Hi ha novel·les històriques que ens desplacen a un altre temps i a un altre espai però hi ha novel·les que, a més, ens fan retornar al present i és aleshores quan, com per art de màgia, quedem astorats en adonar-nos que malgrat el pas del temps, en l’essència, seguim allà mateix.

Aquest és el cas de Sota Terra, XXVIè Premi Joan Marquès Arbona de narrativa de Vall de Sóller, la segona novel·la d’Elena Gavarró, que ens transporta a la Catalunya del darrer quart del segle XIX. És aquest un context, com l’actual, de grans canvis: una Barcelona que comença a eixamplar-se amb l’esclat de la industrialització i el modernisme; que és a punt de fusionar-se amb les vil·les de Sarrià, Sants o Sant Andreu; una època on conviuen grans fortunes, com les dels Güell o com la de la família d‘un dels protagonistes, amb una gran part de la població que viu en condicions extremadament precàries, malnodrida i amb un nivell d’analfabetisme que frega el 40%. 

L’atmosfera inquietant a través de la qual es desenvolupa la trama ben bé podria donar pas a una sèrie de televisió, de tres capítols per exemple. En una Catalunya complexa on l’empremta de les guerres i matances entre liberals, partidaris del comerç i la uniformització estatal i els carlistes, aferrats a les maneres de fer de tota la vida i a una visió confederal de l’estat, Sota Terra ens planteja una història entre enigmàtica i aterridora. Amb un estil planer, clar i directe, dibuixa diferents retrats psicològics la responsabilitat dels quals cada lector haurà de situar quan en descobreixi el desenllaç.

En el seu conjunt una lectura que rodoreja, on no hi sobra res, perquè està destil·lada, amb paciència i treball, amb aquella cura pròpia de qui coneix i estima l’ofici d’escriure.

Però si per homes i dones és una societat dura per les extremes condicions laborals de fàbriques i tallers, en una Barcelona que Pla definia com un oceà de luxúria, per la distància que hi havia entre els que anaven al Liceu i els que hi vivien just a tocar, amb unes diferències de classe escandaloses, per a les dones ho era doblement pel fet de viure a la vegada sotmeses a la dominació d’una societat rígidament patriarcal. És cert que aleshores comencen a aparèixer els primers reclams d’una societat igualitària, com és el cas de la meva tia rebesàvia, Martina Castells, que fou la primera dona Doctorada en Medicina a Catalunya i a l’Estat espanyol, o com el de les primeres sufragistes, però és obvi que tan sols eren les primeres esquerdes d’un mur patriarcal que ara, tot i estar mig enrunat, encara segueix dempeus.

(Sunyer, Roger. «Sota terra, més enllà del misteri», Alambins, juny del 2019)

* * *

Sota terra és un thriller psicològic ple d’ombres, com els personatges que el protagonitzen, com el forat on el Jofre reté a la Mariagna i com la societat on viuen tots ells. A la novel·la hi ha però altres personatges importants, com el Climent, el professor de piano de la Mariagna, l’oncle del Jofre o la mare de la Mariagna. Tots ells perfils molt treballats, i en molts casos contraposats, que evolucionen a mesura que avança la història. Sota terra és una novel·la curta plena de ritme i intensitat [...]. Amb un estil planer i directe, que veu de les influències de Rodorera i Sánchez Pinyol, Elena Gavarró és una nova veu dins la narrativa catalana que ha vingut per a quedar-se. 

(Garcia, Laura. «Sota terra», Plataforma 80 Grams, febrer del 2020)

* * *

Si de buen principio parece una historia de aventuras con un registro oral y juvenil, poco a poco la trama nos invita a reflexionar sobre la ética y moral de nuestras vidas. Es un estilo depurado, sin artilugios. Un buen trabajo de los personajes y la parte emocional de estos me parece muy bien resuelta, puesto que la autora logra crear empatía hacia ellos. De una manera vivaz, los detestas o los adoras.

La autora «apunta maneras» y no dudo en asegurar que estamos ante una caja de sorpresas de la literatura catalana... ¿Con qué más nos deleitará?

(Trabal, Sonia. «Lecturas del Merbeyé: Viatge a Zungaza», La fada de Sarrià, juny del 2014)