"Pere Gomila és molt jove. No ho dic com a elogi -al cap i a la fi això no és mèrit seu- ni com a acostumada justificació de mancaments. Ho dic, ni més ni pus, a títol de notícia, perquè el lector pugui imaginar una fesomia versemblant de l'autor dels poemes que segueixen i trobi una mica de coherència entre l'aire de maduresa reposada, greu, i les agosarades radicalitats -un cert deler, a vegades, d'"épater le bourgeois"- que en aquests poemes es barregen.
A més de molt jove, Pere Gomila és menorquí. Nadiu d'Alaior, la vila de blancor espurnejant i aturonada cap al bell mig de l'illa. Son pare, escriptor modest i honest, és també poeta. Dues dades més a tenir presents a l'hora de dibuixar el perfil. Perquè si el fet de comptar amb una tradició casolana d'afecció a la poesia, no menys ho és el fet d'ésser menorquí. [···]
La recerca -i la troballa- de l'expressió -aqueix "idioma poètic" al qual em referia- es fan patents a Regió afòtica. El poeta considera seriosament el propi ofici d'alquimista dels mots i elabora a consciència el seu llenguatge. Fins i tot quan s'equivoca -i alguna vegada, molt poques, s'equivoca- l'error li pervé per via legítima. És a dir, a conseqüència d'una manipulació profunda i honesta de la matèria expressiva. Pere Gomila és molt poeta, té un instint molt segur del treball del poeta. Vegeu, si no, els estramps d'Intermezzo, tan serenament elaborats, on són abundosos els versos que en diem "antològics" per ells sols; els versos que llegiu i rellegiu per assaborir-ne la perfecció i la bellesa autònomes, gairebé alliberades del context.
Molt poeta, doncs, i molt jove. D'aquí la barreja de maduresa i de gosadia que abans esmentava. El temps fugisser, la soledat, el desencís, són els motius constants de Regió afòtica. Els temes habituals a una veu novella; tractats, emperò, amb ferma i ben segura lucidesa.
En el fons, Regió afòtica és un continuat poema d'amor: amor a l'estimada, amor a la terra, a l'illa. Part d'amunt del sentiment de l'absurd, de les frustracions, dels neguits. Mai no oblidaré la veu d'en Pere Gomila -extraordinari lector dels seus propis versos- recitant amb duresa, amb ràbia i amb esperança el Nocturn per a una illa davant un públic enfervorit i jovenívol:

Ara direm el nom que s'escau
-i la terra i la pàtria-.

A molts ens va caure qualque llàgrima, evidentment.
¿Cal afegir que som en presència d'una de les veus més netes i més fondes de la més recent poesia illenca?"

(Josep M. Llompart. "Presentació" del llibre Regió afòtica. Palma: Moll, 1978, p. 7)

* * *

"No sé si és ben bé de ver, però és cert que a en Pere Gomila, se'l coneix avui com el poeta de Menorca, i s'ho té ben merescut. Per algunes raons: la primera, perquè la qualitat del seu treball no és discutida; segona, perquè, malgrat el tòpic, Menorca no és terra de poetes, per molta poesia (?) que -diuen- navegui l'illa; després, perquè en Pere és un home perseverant, entossudit a escriure i a llegir poemes, factors fonamentals per arribar a doblegar els mots hirsuts i plegar-los en solcs de versos. [···]
...I aquí vénen vint-i-dos poemes de versos estramps, de perfecte decasíl·lab català, farcits de paraula rica, pouada del doll pregon de l'idioma, sense renúncies, com ha de ser, to comunicant una desitjable sensació de normalitat; ben païdes i assimilades les lectures dels mestres (ressons de Carles Riba, de Miquel Martí i Pol, sobretot i sobre tots).
I un títol, CRISTALLS, que són miralls que retornen el joc arran de carn, la llum i la joia d'un clar esperit lúdic, eròtic, mediterrani "amor sense paraules", de pell suada i de contorns perfectes, a prop d'una mar-invitació a la Vida, a la Bellesa, la Festa dels déus, anunciada per oracles embriacs, la Follia...
Entrem, doncs, amics, com a lectors, a tastar el gust feliç dels translúcids CRISTALLS, intenses experiències que el fet de viure cristal·litza."

(Joan F. López Casanovas. "Introit" al llibre Cristalls. Ciutadella: Xibau, 1984)

* * *

"Prologar la poesia d'en Pere Gomila és per a mi una honra. M'agraden els seus versos i m'estimulen a presentar-los. Vet aquí la meva raó, ben senzilla. Els colors de l'edat és un llibre de poemes molt madur i elaborat, gratificant per a mi que, com qualsevol lector atent i sensible, em comunica tant i em suggereix encara més que no em puc estar de manifestar-ho.
Els motius pels quals Els colors de l'edat m'agrada són molt simples: parla de nosaltres mateixos -dels nostres sentiments, de les nostres cogitacions- i ho fa amb elegància, amb exquisidesa. Aquesta és, crec, la funció bàsica de la poesia. En una societat tan tecnificada, on les mesures, les quantificacions i les normes ho uniformitzen tot, la poesia cerca el canvi, l'aspecte efímer del temps, la brevetat i la caducitat de les coses i de l'home. Despreocupada de les veritats últimes i de les relacions constants de la natura, la poesia ens relata la meravellosa mobilitat, l'exuberant aparença del món, vull dir, la realitat més tangible i més propera als homes, la desconcertant varietat de formes. No us penseu, per aquest camí igualment s'arriba a la profunditat del pensament, com a les diverses possibilitats dels sentits. [···]
En Pere Gomila ens parla de nosaltres mateixos, és a dir, dels errors humans, de l'experiència penosa i joiosa de viure, del goig momentani, sobretot dels records. D'aquesta estranya capacitat que és la memòria. Tota la nostra imperfecta i interessant naturalesa humana és emmarcada en la construcció del poema com una estructura bella i equilibrada. La bellesa de l'acte verbal que és el poema contraresta com una paradoxa la negativitat del món. Per aquest motiu, a vegades, llegim més l'espai que queda en blanc que no la lletra, allò no dit i tanmateix present, de manera que l'obra del poeta amb la seva coherència expressiva ens fa descobrir la incoherència del nostre esperit.
Què pot un poeta amb les seves paraules? Crear un món ideal, mirall de l'ànima. Soscavar el món real per transformar-lo. Evocar un món perdut i perpetuar-lo. Celebrar un món generós, espai dels sentits i de la intel·ligència. Tots alhora. Potser són objectius massa ambiciosos. Tanmateix la poesia d'en Pere Gomila ens remet a les qüestions més essencials sense abandonar la materialitat del cos, la immensitat i immediatesa del mar, sense deixar d'acostar-nos al paisatge viu i modulat de la mirada."

(Francesc Florit. "Pròleg" al llibre Els colors de l'edat. Maó: Institut Menorquí d'Estudis, 1992, p. 3-4)