Tomàs Garcés i Miravet neix a Barcelona el 9 d'octubre de 1901. Llicenciat en dret i estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Quan encara no té divuit anys dirigeix la revista Mar Vella, promoguda per la Joventut Nacionalista del seu barri, on es publica el primer llibre de poemes del seu gran amic Salvat-Papasseit, Poemes en ondes hertzianes (1919). Col·labora com a crític literari a La Publicitat amb el pseudònim de Ship-boy, perquè era el més jove de la redacció. També col·labora a la Revista de Poesia, La Veu de Catalunya, Ariel, Germinabit i Serra d'Or, a més de ser un dels fundadors dels Quaderns de Poesia.

Des de l'any 1923 exerceix de director de la col·lecció Els poetes d'ara, amb 30 números publicats. Però durant la Guerra Civil espanyola s’exilia a França amb la família, i treballa de lector de llengua castellana a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, on es fa amic del poeta rossellonès Josep Sebastià Pons. Retorna a Catalunya el 1939 i mobilitza clients i amics per a fer-los socis de la nova Editorial Selecta i es converteix en col·laborador del seu fundador, Josep M. Cruzet.

Va ser un crític precoç i prolífic. S'han inventariat uns vuit-cents articles, ressenyes, entrevistes i comentaris signats per ell, només durant el primer període de producció, sobre una trajectòria en activitat de més de seixanta anys (1919-1981).

Tomàs Garcés és considerat per la crítica com "el poeta català de la cançó" pel seu estil de versos curts i estrofes regulars, i se l'identifica amb la poesia neopluralista espanyola de García Lorca o Alberti. Creia en l'eternitat de la poesia i la seva temàtica: el destí, la felicitat, la mort, el pas del temps, l'amor i la infantesa. Considerava que la poesia ha de ser pura en el sentit més estricte. La idea de puresa presideix també les seves contribucions com a crític a la premsa. En la seva poesia la crítica distingeix tres períodes: l'inicial de tipus neopluralista; el segon, de caràcter simbolista; i el tercer, en què reflexiona més sobre el mateix art. És una poesia feta de realitats íntimes, quotidianes, on reelabora temes del cançoner popular.

La publicació del seu primer recull de poemes, Vint cançons (1922), el consagra ja com a poeta. Les Vint cançons es relacionen amb el descobriment del paisatge d'El Port de la Selva, i confirmen l'atracció de l’autor cap al neopopularisme. El segon llibre, L'ombra del lledoner (1924), continua amb la mateixa línia popular. A partir d'El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935), la seva poesia es torna més intimista, relacionada amb el món de la natura, la infantesa i el pas del temps. És una poesia amb una musicalitat més marcada, una de les característiques més importants de la poesia de Garcés.

L'any 1947 publica El caçador on, a través d'un sentiment religiós, reflecteix la melangia provocada per la destrucció de la mort. És un llibre que pretén la reconstrucció moral d'un món desfet i en desordre on ja no és possible la poesia. Amb La nit de Sant Joan (1951) inicia la darrera etapa i arriba al seu moment de màxima elaboració intel·lectual. Després continua amb Grèvol i molsa (1953), de tema nadalenc. A Viatge d'octubre (1955), Quaderns de la Selva (1962), Plec de poemes (1971) i Escrit a terra (1985), l'autor mostra més interès pel món exterior, fins i tot amb un accent cosmopolita. Apareixen poemes adreçats a Federico García Lorca, Pablo Neruda o Carles Riba.

Els inicis de Tomàs Garcés com a crític literari als mitjans de comunicació escrita són encara molt elogiats per la qualitat de la seva prosa. Alguns dels seus textos crítics es troben recollits en els volums: Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972). L'any 1985 publica el dietari El temps que fuig (1933-1983), amb comentaris i reflexions sobre el mateix art i un bon nombre de notícies autobiogràfiques. Amb aquest llibre atípic guanya, l'any 1985, els premis Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d'Or i el de la Generalitat de Catalunya.

Tradueix obres com Records d'infantesa, de Frederic Mistral; Maria Chapdelaine, de Louis Hémon; i El Viatge del centurió, d'Ernest Psichari. També prepara diverses antologies: Llibre de Nadal, Les cent millors poesies humorístiques de la poesia catalana, i Llibre de la Mare de Déu de Núria. En els seus últims anys reuneix i publica les obres de poesia i prosa: Poesia completa (1986), Prosa completa I i II (1988-1991).

El 1992 rep la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona i l'any 1993, sis mesos abans de morir, és distingit amb el premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Mor el 16 de novembre de 1993.

El 2012 Galàxia Gutenberg publica, en un sol volum de 1500 pàgines, les obres completes de Tomàs Garcés, a cura de Valentí Soler. L'edició incorpora una gran quantitat de textos inèdits d'origen periodístic.