PETIT ELOGI SENTIMENTAL AL POETA
QUE MAI NO ESCOLTAVA CONSELLS
 

Ja sé, amic, que quan llegeixis aquest títol per al teu pròleg et mosquejaràs una mica però riuràs per dins, amb aquella riallada franca que tantes vegades hem compartit. Segur que no t'imaginaves aquell 6 de desembre que això aniria així, que jo acabaria fent el pròleg al teu primer llibre de poesia (publicat i en solitari). Precisament jo, que llegeixo poca poesia i que de la poca que llegeixo molta la pos a parir. Recordes el fred que feia aquell matí en la Plaça d'Espanya? Mallorca estava nevada, cosa inusual.

La nostra vida plegats està marcada per aquestes rareses. Especialment a les nits. Des d'aquella vegada que a Mallorca vares reunir-te amb un grup de sonats, fins a la darrera a València, amb franceseta inclosa i jo ballant salsa amb Esther. Ningú no t'ho hauria dit, amic, aquell 6 de desembre.

Tampoc jo no sabia que algú em trucaria a les tres de la matinada per demanar-me consells que després no seguiria. Puc dir que aquest llibre també és un poc meu. Si m'haguessis fet cas alguna vegada no hi hauria tants de noms de dona surant per les seves planes, però hauries viscut menys, i hi ha moments en què viure és més important que ser feliç i tu ja saps bé que mai no ens enamoram de qui ens convé.

I ara aquí em tens, amb el Mallorca campió de la Copa del Rei i jo fent-te un pròleg en segona persona, com a tu t'agrada. A bon sant has comanat el formatge, Salva estimat! Mira que hi ha poetes en el món, capaços d'omplir aquest espai. Jo tampoc no ho hauria imaginat mai, aquell 6 de desembre.

Bé, se suposa que hauria de parlar del llibre i elogiar-lo i totes aquestes coses que se solen fer en els pròlegs, sobretot si te'ls encarrega un amic. Aquesta és la clau del tema. La paraula amistat. Ho vas dir molt seriosament, davant la tomba de Robert Graves, a Deià, en una horabaixa indòmita: «Amic seria un bell epitafi». Tan senzill com el de poeta sobre la tomba de l'anglès enamorat dels capells de cordovès. Jo no pens parlar del teu llibre. I saps que podria fer-ho, parlar dels encavalcaments brutals que fas en els teus versos, d'aquesta poesia que és més prosa i en què tot s'estructura sobre un paradís arquitectònic de subordinacions extravagants. Has forjat un llibre amb mestria antiga, emprant adjectius inversemblants, fent columnes de filigrana fina. Però això tu i jo ja ho sabem, i el lector només ha de girar aquesta plana, passar del pròleg i anar al bessó dels teus versos com a punys.

(Sebastià Bennasar. "Petit elogi sentimental al poeta que mai no escoltava consells", pròleg al llibre Un llençol per embrutar. Barcelona: Viena Edicions, 2003, p. 9-10)

* * *

Les entranyes del foc ens retorna al temps en què la poesia era abanderament de sentiments profunds, més que no pas un divertiment estètic, un esnobisme —a voltes mal lloat per alguns pseudoprogressistes— que, sota una aparent rebel·lió, aplaudien qualsevulla forma extravagant que es mostrés fora de les coordenades oficials. Les entranyes del foc ens situa dins la poesia colpidora, que somou el lector i el trasllada a profunditats sovint refusades pel que tenen de sinceritat i valentia. Ens apropem, sens dubte a un acte d'autoconeixement de l'ésser humà, allò que tan pregonament ens aconsellava la saviesa de Delfos: «Coneix-te a tu mateix».

Salvador Iborra, el poeta, autor dels coratjosos poemes que trobareu a continuació, parteix de la més pura línia ausiasmarquiana, que entronca hàbilment amb l'obra sentida i sincera de Vicent Andrés Estellés, tot prenent l'experiència literària per excel·lència: l'enamorament, que ràpidament es torna amor desesperat i sentir de la pròpia existència.

Iborra, a través d'un llenguatge directe que no fa concessions ni utilitza eufemismes, reflexiona sobre el valor de la vida humana i conclou, a desgrat de molts, que n'és mancada. El poeta compromès, que vol dignificar el seu missatge i la seva professió, es pateix retut, desassistit, ignorat per la seva estimada —representació de la volença o malvolença social— fins arribar a admetre a contracor que és molt possible que ningú llegeixi el seu missatge i que tot s'esmicoli en el no-res.

Apel·lant a l'ideari d'insignes poetes —entre els quals destaca Vicent Andrés Estellés— i de savis que han anat teixint la nostra història, gent que ha sofert en llurs pròpies carns la frustració davant d'aquesta societat hedonista i materialista, i ha estat pagat amb el menysteniment, s'enfronta, sol, abatut, però alhora valent i coratjós al seu propi «jo», al seu «si» primogeni.

(Carles Móra i Tuxans. "Presentació" al llibre Les entranyes del foc. Arenys de Munt: Ajuntament, 2005, p. 3)

 

* * *

 

L'altra inspiració per a la creació dels poemaris —Un llençol per embrutar (Viena, 2003); Les entranyes del foc (Ajuntament d'Arenys d'Amunt) i Els cossos oblidats (Onada Edicions, 2009) formen el corpus d'obra publicada— foren les dones i l'amor, o el desamor. En Salvador Iborra tenia una necessitat molt gran d'estimar, de donar l'amor que sentia néixer al seu interior. S'enamorava amb una facilitat acollonant, i aquells enamoraments eren llargs, tempestuosos i mai no els oblidava. Podia estar amb noves parelles, amb noves dones, perquè era un gran seductor. Emprava la paraula per fascinar, i de vegades aquesta mateixa paraula era la que li tancava les portes. S'havia d'estar molt segur o molt apassionat per seguir el ritme de la seva conversa sovint d'una alta volada intel·lectual, fregant la pedanteria i de vegades entrant-hi de ple. Això hi havia dones que ho adoraven i d'altres que ho rebutjaven de totes totes i de vegades eren aquestes darreres les que a ell el marcaven. A les seves obres —tres llibres publicats, com tres llibres de poemes varen deixar només els malaguanyats Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el seu admiradíssim Gabriel Ferrater— hi sura l'ombra de tots aquells noms que ell anava anotant minuciosament al seu exemplar de Les dones i els dies, gastat de tant de rellegir.

[...]

Salvador Iborra adorava València. En les llargues nits caminàvem per la ciutat i parlàvem de tot, de les dones, del país, del futur. Volia viatjar i per a ell l'estada a Liverpool i sobretot els dos anys a Barcelona foren la porta oberta de cap a un camí futur que intuïa complicat: acabar fent classes de literatura o de teoria de la literatura en una universitat americana.

[...]

Mallorca va ser durant una etapa llarga el seu refugi, el seu paradís. Hi va viure, la va conèixer, la va estimar, hi va estimar, va ser estimat. Davant la tomba de Robert Graves, al cementiri de Deià, allà on la mar i el cel es fonen, em va dir una vegada "amic" seria un bon epitafi. Tenia massa raó. Al Salvador Iborra el mataren per ser bona persona, per ser amic. No el mataren per una bicicleta, l'assassinaren per ser amic i lleial. Hauria pogut ser una bicicleta, deu milions d’euros o un bolígraf bic. Ell sempre hauria actuat igual, amb un cor i una generositat enorme, i amb el seu elevat sentit de justícia i de rectitud. Segur que els qui l'assassinaren no sabien res d'ell, no l'havien llegit mai, com els assassins o l'assassí de Pasolini en aquella llarga platja d'Òstia. Segurament no sabien res perquè tenien divuit anys i anaven amb ganivets de cuina i navalles per Barcelona mentre es dedicaven a robar i a furtar-nos a tots la Barcelona immortal.

(Sebastià Benassar. "Salvador Iborra, un poeta medieval per al segle XXI", Forma: revista d'estudis comparatius. Art, literatura, pensament, núm. 5, primavera del 2012, p. 12-13)