Francesc Vicent Garcia fill de Francesc Garcia i Margalida Ferrandis va néixer a Saragossa l'any 1579. Suposadament cursà els estudis eclesiàstics a Barcelona, tot i així el 1605 fou ordenat sacerdot de Vic, on va exercir de secretari del bisbe Francesc Robuster. Dos anys després, guanyà per concurs la rectoria de Vallfogona de Riucorb, on va romandre fins al 1621. Aquest mateix any, fou nomenat secretari del bisbe de Girona Pere de Montcada. El 1622 es doctorà en teologia al Col·legi de Sant Jordi i Sant Maties a Tortosa. Va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de setembre de 1623.

Al llarg de la seva vida va fer diverses estades a Barcelona (on era assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau), a Girona (on al 1621 predicà a la catedral en les exèquies de Felip III de Castella), a Tarragona, Lleida i Cervera. Es diu que cap al 1622 va fer un viatge a Madrid a petició del rei Felip IV que donà lloc a nombroses anècdotes, cap de les quals amb fonament real. Tampoc no hi ha res de cert sobre la seva suposada amistat amb Lope de Vega ni sobre l'intent d'enverinament a Saragossa causat per cortesans envejosos de la seva fama.

Francesc Vicent Garcia és considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que reuneix tots els gèneres, va inaugurar una escola literària que va durar fins ben entrat el segle XIX, quan la crítica literària d'aleshores el va considerar culpable d'haver castellanitzat la literatura catalana. Ja en vida va poder gaudir d'una gran popularitat que donà peu al fenomen que es coneix com a "vallfogonisme" (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l'època). Arran d'aquest fenomen sovint se li han atribuït composicions de caire groller que algun intel·lectual de l'època havia signat amb el seu nom per desviar responsabilitats.

Com a poeta seguí els models dels autors castellans del moment, tant en l'aspecte formal com en la temàtica (satírica, burlesca —pornogràfica i escatològica— i religiosa). Utilitzava un llenguatge molt castellanitzat, artificiós, elegant i ple d’ironia i de tòpics literaris (en aquest aspecte sovint se l'ha comparat amb Quevedo). Entre les poesies més conegudes destaquen: A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, Epitafi a la sepultura d'un gran bevedor que morí de gota i el sonet Temps (tots tres de temàtiques ben diferents). Com a autor teatral escriví la Comèdia de Santa Bàrbara, en motiu de la inauguració de la capella de Santa Bàrbara de Vallfogona (1617).

Tot i la fama i l'extensa producció, gran part de la seva obra no va ser publicada fins després de la seva mort (en vida, Garcia només es va preocupar d'estampar el Sermó, predicat a Girona en les exèquies de Felip III). El 1703, l'Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona va treure a la llum, sota l’atenta mirada de la Inquisició, un recull dels seus escrits La armonia del Parnàs, recentment reeditat en edició facsímil. A falta d'una acadèmia de la llengua catalana, aquesta obra es va convertir en el seu moment en un model literari, ortogràfic i gramatical.

Al voltant del Rector de Vallfogona s’'a creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d'acudits i anècdotes, molts dels quals d'autenticitat dubtosa. Aquesta imatge de personatge novel·lesc i còmic va inspirar l’obra de teatre de Frederic Soler (Serafí Pitarra) Lo Rector de Vallfogona i també la novel·la, amb el mateix títol, de Feliu Codina.

Actualment, Vallfogona de Riucorb li ret homenatge amb la representació en plaques de ceràmica d'algunes de les seves poesies escampades pels carrers del poble.