23 de març de 1933

"Del pujol estant, els sembrats, acolorits, s'espaien. Als tons de sèpia que els partien, han vingut a afegir-se un verd tímid i un verd més intens. Llàgrimes verdes degoten d'un arbre solitari. Hi ha ràpids rierols. Les fonts són espesses de violes, però el vent hi fa rodolar encara –esquerdades, metàl·liques– les fulles seques de l'hivern. D'un camí fondal de pluja, per primer cop, un nuvolet de pols. Eterna renaixença, primavera. Mai inesperada, sempre benvinguda. Heu-nos ací, a punt de gustar, submergits en la seva beutat, el sol que daura més, la mar que es fa més blava, els horitzons tenyits que s'apropen i, sobretot, l'aire gràvid de les sentors que a poc a poc la inunden.

El paisatge primaveral fa que ens adonem de l'instant únic que fugia. És l'infant que ens somriu, però que no hem vist néixer. Cada cosa és situada en el temps, tot comença i acaba. Quan, doncs, s'esbadella la primavera? Ningú no creu en les dates convencionals dels calendaris. Quin dia, tanmateix, per situar aquella naixença?

Venia amb la tebior que succeí una pluja?, o amb un estol d'ocells?, o amb els primers brots del til·ler, en el vostre jardí? Ah, qui ho sabria! Sempre, però, hi ha un moment que heu dit: vet aquí la primavera. I mai no heu tingut la certesa que fos en aquell punt precís que l'estació arribava.

Hi ha països on el canvi és prou sobtat per fer-se perceptible. Penso en la primavera canadenca de Maria Chapdelaine: 'Amb el juny, vingué bruscament la primavera, després d'uns dies freds. El sol, brutal, escalfà la terra i els boscos, els darrers claps de neu s'esvaïren, àdhuc a l'ombra dels tous d'arbres.' A casa nostra, lluny d'això, quin lent desplegar-se!, quina orquestració meravellosa! Avui són la fulla i la flor que conviuen a la branca de l'ametller; demà, la vinagrella que decora els marges del sembrat; un altre dia, el cant melangiós del cucut posa fites al temps escoladís. És la primavera? Diríeu que sí. Així i tot, moltes vegades seria més prudent d'acontentar-se amb aquell joiós 'vé la primavera', de Maragall. Ens caldrien els ulls i els instints afinats de l'abella per certificar que, realment, la tendra estació 'és ací'. L'abella! Quan l'eixam surt del rusc hi ha sempre flors descloses. El fibló les troba a punt.

Si la inauguració de la primavera fos un espectacle susceptible d'ésser filmat, no hauríem de recórrer a aquelles síntesis que ens permeten d'aplegar, en uns pocs metres de cel·luloide, a costa de milers de fotografies, els episodis de la vida vegetal. Al contrari: només un llarg ralenti ens deixaria sorprendre l'aparició rapidíssima. Dubto molt que, en aquesta pantalla hipotètica, aparegués aleshores cap dels senyals típics de la primavera. Ni gessamins, ni rossinyol, ni aigua de neu. Hi veuríem, potser, unes branques seques. Sentiríem el petit cop màgic que les trenca sota l'aire del matí. També hi hauria, punxadis i lleuger, cast, trèmul, jove, un arç florit."

(Del llibre El temps que fuig)

* * *

3 de febrer de 1937

"Carta d'en Sagarra, amb segell de Panamà. Un dia d'aquests deurà arribar a Tahití, on collars de flors blanques i ocells de tots colors, entre músiques llangoroses, l'invitaran al goig sense recança. Sagarra em parla a la seva carta de paisatges luxuriants, insospitats, que ha trobat, tot passant, a Centre Amèrica. Jo recordo el dia que el despedíem a París. Ell i jo, sense dir-nos-ho, havíem fet cap a la mateixa església: Saint-Eugène. Missa de nou. Molts rengles endavant de la pica de l'entrada vora la qual jo romania dret, hi havia el cabell gris d'en Sagarra, madurat per l'exili. Tot d'una, els infants de l'escola lliure es van posar a cantar la 'Magalí'. ¿Per què hi vaig veure, amb esgarrifança, una al·lusió al nostre neguit? Magalí, en les seves metamorfosis, no podia escapar de l'enamorat que sense defallir la perseguia. Nosaltres, a França o a les illes remotes del Pacífic, on l'oci o en el treball, ¿oblidaríem mai la nostra terra?

Quan vaig dir adéu a en Segarra, tres hores més tard, a la Gare de Lyon, sabia que, per lluny que fóssim, una mateixa enyorança ens nodriria, l'un i l'altre, amb la música de 'Magalí'."

(Del llibre El temps que fuig)

* * *

"Heus ací, altra vegada, les muntanyes del Port de la Selva. El poble, cinta blanca, amb les taques de calçobre, ran de mar, al peu. En l'aspre teló de pedra que li fa de dosser, vora les feixes que tantes vegades he saltat, entre espines, alguns claps de magra vegetació. A la dreta del cementiri, de llises parets emblanquinades, el bosquet on comença la costa de Torrelló. Més a la dreta, sota l'Estrúmbol i el coll de la Torre, la fondalada que mena a Pení ("Boira a Pení, pluja per'qui").

Seguint la corba de l'arc, encara més a la dreta, a la fi de la curta vall que formen les muntanyes del Mirall i del Dijous, s'albira, més alt que el rovell de les teules, el fràgil campanar de paret de l'església de la Selva de Mar. Aquestes són les terres de Vint cançons i, amb més o menys persistència, les de tota la meva poesia si, com va escriure J.V. Foix en una crítica improvisada, he copiat sempre 'el paisatge damunt d'un vidre glaçat per l'alè del somni'.

Hi ha amics, amics íntims, que no sabeu de quan els coneixeu. D'altres, en canvi, recordeu amb precisió l'instant en què us foren presentats... Jo veig com si fos ara aquell dia de 1921 en què els perfums i els colors d'aquest inoblidable país de Cap de Creus varen sorprendre els meus sentits. En coronar la pujada que mena de Llançà a l'ermita de la Mare de Déu va desplegar-se, de sobte, als meus ulls, aquell mar blau esquitxat de 'cabretes' que després m'ha estat tan familiar. A cada revolt del camí, entre el mar i la muntanya de Sant Pere de Roda, s'obria una nova meravella. La forta alenada salabrosa i l'embriagadora flaire de les herbes eren com un món nou. Al cor em cantaven les cançons que els nostres orfeons havien escampat venturosament per Catalunya. Les que el mestre Alió harmonitzà amb delicada simplicitat, les mateixes que corrien de mà en mà, en els tres volumets vermells de l'Avenç. Ara en sentiria cantar moltes en aquell paisatge, amb el qual s'unirien entranyablement. Una veu "prima i clara", pel camí dels horts, o en les runes del castell de Sant Salvador, o en la barca que es bressava al grat de l'ona en el redós encantat de Tabellera, havia de lligar tonades velles i paisatge nou. 'Jo me'n llevi matinet, / matinet a punta d'alba. / Poso la sella al cavall / dret a la costa solana' volia dir, indefectiblement, la costa de Torrelló, tan aspra i graonada, camí dels Bufadors, on la tramuntana, grandiosa, transforma en orgues els roquissars. I la veu 'prima i clara' de la cançó era davant meu, com un prodigi. Així va néixer Vint cançons. [...]"

(Pròleg del poemari Vint cançons)