Arbres de Cendra

al bar «Piula», al barri de Gràcia, Barcelona

Creix un arbre de cendra.
Vicent Andrés Estellés

Tot comença amb una fotografia o amb una vella cançó
que el futur un dia havia de destruir, els dies, bruts,
vistos des d'una mirada que ja no sembla la nostra
s'ofeguen sota el pes d'una soledat que no s'acaba mai.
Tot comença amb un secret que gangrena el somriure.
Què se n'ha fet de nosaltres? Arbres de cendra
i precipicis litúrgics de cruels conformitats.
Els homes, com estàtues, fan veure que viuen,
algú fa veure que sobreviu i s'adorm. Encara és fort.
Intente oblidar-los i sóc jo qui m'oblide i m'esborre
i em convenç que encara potser m'importa alguna cosa.
Potser no em queden forces, i perd els sentits.
Tampoc llavors m'acull el paradís, em venç la realitat.
I tot comença, passatger del silenci, amb una fotografia,
potser amb una cançó que el futur no va voler destruir mai.

(Del llibre Les entranyes del foc. Arenys de Munt: Ajuntament, 2005, p. 10)

 

* * *
 

Barcelona

 

Que trista i bella a la vegada aquesta bàrbara ciutat,
experta redemptora dels amors insòlits
que circulen lents i moren als seus carrers.
Ens abandona el sol a les cinc de la vesprada,
grapats d'hivern mentre amants es busquen amb recel
pressentint el silenci de les fondes galeries.
Dura ciutat, que em permets maltractar-me
com un fill de puta més, com un monstre fill de puta
voldria plorar-te molt i no puc. Quin atreviment.
Tot ho recorde, tot, el seu cos i el meu,
la teua calidesa i també la teua indiferència,
la crua realitat d'aleshores, enyoradissa,
darrera passió d'un cor covard que hagués volgut oblidar
que dins teu vaig estimar-la. Salvatge ciutat, volguda.

(Del llibre Les entranyes del foc. Arenys de Munt: Ajuntament, 2005, p. 14)