Tot això Maragall, per cert un corresponsal tant de "Víctor Català" com de Carme Karr, ho publicava el 1906, quan apareixia Or i Grana, publicació que es clausuraria el febrer de l'any següent. Si ens fixem en part de la meva cursiva al text maragallià –"las mujeres catalanas tal vez demasiado caseras"– segurament entendrem que quan don Francesc Matheu (personatge a recuperar, per cert) contracta Carme Karr per dirigir Feminal, com a suplement per a les dones del seu setmanari Ilustració Catalana, aquesta posi èmfasi a procurar una dona no "tan casera", segons es queixava Maragall. Feminal es presenta de la següent manera: "Feminal, doncs, ve a la dona com un amich qui, en al seva llengua li parlarà de tot lo que pot esser-li util, de tot lo que pot plaureli y interessarla en l'actual moment artistich, industrial y social [cursiva meva]". Feminal es començarà a publicar el 28 d'abril de 1907 i la tancarà la gran Guerra, concretament el 1917, per renéixer, sense èxit, el 1925. És a dir, va aparèixer al cap de dos mesos del tancament d'Or i Grana, com Dolors Monserdà (una dona que era a tot arreu, dit sigui de passada), però va establir novetats, com les corresponsalies. Una de les corresponsals, per exemple, va ser l'almerienca establerta a Madrid, Carmen de Burgos, qui signava a vegades com "Colombine", una gran dona castellana d'amors amb el gran entusiasta de Buenos Aires i greguerista, Ramón Gómez de la Serna. Karr es va reservar una secció de "Cròniques victorianes" i la revista va mantenir el seu públic força ben informat del moviment sufragista britànic, sense prendre el partit decididament a favor del vot a la dona que pròpia Karr va prendre a la segona meitat dels anys vint i, decididament, a començament dels anys trenta, com veurem més endavant. Per altra banda, la revista comptava amb col·laboradors masculins, com Joaquim Ruyra o Lluís Via (un altre personatge molt reivindicable, per cert), el director de la revista Joventut i qui va encarregar "una" novel·la a Caterina Albert per incloure a les seves pàgines. Com tots (i, en especial, totes) sabem que la novel·la del cas va ser Solitud! També –i aquí surt la preparació musical de Karr– es publiquen a les seves pàgines partitures musicals. El pas cap a aconseguir que la dona catalana no fos tan sols "casera", al revista el donava cada número certament.

Sens dubte, aquesta creació i direcció de Feminal és la joia en la corona particular de Carme Karr. No es va parar aquí, però. El 1906 ens la trobem publicant dos volums de narracions, amb l'autoria de "L. Escardot". Són Bolves i Clixès, sovint confosos coma novel·les. Volums de narracions publicats sota el segell editorial de "L'Avenç" i de "Joventut", respectivament. La novel·la l'emprendria més endavant amb De la vida d'en Joan Franch (1912). Tot amb tot, ens trobem amb una directora de revista tan professional com una d'ara mateix, perquè entre d'altres coses tenia un sou que, imagino, devia col·laborar definitivament a l'economia familiar. Per altra banda, Karr va mantenir contacte epistolar, com "la Víctor", amb Maragall, amb qui podia discrepar sovint, i a l'inrevés. La culminació de la discrepància entre tots dos és el text maragallià "Carta a una señora", que l'autor va publicar el 1911, molt poc abans de la seva mort.

Cap als anys vint, com ja he apuntat, Karr es va radicalitzar, sense descuidar mai la família. Per bé que la represa de Feminal va fracassar, segurament aprofitant que el seu fill era el secretari tècnic de la famosa Exposició Internacional de Barcelona de 1929 (aquella que va ser el punt d'inflexió infraestructural barceloní, que no es tornaria a repetir fins a les olimpíades de 1992) ella es va encarregar del "Pavelló de la Dona". Mentrestant, seguia sense entrar en l'òrbita de la Lliga camboniana, per més que a començaments dels anys trenta la trobem presidint "Acció Femenina" i entrevistant-se amb el president Macià per aconseguir el vot de la dona. Per altra banda, si bé Feminal havia ja mort, no és rar trobar en aquells anys, per exemple, un grup Feminal del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu. La llavor, pel que podem veure, havia fructificat.

"La recuperació de personalitats femenines avui per avui a Catalunya, per exemple, no es pot fer sense Feminal, com tampoc no es pot parlar de la incidència del moviment sufragista a Catalunya a principi de segle sense la informació que subministra Feminal." Això ho han escrit Isabel Segura i Marta Selva a Revistes de dones 1846-1935. Ho subscric totalment, mentre em pregunto si la historiadora Núria Sales, quan es va doblar de poeta (Exili a Playamuertos, 1961) va tenir en compte Carme Karr, quan va escriure en el seu poema "Feministes":

En l'antiquat
segle passat,
anacrònic segle
decimonònic
tan superat
per la nostra fina ironia
(fa temps que en tornem
de tant utopia)
aparegué uns curiosa
espècie nova:
les sufragistes
feministes.
Grotescos,
desmanegats ocellots
amb sabata plana
i mitjonets
que solien llançar-se
sota les rodes del cotxe reial
per aconseguir tal o qual
dret
electoral.

(Marta Pessarrodona: "Carme Karr Alfonsetti. la Ur-feminista catalana", dins Donasses. Barcelona: Destino, 2006, p. 26-29)