Gabriel Janer Manila és un autor amb una obra molt extensa. D'ençà del seu primer llibre (una novel·la per a adults publicada el 1969) ha publicat desenes d'obres de gèneres diversos. Inicialment conreà el teatre, després s'inicià en la narrativa per a adults i alguns anys més tard (potser a partir de la infantesa de les seves filles?) començà a escriure contes, novel·les (i alguna obra de teatre) per a infants i joves. La seva dedicació al món de la pedagogia, d'altra banda, l'ha dut a escriure assaigs vinculats al tema de l'educació, alguns llibres de text i altres de divulgació pedagògica. La seva curiositat per tot el que és cultura i el seu amor al país han fet que conreàs també gèneres tan diversos com la biografia (de l'actriu Cristina Valls o de mossèn Alcover, per exemple), la prosa evocadora de paisatges o la reelaboració de velles tradicions i llegendes escrites en forma de cançó.

Les edats a les quals s'adreça són, també, molt diverses. De fet, la majoria dels seus llibres són difícils de classificar o encaixonar en tal o qual edat, tant per la manera que té de tractar els temes com pel llenguatge que utilitza. Ben sovint són obres amb diferents nivells de lectura, que poden agradar infants, joves i adults. Compta més la sensibilitat del lector, la facilitat de connectar amb la prosa poètica i l'imaginari de l'autor, que l'edat cronològica. Són, els seus llibres, històries que —rellegides temps després de la primera lectura— t'aporten noves perspectives, hi descobreixes nous caires, et menen a noves reflexions. El secret rau, segons manifesta repetidament Gabriel Janer, en no adoptar una actitud "infantil" o "paternalista" en escriure per a infants i joves:

"I quan fem literatura, sigui infantil o sigui la que sigui, fem literatura i no una altra cosa. Mai ha de permetre un escriptor que la seva obra quedi subordinada a un element exterior a ella mateixa: ni la política, ni la religió, ni la pedagogia. La llibertat de l'escriptor, i la del lector, tengui aquest l'edat que tengui, ha de ser total."

Aquest mateix criteri l'autor l'aplica a l'hora d'escollir la temàtica de les seves obres, convençut que la literatura infantil no és aquella que imita grotescament el món dels nens i dels adolescents des del món dels adults, sinó aquella que s'adequa a una etapa del desenvolupament humà sense renunciar a la universalitat dels temes. Gabriel Janer és un home preocupat per l'ésser humà, i per les coordenades en les quals es desenvolupa. Per això, cap tema per conflictiu o ingrat que sigui, li és aliè. Sense voler ser exhaustius, citarem alguns dels principals eixos temàtics entorn dels quals giren les seves obres: la problemàtica social i cultural de la immigració (a El rei Gaspar, Com si els dits m'haguessin tornat cuques de llum, La Serpentina i El palau de vidre), la família trencada, desavinguda o inexistent vista des de la perspectiva dels fills (a Tot quan veus és el mar, Recorda't dels dinosaures, Anna Maria i Violeta, el somriure innocent de la pluja), la manca de llibertat i la tirania (a Diu que n'era un rei i Arlequí, el titella que tenia els cabells blaus), el món de la droga, la marginació, la follia i la presó a El palau de vidre), la problemàtica ecològica (a La perla verda, Els rius de la lluna i Els rius dormen als núvols), l'horror de la guerra (a Han cremat el mar i El palau de vidre) i la manca de sentiments com a motor de destrucció de la humanitat (a Recorda't dels dinosaures, Anna Maria). Però cada un d'aquests temes —aspres i esquerps— està entreteixit amb fils de tendresa, d'amistat, de solidaritat o d'il·lusió:

"—A les meves obres per a joves, explic coses que habitualment ningú no explica en aquests tipus de relats. De vegades hi ha qui em diu que són massa fortes, i que poden ocasionar una mala estona als nins. Això és un doi: un nin, quan obre un llibre, té plena consciència d'estar penetrant dins un espai màgic, dins un àmbit de ficció [...] No hi ha cap diferència de part meva quan escric una novel·la destinada als adults o una d'adreçada al públic juvenil. Només hi ha una matisació: a les novel·les per a joves, procur subratllar un component d'esperança."

A més de la temàtica, l'estil i el llenguatge, les obres de Gabriel Janer són inconfonibles per la textura dels seus personatges. Al llarg dels anys, títol rere títol, ha creat una galeria de personatges molt variada però, alhora, molt unitària. Variada perquè hi ha homes i dones, infants i joves, animals humanitzats, reis i captaires, adults i vells, blancs i negres... Però —tanmateix— unitària perquè el denominador comú de la majoria dels seus personatges és la sensibilitat, la rebel·lió i la perplexitat davant la realitat. Una perplexitat superada mitjançant la fantasia i l'alè poètic. Molts dels seus personatges són —voluntàriament o involuntària— marginats: l'emigrant d'El rei Gaspar, l'àvia pobra de La serpentina, en Damià, el captaire de Recorda't dels dinosaures, Anna Maria; na Violeta, la prostituta de Violeta, el somriure innocent de la pluja o Sulayman, el jove africà obligat a fer de camell, per citar-ne només alguns.

Encara que trobem algunes obres de protagonista únic, generalment les obres de Gabriel Janer es basteixen sobre dos personatges lligats per algun tipus de vincle: familiar (l'àvia i el nét a La serpentina i Han cremat el mar, la parella a El terror de la nit), l'amistat (entre dues rates de laboratori a Els rius de la lluna, entre una nena i un captaire a Recorda't...), la complicitat (entre una mestra i la seva alumna a Tot quan veus és el mar i amb el grup d'alumnes a Els rius dormen als núvols). Ben probablement això succeeix perquè uns dels recursos primordials que fa servir l'autor és el diàleg. El diàleg actua com a mitjà d'exposició d'idees i reflexions i també com a motor generador de l'acció. Els personatges dialoguen i s'interroguen constantment, a vegades amb preguntes i respostes que semblen absurdes o il·lògiques, però que contenen el germen d'una reflexió o el tall punyent d'una observació crítica:

"—Us contaré una història.
—És una història que ha succeït alguna vegada o és una mentida? —preguntà na Clara.
—Només us en contaré una part: la que ja ha succeït. La que encara ha de succeir no us la diré. M'estim més mantenir-la en secret, en un racó del cor.
—El del desig? —preguntà na Poniona.
—És un bosc, el desig, tot de camins perduts."

A través dels diàlegs i les pinzellades descriptives, anam descobrint la interioritat dels personatges. Hem dit que els seus personatges eren rebels i crec que aquesta és llur característica més destacada i definidora. Es rebel·len contra la injustícia, contra la manipulació, contra la monotonia o els camins traçats d'antuvi a causa de la classe social, l'ofici o la condició. Però aquesta rebel·lió no es manifesta mai en actituds violentes, sinó en la recerca de noves alternatives, a vegades pels viaranys de la fantasia, altres a través de la màgia de la paraula o mitjançant la fuita cap a nous horitzons.

Aquesta és una de les raons per les quals podem adscriure Gabriel Janer al corrent narratiu del realisme fantàstic o màgic. A totes les seves obres hi trobam elements realistes combinats amb plantejaments o fets fantàstics. A través d'aquesta duplicitat, d'aquest joc entre el real i l'irreal que l'autor mai no explicita ni justifica, es tracten temes delicats o conflictius (la drogadicció, la presó, l'experimentació amb animals, la guerra, el racisme, etc.) i s'infiltra una considerable càrrega de crítica social. L'adopció d'un punt de vista fantàstic i divergent és el que fa possible observar la realitat amb ulls nous i provar de trobar alternatives. El somni, la poesia, les paraules, són per a l'autor una eina de canvi i transformació de la realitat. Així ens ho explica, en clau d'humor, en aquest fragment de Viatge a l'interior del fred:

"Però sobtadament li revingué una idea que potser portaria a la solució del conflicte. Ho havia sentit explicar a l'àvia Margarida, que tenia anomenada de bruixa: la solució pot trobar-se a la rima. Quan ho digué a la classe, tothom es va sorprendre.

—Què vol dir? —preguntaren.
—Que la solució —repetia na Poniona— pot trobar-se a la rima. La vida és plena de solucions bellament descobertes gràcies a la rima: Qui barata / el cap es grata...
I les formigues varen desfer-se el cambuix a força de sentències:
—De por i de fred, / com més se'n té, més se n'admet.
—Alerta que un gust / no et porti un disgust.
—Fins que no fou mort en Pasqual / no li portaren l'orinal.
—Tan bona sou madò Agnès / que no sou bona per a res.
I na Poniona, satisfeta de veure que pel camí de la rima potser trobarien un desenllaç venturós afirmà:
—Ara, només falta descobrir la paraula misteriosa que s'avingui amb Ferrana."

Si ens fixam en l'edat dels personatges que omplen les pàgines de Gabriel Janer veurem com en destaquen fàcilment dos grups: els vells i els infants. Els vells són humils i savis, savis no per la seva formació, sinó per les seves vivències. I transmeten aquesta saviesa als infants que els són pròxims, sovint en forma de contarella o faula. D'aquesta galeria en destaca l'àvia Hafida, la dona àrab que conta al seu nét que encara ha de néixer un feix de meravellosos contes orientals, entrellaçats amb el relat dels horrors de la guerra del Golf, en la qual el seu fill ha perdut la vida. Però no podem deixar de citar l'àvia de La serpentina, el captaire amic de l'Anna —qui anirà a la recerca dels dinosaures—, la vella Idani que abandona la selva per anar a retrobar el seu estimat Omaha, o el venedor de globus que conta històries a un àngel i un dimoni de pedra, que s'humanitzen a través de la paraula. Els infants, nins o nines, destaquen per la seva ferma, insubornable, constant voluntat de saber. Són infants interrogatius, que pàgina a pàgina es plantegen mil i una pregunta sobre el món i la vida. Una vida que generalment no els resulta fàcil o plaent, perquè els toca patir i compartir els problemes dels adults: la misèria, la soledat, la incomprensió, el desarrelament... I ho fan amb ulls d'infant i, a vegades, ànima de poeta. La Berta, protagonista de Tot quan veus és el mar, li diu a la seva amiga fantasma:

"—La meva mare diu que no hi sortiràs, a la fotografia del vell Adrià, perquè creu que tot és una invenció del meu cap, una fantasia, o un somni. I potser no s'equivoca; però no sap la força que contenen les fantasies, i desconeix el poder dels somnis..."

Entre els personatges adults cal fer menció de la figura positiva de la mestra, representada especialment per "la senyoreta Mònica". Es tracta d'una figura generalment femenina, capaç de connectar i participar plenament de la descoberta del món que viuen els seus alumnes, capaç de coordinar esforços, estimular sensibilitats i donar alè als projectes més agosarats, com fa la senyoreta Mònica, mestra de les agosarades formigues que van a la recerca dels grans de magrana que guariran la seva companya:

"—Prop del pol —havia dit la mestra—, el vent arriba simultàniament des de tots els punts de la brúixola. És fàcil enfollir, amb tants de vents que et travessen de sobte el pensament."

Pel que fa als adults del sexe masculí, Teresa Duran remarca el seu refús a un present hostil i la decisió de saltar endavant, d'adoptar una decisió radical per tal de canviar, conscient de la seva petita parcel·la de poder de transformació de la realitat i del risc d'aquest salt. Són personatges sovint voltats de solitud, aïllats en la seva misèria o en la seva follia, però sempre idealistes. Un dels més emblemàtics és, sens dubte, l'emigrant protagonista d'El rei Gaspar.

Sovint, l'acurada prosa de Gabriel Janer ha estat qualificada de poètica. Els recursos estilístics que utilitza esdevenen el seu segell, personal i intransferible. Com assenyala Teresa Duran, normalment utilitza les frases com si fossin enunciats ("Tenien por, tanmateix."). Habitualment a aquests enunciats, segueixen frases complementàries que els expliciten, els singularitzen o els poetitzen ("Era una por misteriosa, indesxifrable: el dolor de l'últim sospir, la solitud de l'agonia, el terror de corrompre's, la incertesa del més enllà, l'obsessió del no res..."). En aquest joc literari entre l'enunciat i el complement, és on trobam la força i l'amplada poètica de l'autor, on es fan possibles els múltiples nivells de lectura de les seves obres, on s'estableixen les complicitats amb el lector. Un altre recurs, sàviament explotat, és el dels diàlegs, dels qual ja hem parlat anteriorment. I les imatges poètiques, sorprenents i oníriques, que brufen tots els relats ("Travessarien les postes de sol ran del cel del desert fins a tocar les constel·lacions amb les mans. Potser posarien el peu a les terres de gel, perquè diuen que hi ha terres de gel, de gel verd.") a vegades exposades en forma d'interrogant final que clou un capítol o una història ("—Faran un taüt on pugui cabre-hi el cadàver del mar?). En conjunt, un estil suggerent, amarat de poesia, sovint amb un deix de tristor contrapuntat amb una pinzellada d'humor sorprenent. Construït amb un llenguatge que poua en la tradició, que sap usar els vells jocs populars de la llengua (embarbussaments, rodolins, endevinalles) per donar un to festiu i joiós o sorprendre amb l'expressió més alambinada, on la paraula recercada llueix com un joiell.