La filòloga Elena Gavarró i Buscà (Barcelona, 1968) va debutar amb la novel·la Viatge a Zungaza (2013) i ara torna a publicar després d'haver guanyat el premi Joan Marquès Arbona de la Vall de Sóller amb Sota terra, publicada per Documenta Balear.

L'obra està ambientada a finals del segle XIX a la localitat fictícia de Santa Àgueda, propera a Barcelona. Gavarró mostra la vida rural i social de l'època salpebrada amb elements històrics, com ara l'anarquisme i Alfons XIII. Però la trama central, que podria ser contemporània, és un triangle format pel Jofre (un noi de psicologia complicada a qui els pares, en no poder mantenir-lo, cedeixen a una tieta amb diners), la Mariagna (una noia bonica) i el Climent (jove professor de piano d'ella). A més d'altres personatges, com ara l'oncle Amadeu, el Sebastià (beneit del poble), el jutge Grau...

"L'origen, la primera llavor, parteix del Jofre. Aquest personatge s'inspira en un noi amb qui fa anys mig sortia. Ell m'utilitzava al seu gust –després me'n vaig adonar–, i jo, que n'estava enamorada, no podia ni fixar-me en un altre home. Amb els anys, vaig veure que allò havia estat com un segrest. Aquesta va ser la primera llavor de tot plegat", confessa l'autora. I és que el Jofre segresta la Mariagna, una part de l'obra que connecta amb referents com ara El coleccionista, de Wyler; la sèrie You i una novel·la com ara El soterrani, de Sandrine Collette. "Vaig acabar humanitzant una mica el personatge del Jofre. Una lectora em va dir que el que més l'havia frapada és que al psicòpata quasi l'entens. Si he aconseguit això, em dono per satisfeta." [...]

És una novel·la breu, de 157 pàgines, amb canvis d'escena constants, bifurcacions narratives i un psicòpata dins dels cànons, però una mica diferent. "He trigat més de sis anys a enllestir-la. Una bona novel·la té molts elements a tenir en compte: els personatges, la trama, el nus narratiu, la intriga... Si, a més, se li vol donar un rerefons, una lectura més profunda, caldrà més temps encara. Al meu entendre, una bona novel·la no es fa en un any."

(Lluís Llort: «Un psicòpata diferent», El Punt Avui, 3 de juny de 2019)

***

—Situa la història de Sota terra al segle XIX. Per què?
—Va sortir així. Però et confesso que el que és la trama central sí que hauria pogut ser en una altra època, en un altre lloc. Però en el moment que ho vaig imaginar va ser en el segle XIX.

—La novel·la va obtenir el premi Joan Marquès Arbona de la vall de Sóller, a Mallorca. Els premis ajuden a fer-se un lloc al mercat?
—Sí, perquè si no és molt difícil. Hi ha molts bons escriptors que els resulta molt difícil que els coneguin o els comprin. I la meva idea va ser presentar-me a un premi i el vaig guanyar per unanimitat del jurat i molt contenta. [...]

—I també va usar una mica d'experiència personal.
—Un periodista em va preguntar dels tres personatges principals, el Jofre, el Climent i la Mariagna, en què m'havia inspirat. I li vaig explicar que el Jofre, que és el personatge psicològicament més complex, s'inspirava en un noi amb qui havia mig sortit. Però agafo alguns trets de la persona i després el personatge pren entitat pròpia i va més enllà.

—Amb sis anys treballant-ho, s'acaba convivint amb els personatges?
—Al final me'ls crec. García Márquez, de vegades, quan se li moria algun personatge se n'anava a plorar a l'habitació. I jo arriba un moment que me'ls creia, que eren quasi reals, i crec que això es transmet una mica al text.

(Dolors Moreno: «Elena Gavarró: "Arriba un moment que els personatges són quasi reals"», Diari d'Andorra, 12 de juliol de 2019)

***

—Hi ha un moment a la novel·la que la víctima de la història es pregunta per què li passa el que li passa. Com és possible que el concepte de culpa arreli en les víctimes?
—És curiós que les víctimes moltes vegades senten culpa, per exemple, està estudiat que en les violacions la culpa i la vergonya acompanyen a la víctima d'aquests actes. De fet, en diferents circumstàncies negatives una persona es pot preguntar si ha tingut la culpa. Vist des de fora crida l'atenció, però dins la ment de la víctima és un sentiment habitual.

—M'agradaria preguntar-te com és possible que algú pugui sobreviure a unes circumstàncies tan terribles com les que s'expliquen a la novel·la.
— Crec que les persones, quan pateixen circumstàncies molt negatives, traiem un instint de supervivència que ens fa tirar endavant, i, en casos en què pensàvem que no ens en sortiríem, al final ens en sortim. En el cas de la novel·la, el personatge té un punt de bogeria, una al·lucinació que l'ajuda a tirar endavant. En aquest sentit, m'agradaria recordar una frase del poeta Heine que deia que potser la bogeria no sigui altra cosa que la saviesa mateixa, que, cansada de veure les vergonyes del món, ha pres la intel·ligent resolució de tornar-se boja. És a dir, que en circumstàncies molt dolentes, la pròpia intel·ligència fa que un es pugui acabar tornant una mica boig i, de vegades, pot ajudar a passar un moment dolent. Crec que és un tema que encara s'ha d'estudiar molt, però crec que aquest punt de bogeria pot sorgir en certs moments de desesperança de l'ésser humà.

(Josep Masanés: «Indagatòria núm. 13. Elena Gavarró», Sonograma Magazine, 23 d'abril de 2024)