–Ja sabem que vostè no és amant d'interviús; però procurarem ser breus i poc molestos.
–Veu? Això és veritat –amb sa amabilitat característica va contestar-nos el mestre. Quasi li diré que'm fa por, això de les converses que després es fan públiques.

–Ho creiem perfectament; vostè és massa bo, don Àngel, per seguir la veta a un reporter que, en aquest cas, es fa indiscret a cada pregunta. Nosaltres no venim amb la intenció de preguntar; sols desitgem saber, i això ho hem aconseguit sense molestar-lo a vostè.
–Ja m'agrada això. És a dir que?...

–Res, que ja ho sabem tot. Hem tingut l'astúcia d'esperar-nos que vostè sortís de casa per pujar nosaltres, i aprofitant la seva absència i sorprenent la bona voluntat de les noies —com vostè les anomena— i de l'esposa del senyor Aldavert, ens hem enterat de lo que volíem, hem pres bona nota de coses interessants per al públic, i ara sols ens manca l'assentiment de vostè perquè pugui complir amb sa missió el company fotògraf amb qui tinc l'honor de visitar-lo.
–Caramba, caramba, com s'han espavilat... Escolti: i si fèiem una cosa? I si fos jo el que preguntés a vostè?

–Sería cas nou i ben original, sobre tot, si jo sapigués contestar-li, cosa que ho dubto.
–Ja veurà, digui: Què hi ha de teatre català?... Apa, apa, contesti.

–Ara si que'm posa en un compromís, don Àngel!...
–Apa, home, que vostè ho sab tot. Ningú ignora que a casa seva és una borsa de teatre... Expliqui's.

–Sí, li diré tot lo que hi ha de teatre català: doncs miri, don Àngel: té de sapiguer que de teatre català... no hi ha res.

L'il·lustre dramaturg fa que no amb el cap, com volent dir: "Tu sabs quelcom i m'ho amagues", i, després de treure's les ulleres, bo i desentelant-les amb el mocador, diu:
–Tiri, home, tiri, que no ho publicaré en cap diari, jo. Digui lo que sàpiga.

–Ja veurà... Sé que ha tornat de l'Empordà la companyia d'en Pous i Pagès, i que ara prepara una nova tournée... Sé que en Casals corre per aquí cercant figures per fer La reina jove als "Campos" de Lleida... Sé que la Fremont i en Tor han reformat la companyia i es proposen fer una bona campanya per les principals poblacions del principat... Sé que en Santacana, amb la Verdier, la Mestres, en Ballart i altres bons elements, han donat sis funcions, amb èxit, a Igualada... Sé que...
–Bé, però, i de preparatius per a la temporada de català aquí a la capital, què?

–Doncs... sols sé que l'Ajuntament, en els nous pressupostos ja aprovats, té consignades trenta mil pessetes per subvencionar el Teatre Català.
–I qui serà empresa? Creu vostè que'l Sindicat?...

–No; el Sindicat no vol tornar a actuar d'empresari; ho sé de bona tinta.
–I doncs?

–El Sindicat, lo que potser farà serà prestar el seu concurs a l'empresa que's faci digna de la subvenció, quedant-se aquesta en completa llibertat d'explotar la temporada al seu gust.
–Ja m'agrada. Jo sempre he opinat que l'empresari té'l dret de defensar-se fent el genre que més li convinga, però, això sí, sense profanacions.

–I com vostè deu opinar tothom, don Àngel. En aquest sentit vaig parlar jo un dia amb un dels propietaris de Romea, el senyor Roqué.
–Ah sí? I què, què opina aquest senyor? Té algun projecte?

–En té diversos de projectes: primerament farà obres colossals en l'edifici...
–I contractarà una companyia catalana, oi? Jo he sentit a dir que...

–Això no m'ho va assegurar. Ell em va dir, i així ho crec, que no ha volgut suprimir el títol de Teatre Català al Romea, perquè té esperances que, més o menys aviat, aquest edifici ha de tornar a ser el casal del teatre de la terra. Actualment no té compromís amb ningú per a la pròxima temporada d'hivern. Va preguntar-me com estaven d'obres fetes els autors catalans, i jo vaig contestar-li tot lo que sabía.
–Creu vostè que tots ens donarien obres? –va dir-me, i jo, calculi de quina manera vaig fer-li l'article!– És a dir que ell?... —va seguir preguntant amb afany don Àngel.

–Vaig veure'l molt decantat a treballar a favor de la causa del Teatre Català; va dir que aquest era el desig d'ell i dels seus companys d'empresa; va demanar-me datos per a la formació d'una bona companyia, li vaig citar noms... i res més... sap?
–Ja ha dit prou, home, ja ha dit prou. Veu com jo tenía raó de dir que vostè sabía quelcom?

–Al parlar de vostè, amb el senyor Roqué, vaig dir-li que podia confiar amb una o dues obres... Com ho té això?
–Ah, sí; miri, veu aquests papers? Doncs contenen el primer acte d'un drama que ara tinc entre mans.

–Com se'n diu? –vàrem interrompre.
–Jesús que torna; tindrà tres actes i serà d'època actual.

–Els diaris van publicar la noticia que aquesta obra vostè ja l'havia portada a Madrid perquè l'estrenés la Guerrero.
–És lo que li deia d'això dels interviús. No sé d'ont se les treuen els periodistes aquestes noves. Ja és cert que jo tinc destinada una obra per a la Guerrero, qui, amb l'amabilitat de sempre, me la demana a cada moment, però no he compromès cap data. Hi treballo, i quan la tingui feta...

–I les altres que té en cartera? La que escrivia pel Sindicat?...
–Sí; la tragèdia Indíbil i Mandoni; la faig en vers; ara la tinc parada, i això que'm falta poc per acabar-la.

–Crec que té dues obres més, inèdites, oi?
–D'acabades, cap. Si n'hagués tingut una de llesta, ja l'hauria entregada al Sindicat, perquè això ja vaig dir-ho als de Madrid i a tots els que m'han demanat obres.

–Aquestes dues obres de que he parlat deuen ser...
–L'una és Per dret diví, obra de monarques i revoltes, i l'altre és El món blau, obra de gent de la classe baixa, que's desenrotlla entre obrers de vestit blau; d'aquí ve'l títol.

–Seria interessant saber l'assumpte d'aquestes obres, tant diferents d'una de l'altra, però no li volem preguntar perquè ja hem comès prou indiscrecions.
–Sí, deixem-ho estar, si li sembla.

I don Àngel, posant-se una cama damunt de l'altra i tornant-se a calar les ulleres, després d'una petita pausa va dir-nos:
–I no hi ha res més de nou?

–Sí; acabem de llegir que a New-York, a Bòston, li han estrenat la seva Maria-Rosa en anglès; ho sabia, això, vostè?
–Aquí tinc una carta del traductor que m'ho comunica.

–Qui és el traductor?
–Miri, aquí hi ha els noms; en Marburg i en Gill Patrick. Són els mateixos que van traduir-me Terra baixa.

–I no li han estrenat res més, per l'estranger, don Àngel?
–Sí; fa pocs dies, per la premsa francesa, vaig enterar-me que a Alemanya s'ha estrenat La filla del mar, que alli ho titulen Cadena d'amor... o una cosa aixís.

–A quin punt de la nació?
–No sabria dir-li-ho, veu? No'm recordo ara...

Aquest és el nostre poeta, amb aquesta senzillesa que contrasta tant amb la grandiositat de l'autor de Mar i cel.


(Salvador Bonavia: "Els nostres artistes en la intimitat. Don Àngel Guimerà", El Teatre Català, núm. 57, 29 de març de 1913, p. 207-210)