Escrivia en castellà. Vull dir que l'aire del seu català és castellà. Tingué la desgràcia de viure, no solament en el punt més baix de la decadència, sinó en el moment del barroc més desenfrenat. De tota manera, hi ha moments en què el guix del barroc pot a penes dissimular la seva desvergonyida i impressionant vitalitat. És un llenguallarg. De vegades, escriu un català directe, truculent, d'una violència extraordinària. Igual que Jaume Roig, que escriví sobre coses esborronadorament grolleres, el Rector arriba a extrems d'una violència inhabitual. El sonet XV (de l'edició de Barcelona de 1840) és molt bo.

(Josep Pla. Notes disperses, Barcelona: Destino, 1969, p. 227-228)

* * *

El rector de Vallfogona fou sempre un home del seu temps, d'una època de transició en molts aspectes semblant a la que vivim. Per això, a quatre segles de distància i en un món tan diferent d'aquell, en tants altres aspectes, la poesia de Francesc Vicent Garcia ens apar tan actual, tot i la càrrega de castellanismes que arrossega, el devessall de cites mitològiques, que suporta i que semblen del tot fora de lloc, perquè no les entenem, i la pompa literària pròpia del barroc, tan lluny de la simplicitat dels nostres gustos i de la nostra manera de parlar. Sense concessions al "vallfogonisme" tan desacreditat, hem de reconèixer i admetre que l'obra autèntica del Rector-poeta, recollida pel Dr. Rossich en les pàgines que seguiran, conserva encara vigència i resulta entenedora per a la nostra gent, perquè és una poesia humana, realista, directa, franca i planera, que no fa escarafalls a les veritats més crues, sense eufemismes ni hipocresia, i que sovint afronta els problemes del fracàs, de la frustració i del desengany, suggerint el retorn a la natura, a la soledat i al penediment, com a remei de tots els mals del segle. Doncs bé, aquestes són també, a les acaballes del segle XX, les tendències i les inclinacions dels nostre món.

(Roger de Belfort. "Al llindar", dins Antologia poètica, Barcelona: Fundació Roger Belfort, Altés, 1985, p. 9)

* * *

L'èxit de la seva posició poètica fou rotund, inevitablement triomfant. La seva fama (recolzada, sí, en una personalitat inquieta i una irreprimible propensió a la broma) es deu, sobretot, a l'oportunitat i l'eficàcia de la seva obra. Creure una altra cosa és ignorar l'evolució paral·lela que segueixen altres literatures integrades en el marc estatal de la Monarquia hispànica.

(Albert Rossich i Estragó. "Pròleg", dins Antologia poètica, Barcelona: Fundació Roger Belfort, Altés, 1985, p. 11)

* * *

Francesc Vicenç Garcia [...] és un home del poble (fill de pescador), però, a la vegada, d'alta volada intel·lectual, cosa que li permetrà d'enllaçar la línia més popular amb la línia més avantguardista de la literatura catalana i presentar, de bracet, els dos tons (cultura "sublim" i cultura del poble) en una admirable conjunció. El resultat és una obra eclèctica, intel·ligent i divertida, audaç i emocionada.

(A. Massip i J. F. Massip. "Aproximació a la figura de Francesc Vicenç Garcia", dins Comèdia Famosa de la Gloriosa Verge Màrtir Santa Bàrbara, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1987, p. 5-6)

* * *

"En qualsevol escrit del doctor Garcia, tant si és en vers com si és en prosa, hom veu sempre l'home dotat de grans disposicions naturals per a la poesia; enginy claríssim, imaginació viva, ferma memòria i expressió fàcil i promta; com també s'hi endevina l'home d'estudi, ple d'erudició de tota mena, versat en el maneig dels clàssics grecs i llatins, amarat de mitologia fins al moll dels ossos, i d'un domini tan gran sobre la rima, que talment es complaïa a desafiar les dificultats que ofereixen les consonàncies més extravagants i escasses.

Quan es consideren reunides en un sol home tantes gràcies "gratis datae" i tants coneixements adquirits a còpia d'estudi, és quan sembla un xic migrada la tasca poètica del doctor Garcia, almenys la coneguda fins ara; puix es veu ben bé que el resultat no correspon al cabal de talents de què disposava."

(Mn. Ramon Corbella. El Rector de Vallfogona i els seus escrits, Barcelona: Altés, 1976, p. 93-94)

* * *

La recepció i influència d'aquesta impressió fou clau al set-cents, ja que condicionà l'estil de bona part de la producció poètica en català, de manera que la tradició vallfogonesca perdurà al llarg de tot el segle XVIII i fins ben entrat el XIX. Diversos membres de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (com Agustí Eura o Pere Serra i Postius, entre altres) manifestaren la seva admiració pel que consideraven «Fènix de la poesia catalana», fins arribar a expressar a principis del segle XIX (1804-1805) la voluntat de reimprimir les seves obres revisades o fins a escollir-lo com a autoritat en el diccionari que l'Acadèmia havia projectat de fer l'any 1769, que fou reviscolat el 1790 i que acabaria essent el Diccionario catalán-castellano-latino d'Esteve, Bellvitges i Juglà.

(Mireia Campabadal. "Presentació de 'La Armonia del Parnàs' del rector de Vallfogona", Estudis Romànics, núm. 24, 2002, p. 390-392)