Quan va morir Joaquim Jordà l'estiu del 2006, Julià de Jòdar es va instal·lar al seu estudi al pis del carrer de la Cera, al Raval, on l'amic cineasta va viure els darrers anys de la seva vida. D'aquesta estada, que ha durat fins fa pocs mesos, n'han sortit dos dels llibres més contundents i innovadors de la literatura catalana dels darrers anys: Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? (2008) i El desertor en el camp de batalla, que és la novetat més important d'aquesta rentrée. […]

El desertor en el camp de batalla és un llibre de llibres, que alterna relat i teatre, poesia i apòleg, novel·la i resum de novel·les. Les escenes de carrer descrites per Ximo Ximoi des del terrat del carrer de la Cera són esplèndides i connecten amb els fragments de narrativa viscuda de primera mà que hi ha a Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? i a La pastoral catalana. Els retalls de literatura subconscient són sàtires demolidores de la barra dels polítics i la fatxenderia policial, amb referències concretíssimes, passades pel filtre del conte hiperbòlic, a l'escarni als diputats del Parlament o als problemes de la regidora Itziar González amb les màfies de Ciutat Vella.

La novel·la conté també una crítica que déu n'hi do al sistema literari actual, que premia la banalitat i la maquilla amb la idea que calen best-sellers per fer país –però que siguin de qualitat, ep!–. El desertor en el camp de batalla té complexitat i té fluïdesa, un grapat de pàgines memorables, personatges que aspiren a ser símbols universals i un rerefons personal que omple el llibre d'emoció: Jòdar, que en la trilogia L'atzar i les ombres buscava la mare i en L'home que va estimar Natàlia Vidal volia recuperar l'amor perdut, s'enfronta amb el fill, amb els nostres fills, amb els joves revoltats, que ara més que mai tenen la paraula.

(Julià Guillamon. "La paraula, per als joves revoltats", La Vanguardia. Cultura/s, 4 de setembre de 2013, p. 7)

* * *

El pes específic i literal del miler llarg de pàgines de la trilogia L'atzar i les ombres no ens hauria de fer oblidar que Julià de Jòdar ha escrit altres coses. I també de gran vàlua. Per exemple l'inclassificable i massa desatès Zapata als Encants (1999), un llibre que es pot llegir alhora com una novel·la i com un recull de tres relats, però també com un assaig satíric i exasperat amb trossos de memòria col·lectiva a la deriva que el desguàs de la transició va fer passar avall. En un territori literari tan fronterer i singular com aquell del Zapata… se situa Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?, la nova incursió de Julià de Jòdar en la literatura del fragment i la brevetat que no s'ajusta a taxonomies expeditives ni camins previsibles.

Hi ha qui diu que els grans escriptors estan condemnats a tornar a escriure sempre el mateix llibre. Si deixem al marge la mida, el gènere, el mobiliari, el to i fins i tot l’estil i els temes tractats –és a dir si deixem al marge gairebé tot el que és més evident– podem detectar en el repertori divers i gairebé irreconciliable que fan els diferents llibres de De Jòdar alguns gestos recurrents i fonamentals, que no ens parlen de cap estèril limitació, sinó d'un setge insistent a uns mateixos problemes abordats amb diferents utillatges i estratègies.

D'entrada hi ha el gest reincident de fer que el protagonista i narrador s'inventi la memòria a través de l'escriptura: el gest de convertir el dispositiu literari en un viatge al passat que es posa en qüestió a si mateix. Però allò que singularitza la manera literària de De Jòdar no és la projecció que fa de les perifèries de Badalona o de Barcelona a la postguerra, ni l'aparició en els seus llibres de les immigracions hispàniques a Catalunya, ni la manera que té de vincular la memòria més íntima i personal amb els processos col·lectius que li ha anat tocant de viure, ni la irrupció enmig del relat d'espurnes de cultura popular, com ara cançons de celobert i safareig en castellà, tampoc sembla que hagi pretès que se'l recordi com un estilista obsedit pels semitons dels registres cromàtics. Allò que sembla més definitori de l'escriptura de De Jòdar és la capacitat de xifrar la complexitat del procés de construcció social i psicològica de la identitat personal a base de formalitzar sentits superposats i afectes simultanis. Els relats que encadena en aquest últim llibre sedimenten capes de percepció i de reflexió, sense escapar a la concreció imaginativa i l'aposta per la lleugeresa. La mena de joc que es crea entre el fragment i el conjunt de l'obra hi té molt a veure. No és que hi hagi "nivells de lectura" o polisèmia o polifonia: és que els harmònics es tornen tan importants com la dominant. Els quaranta relats o fragments breus que se succeeixen a Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? es llegeixen per si sols com a evocacions de la memòria, amb plasticitat intensa i alhora amb una distància sàvia que recorda la síntesi esmolada i reticent del Brecht narrador de les Històries del Senyor Keuner, però alhora fan una novel·la episòdica de fantasmes: concretament la novel·la del fantasma materno-filial que treu el cap enmig de totes les evocacions, les estampes i els fait divers que s'apleguen al llibre. El títol del llibre surt directament de la cançó dels Rolling Stones de mitjan dels seixanta: Have You Seen Your Mother, Baby… Al conflicte generacional que es convoca s'hi accedeix per una via intravenosa i lliure de sociologismes de documental, narrativament molt productiva.

(Manel Ollé. "Jòdar Stones", El País. Quadern [Barcelona], 25 de setembre de 2008, p. 5)

* * *

Té coses curioses, de vegades, aquest món de les lletres casolanes... Si algú em preguntava quin escriptor ha fet l'aportació més original, més ambiciosa, de més qualitat i, fins i tot, més moderna en el panorama literari català dels darrers anys no donaria pas el nom de cap jove promesa sortida del món universitari o de cap escola d'escriptura, no. Parlaria d'un home nascut a Badalona l'any 1942, poc amant de la parafernàlia social que de vegades comporta l'ofici de vendre llibres, i que circula pel món amb un nom que qualsevol associaria a un pseudònim d'aquests que tant abunden en els concursos literaris del país: Julià de Jòdar.

Ara fa quatre anys el senyor de Jòdar ja ens va sorprendre a tots amb un debut d'altíssima volada: L'àngel de la segona mort. Una primera novel·la excepcionalment madura que va acaparar els comentaris elogiosos de la crítica i que va emportar-se, amb tot mereixement, uns quants premis honorífics a la millor obra publicada aquell any. La història de L'àngel de la segona mort, ambientada en un indret imaginari però amb molts punts de contacte amb el barri badaloní del Gorg, on va néixer l'autor, encetava una trilogia titulada L'atzar i les ombres de la qual acaba de sortir al carrer la seva segona entrega: El trànsit de les fades.

(Joan Josep Isern. "Julià de Jòdar: tocat per les fades", Avui. Cultura, 22 de novembre de 2001)