Feminisme
 

Carme Karr, que ve a ésser la Sylvia Pankhurst espanyola n'ha fet de molt bo. Excel·lent: ha muntat a l'Exposició, en un dels seus palaus, un certamen del treball de les dones de tota Espanya, que val tot el món.

Molt bé. Aquest feminisme ja ens agrada més; en aquesta forma, ja l'entenem millor. El feminisme de què ens ha donat prova (una prova reeixida) Carme Karr, és un feminisme "femení", allò, precisament que nosaltres comprenem que ha d'ésser el veritable feminisme.

L'obra de Carme Karr demostra una orientació justa i noble en la concepció del moviment reivindicatiu de la dona. Però d'una altra banda, és que a la nostra terra, treballada per tants segles de pudor i gravetat, les dones no poden pas ésser d'una forma distinta que la de les feministes "autèntiques", o sigui les eixalabrades i absurdes senyores angleses, l'únic ideal de les quals és el sufragisme.

Carme Karr, per a posar en evidència la importància de les dones, en lloc d'organitzar una campanya socialista, ha fet quelcom de més útil, de més assenyat i de més bell: reunir l'esforç laboriós i artista de les dones de tota Espanya, i ensenyar-lo al món per a fer-li veure unes qualitats d'aplicació, d'intel·ligència i de sentiment, que són aquelles de les que les dones poden estar veritablement orgulloses.

Davant el museu de tota mena d'obres d'art i de labor, realitzades per les dones espanyoles, que acaba d'obrir-se al Palau Alfons XIII, davant del bé de Déu de brodats (la feina romàntica de les noies "punt dolç" d'aquelles que encara no coneixen el deport ni el cinema), davant de les puntes llegendàries d'Arenys de Mar, de les pintures, escultures, vitreries, orfebreries, tapisseries, etc., etc., que hi hem admirat, com una bella negació de la inutilitat i de l'ociositat de les dones, no ens podem estar d'aplaudir l'entitat organitzadora, que és l'Acció Femenina de Barcelona i Carme Karr, la seva presidenta.

L'Exposició

Montserrat Isern, la secretària d'Acció Femenina –una criatura minsa i vibràtil– em fa de "cicerone" a través de les coses del Pavelló:

–Això són les joies que la Montserrat Vidiella, fa a les nits, en sortir del seu empleu del Banc.

–Això són les caravel·les de fusta de Sant Jordi...

Això és el recull dels dibuixos de la Maria Oller...

Això...

–Nena, Montserrat, no has canviat aquesta ginesta?

–Demà, senyora Karr...

Com somriuen els ulls blaus, infantils, de Carme Karr, que acaba de reunir-se'ns; aquesta dona que ha fet tan soroll a Barcelona, i que és tota minúscula.

–Li agrada? –em pregunta.

–Molt, senyora. Això és un bé de Déu. L'art de delicadeses i de treball. I sobretot, d'organització, d'idea, deixi que li digui: això és feminisme.

Em mira, una mica irònica:

–I què entén vostè, per feminisme?

–Això mateix; el que vostè ha fet.

–Ah!... El feminisme no és això, solament... És una cosa tan àmplia, tan diversa, tan profunda... Però vaja, reconec que això ho hem fet bé...

–Divinament, senyora Karr. Tan bé, que és la millor afirmació feminista que podien fer. Es veuen aquí moltes coses tan sèries, de ben fetes, que sembla mentida que estiguin fetes per dones.

–I per què? ¿És que vostè també creu que les dones no podem fer tot el que fan els homes?

–Ah, sí! Tot menys assemblar-s'hi. Tot menys votar, per exemple. Menys el sufragisme...

–Perdoni, nena. Vostè no en sap gaire de feminisme. Aquí on em veu, jo sóc partidària decidida del sufragi femení. ¿Per què les dones no hem de tenir el dret d'intervenir en allò que ens interessa tant com als homes?

–Poden tenir tots els drets que es vulgui, senyora. Menys el de desfigurar-se.

–Senyoreta Polo: Vostè no ha vist les més grans sufragistes angleses (angleses, ja ho veu); la Duquesa d'Atholl i Lady Astor, membre de la Cambra dels Comuns, a Londres, assistir a les sessions del Congrés, amb un grapat de mil lliures esterlines damunt, en joies, supremament elegants i supremament femenines. Vostè no ha vist aquesta gran política, Lady Astor, a Ginebra, durant una reunió de la Societat de les Nacions, portant una esplèndida nurse i donant mamar, ella mateixa, a un fill seu de catorze mesos...

Digui que la dona pot fer-ho tot; tot, fixi's bé, menys d'ésser dona. Feministes són i seran sempre aquestes. Les altres, les dones que volen ésser iguals que els homes i que fan d'ells uns rivals, són "masculinistes"...

L'esperit d'acció femenina

L'obra de la meva fundació, és clar, –ens explica l'encantadora velleta– és la de l'elevació del rang de la dona, un rang postergat i envellit durant una quarantena de segles d'atavismes socials i religiosos, i un apostolat contra la injustícia que se li ha anat fent durant tot aquest temps. Vostè creu que la dona és d'una altra espècies que l'home? És clar que no. Però sembla que hom li ha considerat tota la vida. I la meva dèria no és ni més ni menys que això: desfer aquest error anacrònic en aquesta època vindicativa i lluminosa i posar, només, les coses al seu lloc. "Doneu la Cèsar el que és del Cèsar..." Doneu a la dona el que és de la seva raça: el dret de viure; de viure en tot i com tots.

Això a més a més, és d'una necessitat humana i social apremiant. ¿Es pot tolerar que una dona s'hagi de convertir en un blanc de revessos i de misèries, pel sol fet de posar a coll l'embalum de la seva feminitat primitiva?

¿Pel sol fet que ningú li hagi ensenyat a deseixir-se, a treballar, a viure com una persona? Cregui que fa vergonya de veure aquestes dones infelices que no surten soles de casa, que tenen el treball per un pecat i que només aspiren a casar-se. Casar-se. Està molt bé. És el fi natural de la dona. Però les estadístiques han provat que a Barcelona hi ha seixanta-mil dones que no tenen parella, que sobren... Seixanta-mil dones que no es poden casar. ¿I doncs què han de fer aquestes dones? Treballar, laborar d'una manera o altra, i no esperar a morir-se de fàstic; entenc que tota criatura té l'obligació de guanyar-se la vida que ha de justificar-la.

Però sobretot, és precís preocupar-se del destí d'aquest contingent de populació condemnat de l'excedència. Se l'ha d'aprofitar i és això el que jo estic fent, el que vaig aconseguint a còpia d'esforç i de lluita. De lluita, abans que res. Ah! Vostè no es pot arribar a imaginar què és el desenvolupament de la meva idea en aquest país, en aquest ambient...

Carme Karr

–Vostè deu ésser alemanya, oi?

–No, catalana –la velleta ho diu joiosament, amb el seu gran somriure dolç i clar–. El meu pare sí que era alemany. Però la meva mare era madrilenya. Jo m'he criat a França, però m'estimo Espanya i Catalunya amb deliri. Només ha de pensar que als vint-i-cinc anys, mal o bé, ja escrivia el Feminal de la Il·lustració Catalana. D'allí va sortir l'Institut de Cultura de la Dona, i totes les principals institucions Feministes catalanes... Abans dels quaranta vaig ésser la primera dona que va parlar a l'Ateneu. Va ésser després de la Setmana tràgica. Vostè no pot recordar-se'n... però els periòdics en van parlar molt. Vaig tronar contra el clericalisme i contra els convents de monges.

La clerecia es va trasbalsar, va protestar... tot el que vulgui. Però ara recullo els fruits de la meva sembra: Avui en els bons convents de monges, s'usa diàriament la cambra de bany i a les alumnes se les ensenya cultura grega.

Un bon elogi

–Ja ho veu, eh? –em diu Montserrat Isern, graciosament, veient-me completament convençuda.

–Sí. Em deixen parada. Vostès desfan la ridícula i a vegades odiosa llegenda del feminisme per tots cantons. Ni són antiquades ni lletges... Vostès són delicioses.

–Sí, ja li deixo dir –em diu la senyora Karr–. Aquestes nenes –la Montserrat i totes les altres– són un tresor. Elles han portat d'una manera ideal, tot el pes material –que vostè no es pot arribar a imaginar– de la nostra tasca. I ho han fet tan bé que no fa gaires dies, el general Rubió, va dir: Aquestes dones d'Acció Femenina ens han donat una lliçó. Amb vuit-mil pessetes s'han fet una exposició que ja no es pot demanar més. Si arriben a ésser elles les que fan l'Exposició general, ens hauríem estalviat la meitat de la milionada. Aquest dimoni de dones acabaran demostrant-nos que tenen raó i que, realment, ho saben fer millor que nosaltres.

Heus ací com una exposició de coses, més aviat fràgils, pot ésser un vot a favor del feminisme tan eloqüent i tan eficaç com un parlament a la Cambra, o un acte públic amb incidents i tot.

I tot això sense perdre cap de les gràcies femenines que els són més essencials.

Irene Polo

(POLO, Irene: "La dona que treballa a l'Exposició", Imatges. Setmanari gràfic d'actualitats. (Barcelona), any 1, núm. 7, 23 de juliol 1930. Consulta el reportatge)