre, Normandia,
del 8 al 10 de novembre.

1

No em recordo ni de la meitat d'aquest conte, i de quasi res del que hi passa de bon principi... El vailet s'havia casat amb una fada de la muntanya; no me'n demanis els coms ni els perquès. Es deia Amar, això ho sé, i a la fada posa-li el nom que vulguis.

S'havien trobat a sota terra, en un palau. Ella era la joveneta de set germanes i s'hi va casar; la va portar a casa seva, a viure amb la mare, a ciutat... Després l'Amar va marxar, i a partir d'aquí ja pots fer-me les preguntes que vulguis, ho porto tot ben arrapat a la memòria. Va marxar, els dies que calgués, a vendre el que venia a les viles de per allà, tot sol. Pensava en el fill que un dia li faria, a la fada, així no es quedarien sense avenir, amb els anys, saps? No pas com jo que només vaig ser parit per una vida com la meva, sense res ni ningú.

La dona, tot just feia quatre dies que estava sola amb la sogra, va saber que el soldà del país volia festejar l'aniversari del seu fill menut, i per això faria ballar davant de tothom les millors dansaires del reialme, al bell mig del jardí que envoltava el seu palau. La sogra es va quedar a casa, anava pel canvi d'edat i ja duia sequera per dintre, però la dona de l'Amar hi va anar corrents i es va posar a ballar. S'havia esmunyit entremig de les dansaires de veritat i ella vinga moure's, remenant el que seria bo per fer-te delir, i jo també, si encara em quedessin forces. El soldà la va trobar com un estel i la va fer acostar, potser tenia pensat casar-la amb el fill, no pas amb el menut a qui encara rajava llet pel nas, sinó amb un altre, qualsevol. O si prefereixes havia barrinat d'emportar-se-la al llit, per fer-la servir, un parell o tres de vegades.

(Fragment inicial de Els ulls de sorra. Barcelona: La Magrana, 1993, p. 7-8)

* * *

Estàvem de morros a terra, la mà enganxada al fusell. Jo i no sé qui més havíem recollit el pobre Lahcen, amb el braç trencat per una bala i tots callàvem, excepte ell, que gemegava, mirant-se la ferida com hauria mirat un escorpí a punt de fiblar-lo. No es veia ningú, davant nostre. Era el meu primer combat com a sergent, amb tots els altres homes que havien d'obeir-me i tenir-me confiança. Em sentia la gorja resseca i em calia parlar, dir les coses a fer, que apaguessin el foc, que es posessin allà on calia, era l'amo dels altres amb llur vida, Déu no m'havia fet cap regal. El foc, l'Habib l'havia apagat de seguida, això almenys anava bé, però en Lahcen tenia el braç que se li moria, ell ja no podia servir.

No passava res, ningú no venia a atacar-nos de front, ens quedàvem allà, amb les estrelles. Els francesos eren la sorra i les roques, no es movien, per tenir tanta paciència calia que estiguessin segurs de no perdre'ns. O que tinguessin tanta por com nosaltres, que la dúiem a la panxa amb les ganes de cagar que et fa venir i no pots fer-hi res...

(Fragment de Els ulls de sorra. Barcelona: La Magrana, 1993, p. 30)