Los anteriors i Blanca, que ve del camarot.

SAÏD (a Blanca):
Quan te cridi no triguis. Vés; endú-te'l,
a aqueix vell, que si no!... (Reprimint-se.)
FERRAN (a Carles, que va a contestar):
Deixeu.
BLANCA (ídem):
Oh, pare!
CARLES: No, filla, no; què val la nostra vida!
Si indigna veure aquesta gent odiosa!
FERRAN: Oncle!...
HASSÈN: Per qui ho has dit?
SAÏD: Hassèn: aparta't.
(Despreciatiu de cop, després amb
exaltació creixent.)
Vull veure al vanitós com s'estarrufa...
Un gall sense esperons i sense cresta!
Sempre parlant d'honor, i sempre als llavis
posant-se un Déu que a cada instant trepitgen.
Miserable, felló!... Mos fills, veieu-lo:
és de la taifa d'aquells vils que un dia,
hipòcrites parlant d'amor als homes,
nos xuclaren la sang; ni en els estables
nos deixaren un lloc vora les bèsties;
i avorrits com mesells, i a la ventura,
nos llançaren pel món, sens cor, negant-nos
fins per morir en pau un clot de terra.
I pel cap de son Déu, que era ben nostre
lo món que ens han robat! Mes què podíem
esperar d'una gent que, té, mireu's-ho:
(Despenjant lo punyal amb empunyadura
de creu i llançant-lo a terra.)
l'odi unit al perdó; l'anyell al tigre:
lo punyal i la creu tot d'una peça.
(Després d'una pausa, senyalant a Carles.)
I ara escolteu, companys, per sa vergonya.
Mon pare era moresc, amor sentia
a una noia cristiana, i s'uní amb ella
fingint sa conversió; dels dos vaig nàixer.
Apar un Jesuset, la mare em deia.
Sembla una hurí d'hermós, feia mon pare.
I amb sos petons creixia, en tan confosos
versículs del Coran i de la Bíblia,
despertant i dormint barbotejava.
Ma casa era un jardí de prop València:
flors a l'entorn; pertot; fins dintre l'ànima
de mos pares amants quanta ventura!
Ella veia a Jesús; ell al Profeta;
i tan feliços eren, que semblava
com si haguessen fet pau en l'altra vida,
per tant amor atrets, Crist i Mahoma.
Mes la pau era sols dintre ma casa!
Lo record aquí el tinc! Mon pare un vespre
a la mare abraçà, i alçant amb ira
una eina del treball, eixí al defora.
Al fer-se jorn, trucaren. Ai! Poruga
la mare obrí. Qui hi ha? Crits se sentien
pertot: un cos a nostres peus llençaren,
i s'oí: Dona, és ton marit; enterra'l!
Passaren jorns i jorns: un d'ells, tot d'una
la mare em despertà: Fill meu, ja és l'hora!
I, arruixant-me amb sos plors me prengué als braços.
Sols sé que em vaig dormir, sis anys tenia.
Gemecs me despertaren; tot lo poble
vegí a l'entorn a dins d'una galera,
i cendrosa la terra s'allunyava!
La mare em cobrí els ulls; quan altra volta
jo els obrí ja era nit; la mar dormia,
la fetor de la sang, ai, me tapava
i de tants presoners ni un sol ne veia!
I la mare em va dir: Los que mataren
a ton pare, traïdors, fill de ma vida,
també a mi em mataran; de la moresca
raça que els ha enriquit, ni rastre en volen.
Sents los taurons com salten i capbussen,
farts, boteruts, jugant amb los cadavres?
Si et salvessis, mon fill, oh, venja'ns! venja'ns!
Mes, ah! De cop nos revoltà la xusma
de mariners cristians: un crit la mare
llençà de mort: volgué fugir; los monstres
pels cabells l'atraparen. La sang seva
(Blanca sense donar-se compte s'enterneix
i acaba per plorar.)
aquí em saltà. (A son rostre.)
Caigué, i ai! de sos braços
m'arrencaven! Mes ella m'estrenyia,
morint i tot, aquesta mà; ses ungles
m'entraven a la carn: Fill, venja'ns! venja'ns!
I els monstres l'aixecaren, i a les ones
la llençaren rient, i com surava,
venja'ns! cridant, d'un cop de rem li obriren
lo cap pel mig i s'enfonsà entre escuma!
(Molt despreciatiu.)
I aquí els teniu, que els fem horror! Les hienes,
los lladres i assassins bé ho som nosaltres!
Ells... coloms sense fel, ànimes pures,
cors de nin, tot amor, sants de retaule!
BLANCA (Sanglotant.):
Pare! ah! Pare!
CARLES: Què, filla?
BLANCA: Déu meu!
CARLES (amb indignació): Plores?
SAÏD (amb marcada sorpresa):
Qui plora? (A part.) Com! Aquesta dona!
FERRAN (amb dolçura):
Blanca!
CARLES: Tu! Pel que ha dit! Per esta gent!
FERRAN (a Carles): Deixeu-la.
CARLES (horroritzat):
Oh!
SAÏD (capficat. A part.):
Plora... i és cristiana?
MALEK: Saïd: mira
que el patró no ha dit res...
SAÏD: Què se m'en dóna!
Prou per avui: ja és nit. Apa, emporteu's-el.
Demà serà un altre dia.
HASSÈN (a Malek):
Què murmures?
Que us en aneu ha dit!
MALEK (a part): Ja parlaria
si a mi em deixés... Mes ell no en sap. (A Ferran)
Au, puja.
FERRAN: Calma, oncle. Blanca, Hassèn, adéu!
(Des de mitja escala a Hassèn amb ironia.)
Que visca lo gran Saïd.
HASSÈN (a part):
Oh! Quina ràbia!


(Acte I, escena XV de Mar i cel, dins Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 32-35)