Pau Joan Hernàndez i de Fuenmayor neix el 27 de maig de 1967 a Barcelona, i hi viu —concretament al barri de Gràcia— fins a l'any 1995. Des d'aleshores, viu a Bigues i Riells (Vallès Oriental). De ben petit manifesta interès per la lectura. En part, segurament, per l'ambient familiar –la seva mare va ser professora de llengua i literatura, i el seu pare professor de filosofia– i perquè a casa seva hi havia molts llibres:

"L'ambient familiar, sempre envoltat de llibres, ha influït molt sobre mi però el paper decisiu va ser el del meu avi Àngel, a qui dedico la novel·la El projecte Ictivela. El meu avi, que era marí, va influir en el fet que narri històries. Ell era pilot de la Marina Mercant i, com tots els homes de mar, sempre anava explicant històries de viatges i aventures que havia viscut. Et feien venir ganes de tenir coses pròpies que explicar, de saber històries i d'explicar-les d'aquesta manera". (Persiva, R. "Los autores tenemos una responsabilidad ética", El Periódico, 6 de novembre de 1993).

Les històries que li explicava l'avi i els quaderns de navegació que tenia, doncs, el predisposen a escriure narracions més que no pas la resta d'elements de l'ambient familiar, com es desprèn del fet que dedica a aquesta influència el parlament de cloenda de l'acte de lliurament dels Premis de la Institució de les Lletres Catalanes el dia 28 de novembre de 2000 al Palau de la Generalitat. En destaquem uns quants fragments:

"Hi ha temps, doncs, per a les històries. Aquesta història sortia d'un llibre, perquè totes les històries surten de llibres o en generen, i fins i tot aquelles que en generen poden sortir de llibres, perquè la realitat i la ficció es copien mútuament de forma interminable. Però el llibre d'on surt aquesta història, que ve del temps de la meva infantesa, no tenia dibuixos, ni argument, ni gairebé narració escrita, sinó sobretot anotacions matemàtiques, rumbs, derives, vents, lectures de baròmetre i sextant... Aquest llibre de contes de la meva infantesa no era altre que un dels volums dels quaderns de navegació del meu avi, pilot de la Marina Mercant, que, en llargs matins mandrosos de diumenge, em parlava de terres i de mars llunyanes, d'anècdotes viscudes o sentides, o bé en prenia peu per bastir històries fabuloses de pirates i naufragis i feia néixer en mi la necessitat no només de trobar noves històries, sinó també de crear-ne les meves pròpies.

Que els avis expliquen contes, és gairebé un tòpic literari. Que aquests contes contribueixen a la creació de l'imaginari personal, de la infantesa mítica que tots portem a dins, és gairebé un tòpic pedagògic. Però oblidem de vegades que, com que la vida és literatura i la literatura és vida, aquests contes dels avis —que també són dels pares, oncles i germans grans— poden sortir del fet més trivial de la vida quotidiana. L'ésser humà té una gran necessitat d'històries, de sentir explicar històries, i qualsevol història ben explicada ens resulta apassionant. Explicada amb gràcia, la baixada de la iaia a plaça per comprar mig quilo de mongetes pot ser tan apassionant com el més fabulós conte de fades. És qüestió de posar-s'hi. De no delegar funcions ni competències."

De ben jove Pau Joan Hernàndez ja sent la necessitat d'escriure, però a diferència de la majoria d'adolescents, també la necessitat de publicar les seves obres, tant narracions com poemes. Als catorze anys presenta originals a editorials i a premis literaris, i ja escrivia d'una manera constant i regular. Per tant, molt abans que la majoria d'escriptors, es va plantejar la literatura com una professió. Havia decidit ser escriptor perquè, a més del fet que li agradava escriure, havia observat que quan llegia en veu alta les redaccions a l'escola els companys escoltaven amb molt d'interès. Sovint s'ha destacat aquesta precocitat a l'hora d'entrar en la literatura professional:

"No crec que tingui res especial. Jo sempre he tingut molt clar que em volia dedicar a això. Vaig començar a escriure de molt jove i a enviar originals a editors a veure què passava. Em vaig presentar als premis Folch i Torres de La Galera als 14 anys i a partir d'aleshores he aconseguit mantenir la producció i enviant coses vaig aconseguir cridar l'atenció... [...] I com es fica un noi de 14 anys en el món editorial? Mira, posant-hi molta cara i presentant-me als editors, que és el que fan molts escriptors als 25 anys i que publiquen, amb sort, als 27. El que no sé és com m'ho vaig fer perquè jo, que sóc molt tímid, no sé com vaig tenir la cara de presentar originals a La Galera amb 14 anys, però em va sortir bé. El no ja el tenia..." (Persiva, R. 1993).

Si als 14 anys presenta originals a premis i a editorials perquè ja havia decidit ser escriptor, dos anys després escriu una novel·la que, amb retocs posteriors, publica als 18 anys: Tot et serà pres. La tenacitat a presentar el que escriu a premis i a editorials –queda finalista en dos premis de poesia quan encara estudiava a l'institut– s'ajunta amb un cop de sort:

"El vaig deixar llegir al meu professor de literatura de BUP, Francesc Sales, que treballava a l'Editorial Empúries, i resulta que començaven una col·lecció en què volien barrejar autors de la talla de Robert Graves o Roal Dahl amb gent com jo". (Gallardo, À. "El escritor de los bachilleres", El Periódico, 3 de febrer de 1990).

La crítica literària acull molt bé Tot et serà pres, amb l'acord unànime que no semblava una novel·la d'un autor tan jove, perquè tot i que s'hi tractaven temes freqüents en les novel·les adreçades a joves –com ara l'amor o l'amistat– bàsicament s'hi desenvolupava el tema de l'eutanàsia. Aquesta novel·la va tenir molt èxit, tant de vendes com de crítica, i actualment encara es continua reeditant –a l'any 2012 supera la 30a edició–:

"Suposo que si a aquell noi de l'Institut Menéndez, que treballava a casa seva amb una màquina atrotinada, li haguessin dit que aquella primera novel·la, Tot et serà pres, vendria 33.000 exemplars, s'hauria fet un tip de riure. Ara, quan començo a escriure una novel·la intento tornar a ser aquell noi que no es preocupava gaire per les vendes. Miro de mantenir una certa puresa i continuar sent un adolescent davant l'ordinador". (Ciércoles, M. "Pau Joan Hernàndez", Avui, 5 d'octubre de 1995).

Quan ha de decidir la carrera universitària, es decanta per una de les que té més relació amb l'ofici que havia triat, Filologia catalana. Paral·lelament, estudia en profunditat altres idiomes, com ara el francès i l'èuscar, la qual cosa li permet posteriorment traduir desenes d'obres escrites en aquestes llengües. Obté la llicenciatura en Filologia catalana l'any 1991.

Però no va és, com s'ha comprovat posteriorment, un autor d'una sola novel·la d'èxit. Si als dinou anys ja havia publicat dues novel·les, Tot et serà pres i SOS a sis mil metres, i un poemari, Si nego el bosc..., quan encara no n'havia complert vint-i-cinc, molts crítics literaris i periodistes el consideraven un escriptor prolífic. L'any 1992 té publicades cinc novel·les juvenils –a part de les esmentades, Porta falsa, Història fosca i El projecte Ictivela–, un recull de contes per a adults –Una selva al replà– i tres reculls de poemes –Si nego el bosc..., Joc de daus i Camarades grecs–. També és inclòs en antologies poètiques: Ser del segle, de David Castillo, i 25 poetes del Premi Amadeu Oller. Abans dels vint-i-cinc anys també guanya molts premis literaris, tant de narrativa infantil i juvenil com de poesia.

Pau Joan Hernàndez es considera a si mateix més un narrador que no pas un poeta:

"Jo sempre dic que sóc un novel·lista que fa poemes, perquè, per a mi, la novel·la és una cosa més de feina de cada dia, més sistemàtica, més planificada, mentre que el poema es treballa més espontàniament. Com a novel·lista sóc més seriós, més professional". (Gallardo, À. "El escritor de los bachilleres", El Periódico, 3 de febrer de 1990).

Seguidament Pau Joan Hernàndez continua publicant novel·les juvenils –Cordada de rescat, Quan el cerc bufa al migdia, L'ombra del Stuka, guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d'Or 1999 i el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de narrativa juvenil 2000; i Els cosacs de l'autopista– i també fa incursions en novel·les per a nens i nenes d'uns deu anys –Aterratge a Ostadar, El problema amb els ferivals, Joana i els sis vint-i-cinc i Tàrik de la gran caravana–. La seva obra El pic de la Dama Morta, inèdita, rep el Premi Ramon Muntaner del 2000, i L'illa de la pedra inquieta (2009) el White Ravens de Múnic del 2010. Segueix amb Quins embolics, Miquel! (2009), Makosa per a marimba i gralla (2010), Dos folllets per a Dani Pedrosa (2010), Projecte Ictivela (2011), Quan no te'n vas (2011) i Egipte. Un llibre pop-up ple de jocs, enigmes i sorpreses (2012), entre d'altres.

Evidentment, Pau Joan Hernàndez és considerat un novel·lista de literatura juvenil perquè, tret del recull de contes Una selva al replà i, en certa manera, la novel·la Història fosca, la resta de narracions s'adrecen especialment a lectors i lectores joves:

"Personalment, em veig com un escriptor; el que passa és que fins ara tot el que tinc publicat entra en allò que en diuen narrativa juvenil, però quan escric no considero que ho faci només per a adolescents, sinó més aviat per a un públic que no té gaire hàbit lector i que, per tant, t'obliga a moure la novel·la per uns paràmetres d'una certa sobrietat de recursos. Potser aquestes són característiques meves que m'han portat a treballar més en literatura juvenil". (Ciércoles, M. "Pau Joan Hernàndez", Avui, 5 d'octubre de 1995).

Col·labora regularment amb editorials fent tasques de correcció i assessorament, ha estat guionista del programa de televisió Barcelona Cafè Central i també ha dut a terme altres activitats relacionades amb la literatura, com ara l'organització de tallers d'escriptura i l'assessorament literari de la Fundació Bertelsmann. En el terreny de la traducció, tradueix del castellà, l'èuscar, el francès i el gallec, i ha estat inclòs en dues ocasions a la Llista d'Honor de l'IBBY per la traducció de L'Ermini dorm, de Xosé A. Neira Cruz, del gallec; i El temps de les paraules en veu baixa, d'Anne-Lise Grobéty, del francès. També ha estat guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d'Or del 2008 per la traducció del francès de Les Benignes, de Jonnathan Littell.

Per bé que Pau Joan Hernàndez exerceix durant solament tres mesos de professor d'ensenyament secundari, està en contacte amb estudiants adolescents, perquè va molt sovint als centres a parlar amb nois i noies que han llegit els seus llibres. Fins i tot, algun personatge de les seves novel·les està inspirat en aquests interlocutors.

Tots els escriptors tenen certs costums, manies, característiques... a l'hora d'escriure. Pau Joan Hernàndez té una veritable obsessió per la documentació –pot posposar l'acabament d'una novel·la perquè no ha trobat un detall aparentment insignificant, com ara saber quants cavalls tenia el motor d'un avió com el que apareix a L'ombra del Stuka–, escriu de manera constant i regular –com ja es va proposar d'adolescent–, li costa de controlar la tensió en el moment d'acabar una novel·la –aquesta tensió li pot fer perdre cinc quilos i va provocar que fa anys cremés el motor d'una màquina d'escriure elèctrica– i no pot escriure més d'una novel·la alhora.