L’havia vist de sobte, entre els arbres, prop del camí, avançant i aturant-se per moments. Amb la punta del peu va retenir la sargantana, la va agafar, i la va enganxar a terra amb quatre de les agulles que sempre duia a la butxaca de la vella però elegant armilla que feia servir per anar a la muntanya. Després va treure un ganivet de darrere els pantalons i la va obrir, en incisions rectilínies. Va agafar un llumí, el va encendre i el va acostar al cos: el cor, els ronyons, els budells..., semblaven moure’s a espasmes fins que tot es va aturar. Aleshores la va llençar al riu. Va mirar l’hora al rellotge de cadena que duia en una butxaca: dos quarts de vuit, havia ja d’anar fent camí. Ho havia deixat clar l’oncle Amadeu quan set anys enrere, amb dotze anys, l’havien portat a la casa: calia estar a les hores als àpats, encara que l’home no baixava a menjar amb ell gairebé mai. [...]

El Pere, que esperava fora, va desfermar el cavall en veure’l sortir, i va ajudar-lo a pujar a la berlina, adonant-se per la cara de l’ancià, que les coses no havien anat bé, però ni l’un ni l’altre no van dir res. Van avançar silents entre els prats, les arbredes, els camps de blat i ordi, entre les masies i algun riu. Tot i les punxades de dolor que tenia a les cames, l’ancià feia el cor fort pensant en el nebot que hi havia a casa i a qui hauria de donar la nova. També ell havia tingut un disgust amb l’Enriqueta, feia ja molts anys, rumiava, i ara l’Enriqueta estava casada, encara que mal casada, i tenia tres fills; “qui sap, potser de tant en tant se’n recorda de mi...”, no se’n va poder estar de pensar. Ara i adés notava el sotragueig de la berlina, fins que per fi el camí va esdevenir més planer. Quan van arribar a la casa ja vesprejava. “Al Jofre li diré que amb els anys ho veurà diferent i que potser trobarà una altra dona, encara que no hi insistiré en el fet que només és un potser”, va acabar concloent. [...]

Quan aquell vespre l’Eulàlia va entrar a l’habitació de la Mariagna, es va deturar a mirar-la perquè la noia, asseguda davant del tocador, es pentinava el cabell un i un altre cop; després deixava la pinta i agafava el raspall; i al cap d’uns minuts tornava a deixar el raspall i agafava la pinta: sense acabar mai. L’Eulàlia va abaixar el cap, vençuda.

Al seu davant la Mariagna no se n’adonava. Es pentinava un i un altre cop per estar bonica i arreglada.

Feia només una estona que, ajaguda al llit, sense esma d’aixecar-se, rumiava que algun dia, tard o d’hora, hauria de sortir i trobar-se a la gent del poble, al carrer, ben de cara... l’Assumpta, l’Engràcia, el fill del batlle... no sabria què dir-los i es moriria de la vergonya... però aleshores havia pensat en el noi d’una família molt coneguda, ben plantat i de bones maneres, potser fill d’un rei, que coneixeria un dia, que la tractaria molt bé, i no deixaria que ningú es rigués de la seva sort –ningú volia dir ningú–, i ja s’oblidaria per sempre aquell malson: farien un gran casament i allò d’ara només seria un capítol passat i esborrat de la seva memòria i de la memòria del poble.

I ara calia que es pentinés un i un altre cop els rínxols deixats anar, pensava, per tenir-los bonics i resplendents quan arribés el moment.

La mare es va asseure al llit, notava que els ulls li cremaven mentre veia que la seva filla no acabava mai. “Per què ens ha hagut de tocar a naltros?”, es preguntava, “no n’hi ha hagut prou a perdre l’honra, que ha hagut de perdre el senderi...?”, i va recordar el que li havia dit l’antic mossèn, mort ja feia anys: “Tots tenim la nostra creu i hem de passar el nostro calvari”. [...]

(Sota terra. Palma: Edicions Documenta Balear, 2019)

***

[...] —Ostres! —vaig dir jo al·lucinat de poder veure aquella ciutat com si la tingués al davant.  Vaig obrir els ulls i me’ls vaig fregar. Vaig mirar al meu voltant: la meva habitació seguia igual que sempre: amb l’armari al costat de la taula de sota la finestra, la cadira de davant de la taula, el llit a sota meu, i els prestatges de la paret de la meva dreta. Era molt petita, però hi cabia tot el que hi havia de caber. Vaig tornar a tancar els ulls un moment i davant meu va aparèixer de nou aquella bonica ciutat,— Zungaza fa patxoca —vaig dir.  

La Liona somreia al meu davant. 
—T’he transmès telepàticament el que és Zungaza —va dir.  

Quan vaig tornar a tancar els ulls, Zungaza ja no hi era.  
—Mentalment em canso quan faig aquestes coses, i porto una època dura... —va fer— pensa que he canviat de civilització, de gent, de tot... 

Em va saber una mica greu per ella. Jo mai havia anat més lluny que a Menorca, on hi havia passat un estiu, però imaginava que tots aquells canvis per a ella devia ser durs.  
—I tots són tan educats com tu? —li vaig preguntar sense dir-li que la trobava una mica massa educada i tot. 

Va somriure. 
—Sí —va fer ella— tenim una manera diferent de relacionar-nos... no som tan explosius com aquí... 
—Explosius? —vaig preguntar jo sense saber a què es referia. 
—Sí, som menys explosius... amb la nostra manera de relacionar-nos els sentiments acaben sorgint de forma natural... no necessitem expressar-ho com a la Terra. 
Jo no l’acabava d’entendre, però vaig decidir no donar-hi més voltes. [...]

Jo ja n’havia tingut prou. El meu cor no estava per a més ensurts.  
—Mira, Liona, em sap greu, però ni el Laberíntic ni jo ja no ens sentim segurs aquí, ens fa 
por que un dia es giri la truita pel que sigui i que tornem a veure’ns en un embolic. Hem parlat de marxar en uns dies... en una setmana si et sembla bé –la vaig mirar amb intensitat—, igualment ja no podíem allargar-ho gaire més... falten divuit dies per a l’octubre... —la vaig mirar als ulls abans de dir amb tota la naturalitat que vaig poder– ens hi pots acompanyar. 

Es va quedar callada i em va mirar. 
—Deixa-m’ho pensar... 
—Pensa-t’ho —vaig contestar-li—. Quan ho tinguis decidit, m’ho dius. 

No hi vaig insistir. Em semblava que era massa demanar que renunciés al seu món per venir amb mi. [...]

(Viatge a Zungaza. Barcelona: La Busca Edicions, 2013)