COMÈDIA

L'insomni és una pròtesi de l'esperança.
Amb una bombeta plena de lassitud,
el preludi en do menor sostingut
de Rachmàninov i un whisky barat,
amb paraules que foren escrites
en un temps de nostàlgia destituïda
i la inútil innocència de fer l'amor
per oblidar-nos completament de la vida
en aquesta matinada prematura,
el més digne que queda de nosaltres
és mentir-nos, Amanda, i dibuixar la lluna
amb què es miren les coses perdudes
per a sempre, amb la nit recolzada
en la finestra gelada de novembre
entre les quatre passades i les set.
Barcelona condecora la tristesa
i l'amor és una joguina trencada
per haver-la gastada massa temps
i no havíem vingut ací per trobar-la
sinó per trair la soledat massa visible
entre nosaltres i tornar-nos una mica
més humans, més febles, si pot ser.
No discutim doncs, l'ambigua identitat
del silenci, centrem-nos tu i jo en el secret
i en l'escenari perfecte, plora si vols
l'aigua amarga i continguda d'eixe passat
oprobi, plora la certesa del record
del que un dia fou important i ja no importa,
i entreguem-nos una darrera vegada
a la luxúria que el desamor conserva
amb aquella calidesa pura dels abandonats.

(Del llibre Els cossos oblidats. Benicarló: Onada Edicions, 2009, p. 18-19)

 

* * *

 

CIUTAT EN SILENCI

Trenta anys Elisenda, i en porte sis estimant-te
cansat de veure com es perd massa vegades l'entusiasme,
assetjat pel temps i pel seu refugi, la memòria,
són sis anys, sis anys sense rumb, provant de rescatar
de la nocturnitat les paraules ja gairebé oblidades.
No tenim futur, profecia a resultes de les nostres
creences, llum memorable de totes les nits
que ens semblaven sempre massa curtes.
Abans d'acabar, quasi una tremolor, la teua presència,
l'estrany pànic que aprèn de la distància,
envoltats els nostres cors pel silenci, la fosca
de l'hivern que pren forma de matèria.
Eli, així ens acull aquella altra mena d'amor,
dellà les ciutats, l'amor sense enyorances
ni contrallums, l'amor insolent que s'inclina
sobre nosaltres, que tu i jo junts mai havíem
de ser feliços, que de l'èxtasi d'escoltar silencis
no ens explicàrem les raons pels dos sabudes.
Si fóra així i prou, si només fossen així les coses,
els moments que es perden per sempre mentre
la vida passa, les mateixes faules que en altres
esperances la teua pell esborra, escasses làpides
per recordar-nos encara tot allò que fou mentida,
el calaix tancat, la ciutat que va fer-nos esbandint-se.
Ara només em portes veritats que no existeixen,
que res no hagués pogut ajudar-nos a nosaltres,
la realitat vençuda evaporant-se ja sense recursos,
el discurs que havia d'explicar-nos aquelles certeses,
totes les certeses, com si visquéssem només de paraules,
com si ens haguéssem perdut pel camí de ser tristos.
Eli, només ens queda aquest adéu quasi tangible,
sembla tan estrany, i anirem oblidant els somnis,
i ens recordarem tots dos la vesprada d'un diumenge,
passejant, qui sap si sols, per tornar a casa a l'hora de sopar
i retrobar calladament la tendresa desesperada de la vida.
Ningú escolta, Eli, és hora d'acabar ja, un altre temps,
habitats per la mort, formem part d'una altra història.

(Del llibre Els cossos oblidats. Benicarló: Onada Edicions, 2009, p. 64-65)